Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

GUILLEM D'EFAK

Bruixot en bicicleta

D'Efak aprendria molt jove a fabular sobre els seus orígens africans

Guillem d'Efak.

La llegenda de Guillem d'Efak (1930-1995) va començar en el mateix moment del seu naixement a l'antiga Guinea Espanyola quan son pare, un guarda colonial de Manacor destacat a Àfrica, per facilitar el viatge del petit Guillem a Mallorca -en realitat un segrest sense el consentiment de la mare- va falsificar la data de naixement de l'infant i, afegint-li un any, va declarar que havia nascut el 1929. Durant la travessia, d'Efak deia que recordava -i això que just tenia dos anys- que son pare va executar un lloro, estrenyent-li secament el coll, just perquè feia aldarull, que és el que solen fer aquests animals. També relatava que son pare, en alguna ocasió, li havia recordat que havia d'estar agraït d'haver acabat a Mallorca perquè, durant aquell mateix agitat i aventurer viatge, un altre guarda que també se'n duia el seu infant mestís a Espanya, dubtant què faria ell amb un infant negre en el seu poble de Sóller, el va llançar per la borda, observant fredament com el cosset s'enfonsava i la flassada que l'embolicava surava en la mar gran.

D'Efak aprendria molt jove a fabular sobre els seus orígens africans i mancat d'alternativa, clar, en trauria el màxim profit. La trompa d'un elefant, explicava, havia tocat el ventre embarassat de sa mare, una princesa dels Fang, deia ell. Assegurava també que havia menjat carn humana, afegint, immediatament, que era una dieta que creava addicció. I clar, quan de jovenet va començar a cantar en escenaris locals a Manacor, el seu grup es va anomenar, com no podia ser d'altra manera, Orquestra Guinea. I quan va començar a actuar a la sala de festes La Cubana a Palma cantant música afro-caribenya i afro-americana va crear una màscara de gran èxit, el Príncipe Guillermo, un "invent i simulacre", com es definiria ell mateix en un dels seus millors poemes, "Erosfera", molt pràctics. Anys després, naturalment, enregistraria prop de quaranta cançons (en uns nou discs) per la discogràfica Concèntric, moltes d'elles de tema o tarannà afro-americà, com el famós "Blues en sol", una de les seves millors cançons.

A d'Efak la negritud li degué servir per entendre amb agudesa i perspicàcia els exclosos, els marginats, els inadaptats. I no li va costar molt veure en els catalano-parlants un segment social reprimit i colonitzat. Explicava que va ser miner a Alsàcia i que allà el van apallissar; que va fer la verema al Sud de França; i que li agradaria fer la pesca del bacallà a Irlanda... Tota aquesta empatia pels pàries, apàtrides i proscrits, per exemple, es reflecteix en una altra de les seves millors creacions musicals i una de les de més èxit, "La balada d'en Jordi Roca", que d'Efak no just cantava, sinó que actuava i escenificava com a un rapsode de llegendes ancestrals. Jordi Roca, personatge real, com se sap, va ser executat públicament a Manacor el 1851 amb gran presència de públic àvid de catarsi i espectacle. Centenars de persones, segons un testimoni, hi van anar a badocar i a passar l'estona amb l'excusa d'alliçonar-se davant un càstig exemplar. Immediatament després de l'execució, però, es va crear una codolada, un poema popular, denunciant l'excessiva severitat del càstig i sembrant el dubte de si hi havia hagut consentiment (i tot això, atenció, abans del #Metoo). D'Efak, en la seva versió, realment no pren parts, però afegeix a la lletra original uns versos que reconverteixen la cançó en un himne en contra de la pena de mort, tema molt vigent a l'Espanya d'aquell moment.

Un altre dels seus grans èxits és "Sa cançó de Son Coletes" i part del mèrit, una vegada més, és l'horror d'un argument basat en fets reals. Durant la Guerra del 36 a l'antic cementeri de Son Coletes, a Manacor, van assassinar molts de roigs (o sospitosos de ser-ho). Per evitar la censura, d'Efak en la seva cançó trasllada la brutalitat dels fets al s. XVI i a les revoltes de les Germanies, entre la part forana i els nobles de Ciutat. A pesar de l'al·legoria, és difícil creure que el públic no entengués que no es parlava dels crims del S. XVI, sinó d'un passat molt més recent i de la repressió franquista a partir del desembarcament del derrotat Capità Bayo a Manacor.

Probablement és una exageració afirmar com diu Gabriel Galmés que d'Efak "passarà a la història (...) per fer de la seva vida una obra de creació". "El millor dels personatges teatrals de Guillem d'Efak -afegeix el seu biògraf Bartomeu Mestre- era ell mateix; la millor novel·la, la vivencial biografia". La seva vida va ser efectivament una faula, una llegenda, una mitologia, però la seva obra encara desperta un interès inaudit, i de cada vegada més. A més a més de repetides interpretacions musicals de les seves cançons i de versions musicals de la seva poesia (com les d'Antoni Parera Fonts, Baltasar Bibiloni, Víctor Uris, Miquel Brunet, Biel Majoral, Joan Martorell, Joana Gomila, Joan Company, Gabriel Oliver, Pere Siquier i un llarg etcètera), la seva poesia completa està recopilada i perfectament editada per Bernat Nadal (Obra poètica, 2016). A més a més, Bartomeu Mestre ha escrit una biografia essencial (Balada d'en Guillem d'Efak, 2010) i una recopilació de les seves obres escèniques (Teatre, 2000). Per si això fos poc, El dimoni cucarell és una de les obres més populars de teatre jove en els Països Catalans. Guillem d'Efak -fabulador, mitòman i bruixot, sobretot bruixot, conjurador de forces sobrenaturals- continua en bones mans.

Compartir el artículo

stats