Gairebé tothom coneix Les mil i una nits, el famós recull de contes d'origen indi, persa i àrab que a partir del s. XVIII, en una edició francesa, va popularitzar-se per tota Europa. D'aquests contes hi ha versions en dotzenes de formats: films (el de Passolini ha quedat com a definitiu) i sèries de TV, dibuixos animats, videojocs, comèdies i obres teatrals. "Alí Baba i els quaranta lladres", "Les aventures de Simbad, el mariner" i "Aladí i la llàntia màgica" són alguns dels contes que han encisat generacions i generacions de lectors.
Tots els contes, que en algunes edicions són exactament 1.001 -com aquest exemplar del Bellver- però en altres no hi arriben i fins i tot en altres superen aquest número, com se sap, estan emmarcades per la història de Xahrazad, la narradora principal. El cruel sultà Xahriar descobreix que l'han fet banyut i per venjar-se de totes les dones, que segons ell no tenen remei quant a la fidelitat conjugal, decideix casar-se cada dia amb una verge i el sendemà assassinar-la abans que el faci irremeiablement banyut. Xahrazad, això ho recorda tothom, es casa també amb el sultà, però per no morir li conta 1.001 relats reservant el desenllaç de tots els contes al sendemà, perllongant sa vida. Xahrazad no just salva la pell, sinó que els relats acaben transmetent al sultà valors morals com la justícia, la bondat i el perdó. Des d'aleshores aquesta ha estat una de les missions de la literatura, l'art i la música.
En música, la versió més coneguda de Les mil i una nits i l'astuta Xahrazad és Schéhérazade (1888) de Nikolai Rimski-Kórsakov. La música russa del s. XIX és nacionalista, o sigui enfocada cap a les melodies i ritmes autòctons. El problema és que Rússia és molt gran i s'encamella entre Europa i Àsia. La seva música, per tant, per reflectir el seu ADN "oriental", és en gran part brillant i colorista: molta trompeteria tocant fort i una gran varietat d'instruments que evoquen terres exòtiques i llunyanes. Amb aquest pressupost estètic, no és estrany que Rimski-Kórsakov se sentís atret per les narracions de Xahrazad. El compositor, primer va crear una obra simfònica en quatre parts que al·ludeixen als contes: "El mar i el vaixell de Simbad", "La història del príncep Kalendar", "El príncep i la princesa" i "Festival a Bagdad".
D'aquesta versió simfònica en va sortir un ballet, estrenat amb un poc d'escàndol a París amb Nijinski com a protagonista. El ballet durant dècades havia estat una forma de contar històries amb gests i moviments preestablerts, però aquí el coreògraf Fokine va utilitzar moviments naturals i obertament sexuals. Nijinski, per exemple, corbava l'espinada exageradament, fent així que el costellam i la pitrera despullada ressaltessin molt com a una protuberància i s'interpretassin com a una insinuació sexual, possiblement coital i possiblement, també, homoeròtica. La partitura de Rimski-Kórsakov, en tot cas, avui en dia es toca contínuament i s'ha convertit en un autèntic "clàssic popular" omnipresent a la TV, concerts simfònics i, arranjada, és molt habitual entre les bandes de música de tots els pobles. (Ja li agradaria, ja, a Rihanna durar tants d'anys i ésser interpretada per la banda de música de Felanitx!)
Maurice Ravel també va crear dues composicions basades en Les mil i una nits. La primera, també titulada Shéhérazade (1899), és obra de joventut i un poc baix la influència de Rimski-Kórsakov. La segona és un cicle de tres cançons per a mezzo-soprano (o tenor). La primera, "Asie", és un cant orientalista, i el mateix es pot dir de la segona cançó, "La flûte enchantée"; la tercera, "L'indifférent", té connotacions homosexuals, però sense definir-se. Clarament eren altres temps. Johann Strauss II també va compondre un vals el 1871 inspirat per Les mil i una nits. El 1992 Disney va treure el film Aladdin amb gran èxit i des del 2011 el musical del mateix nom omple de gom en gom un dels millors teatres de Broadway a NY (i a altres ciutats). Sobretot, desitjam que el número 1.001 del Bellver duri tant com aquestes contarelles de Les mil i una nits i les seves versions musicals.
