ANYS SETANTA A BARCELONA. El 21, 22 i 23 de març de 2019 vaig participar a la Universitat de la Sorbona a un col·loqui sobre “Barcelona 70’s Antifranquisme & Contraculture”, organitzat per Jacques Terrasa, Monique Güell i Nancy Berhier, de la Facultat de Lletres. Varen ser uns dies inoblidables per la qualitat i la varietat de les ponències, per la saviesa i simpatia dels participants, pels flaires parisencs. Record que hi havia alguns amics i coneguts com Jordi Coca, Josep Maria Martí Font, Joan Fontcoberta i Pepe Ribas, que escenificaren relats d’aquells anys extraordinaris de la nostra Barcelona de la joventut. Del col·loqui vaig treure a les clares una cosa que ja sabia. Les nombroses barcelones que hi havia a Barcelona amb la seva diversitat prodigiosa.
Aquests dies he repassat la meva ponència -Anys decisius a la Barcelona dels setanta- i he pensat que en podria treure un fragment, un tràiler per als lectors curiosos que vulguin flâner alguna cosa abans de la sortida del llibre aquesta primavera. Escoltau: Franco mor al llit. La matinada del 20 de novembre de 1975 totes les agències de notícies es posaren a repetir la notícia històrica: Franco s’ha mort! I va ser com si, cop en sec, s’haguessin obert les portes i comportes d’una Barcelona prohibida i la Rambla s’omplís de persones de totes les edats, classes i estils celebrant la mort del Dictador. Record que allò va ser una festa major plena d’alegria, de joia, de xivarri, de cants i de crits d’alliberament. Hi havia personatges de tota la vida com la Maria i el Sheriff, que feien trull amb artistes, treballadors, teatrers, fotògrafs, transvestits, comiquers, escriptors, filòsofs i un embalum de personatges que s’abraçaven, se saludaven, s’entendrien, s’agermanaven sense conèixer-se. Tots volen que acabi la llosa del franquisme i començar una nova manera de viure en llibertat.
L’Assemblea de Catalunya feia manifestacions de cent mil persones el 1976, en les quals cridàvem “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, i rebíem les porrades dels grisos. Lluís Llach, que ja era un amic de l’ànima, i que portava més d’un any exiliat a París, va cantar al Palau d’Esports i es va convertir en una senyera de llibertat i catalanitat. Joan Brossa no s’aturava d’escriure poemes, avantguardistes i contraculturals avant la lettre i amb metres tant clàssics com inventats, i feia poesia escènica amb Christa Leem. Les feministes amb LAMAR i la revista Dones en Lluita feien jornades en què participaven més de quatre mil dones. Els gais, amb el Front d’Alliberament Gai, amb Armand de Fluvià i Jordi Petit, movien milers d’homosexuals per lluitar pels seus drets, i la Rambla es convertia en seu de les nombroses manifestacions d’aquests grups. Llibertat sexual, amnistia total, aquest era un dels crits que més se sentien en aquelles manifestacions. L’Assemblea d’Actors i Directors Llibertaris va obrir el Saló Diana al carrer de Sant Pau com a teatre de barri autogestionat. Allà actuaren gent molt diversa, diferent i singular, com l’escriptor i actor Copi, que va representar el monòleg Loretta Strong amb look del pintor Pep-Maür Serra; Pedro Almodóvar presentava els seus films en super-8 explicats per ell mateix; el Living Theater, amb Julien Beck i Judith Malina, va fer Antígona al Romea, i el grup Dagoll Dagom, No hablarás en clase al Poliorama. El míting de la CNT amb Frederica Montseny i Josep Peirats a Montjuïc, amb l’assistència de 300.000 persones, celebrat el 2 de juliol de 1977, fou un dels esdeveniments llibertaris que demostraren la força d’aquesta manera de veure la vida més enllà dels partits polítics. I les I Jornades Llibertàries al Saló Diana, que acabaren al parc Güell, representaren un cim de debats, de manifestacions, d’espectacles plens d’imaginació, crítica al poder, antiautoritarisme, humor clorhídric, surrealisme i fantasia enfollida, que convertiren Barcelona en una capital europea amb personatges tan potents com Dany Cohn-Bendit, Alberto Cardín, Ocaña i Camila i Nazario, Carlos Semprún Maura, Cipriano Damiani i José Maria Nunes. L’11 de setembre de 1977, a Sant Boi, va tenir lloc la manifestació gegantina per l’amnistia total i l’estatut d’autonomia. Allà vaig començar a entendre que el País Català, del qual el País Valencià, la Catalunya Nord i les Illes Balears formaven part, tornaria a ser com l’au Fènix.
CANVIAR EL MÓN, CANVIAR LA VIDA. Dues accions que poden condensar els trets més significatius dels anys setanta amb aquell desig i lluita de transformació que els joves, al costat d’àmplies capes de la població, volien i practicaven. Fins llavors havíem viscut en una societat patriarcal, masclista, amb un matrimoni monogàmic, amb unes lleis de perillositat social contra els que sortien de l’orientació hetero, amb un sexe lligat a la reproducció i beneït per un nacionalcatolicisme i un militarisme que ho impregnava tot, dins un Estat dictatorial franquista sense llibertats i amb prohibicions a voler, entre les qual destacava la de la llengua i la cultura catalanes. Canviar el món era transformar aquest estat de coses social, canviar la vida era transformar-nos a nosaltres mateixos. Per això lluitàrem en nombroses trinxeres (la política, la universitària, la social, la sexual, la familiar, la textual, etc.) i duguérem a la vida quotidiana allò que crèiem de pensament. Trencàrem amb els dogmes que ens havien ensenyat, experimentàrem amb fervor noves formes de comunicar-nos, creguérem en l’amistat, la solidaritat, la desaparició de la propietat privada i de la còrpora privada en el repartiment dels béns i del cossos.
No oblidaré mentre visqui aquella Barcelona generosa i sensual en què el sexe es conjuminava amb la tendresa, en què estimàvem amb els cossos i els esperits dins una bellíssima promiscuïtat, ben segurs que després de la nostra entrega el món seria millor i nosaltres amb ell. Uns anys clau per a nosaltres, uns anys decisius per a nosaltres. Uns anys de bon de veres.
