Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Dislocacions

Les utopies postidentitàries de Paul B. Preciado

Tot en Preciado és provocador i et deixa pensant. La seva prosa és "francesa": molt retòrica i generalista

Paul B. Preciado.

Posem per cas que un dia el DNI, el passaport o qualsevol altre document oficial no t'identifiqui com a masculí o femení. Posem per cas que d'aquí a uns anys no hi hagi banys públics distints per a homes i per a dones; que no hi hagi roba masculina o femenina; que les nines juguin amb masses, martells i càvecs i els nins amb pepes i Barbies. Vivim una societat heteronormativa que fonamenta les seves estructures més repressives en el binomi masculí/femení. Paul B. Preciado, però, aspira a una forma de vida que no estigui regimentada pel binarisme, una societat lliure de l'esclavatge que suposa aquest dualisme i que accepti la llibertat total de ser el que vulguis ser, sense les restriccions que imposa el cos, el penis o la vagina, o igualment la nació o la llengua. Així, en aquest recull d'articles publicats en francès al diari Libération i ara traduïts per l'autor a l'espanyol, Preciado afirma: "No som un home. No som una dona. No som heterosexual. No som homosexual. Som un dissident del sistema sexe-gènere". O dit d'una altra manera, Preciado és un renegat de la identitat -de totes les identitats.

Preciado va néixer a Burgos el 1970. El seu nom era Beatriz. De família senzilla, catòlica i conservadora, de petita, ha dit, volia ser capellà o torero. Brillant estudiant, va passar per Madrid, Nova York, Princeton (on es va doctorar) i París. Deixeble entre d'altres de Derrida, va fer-se famosa amb un llibre (Testo Junkie) relatant fil per randa la seva experiència amb la testosterona mentre transicionava de bio-dona a trans (ell no ha dit mai que ara sigui "home"). Amb una capacitat impressionant per explicar conceptes molt complicats (i certament inaudits), Preciado va començar una flamant doble carrera com a professor universitari, conferenciant i escriptor, per una part, i comissari d'exposicions per una altra. Responsable durant una etapa dels programes públics del Macba, va ser defenestrat implacablement (juntament amb altres) per exposar l'escultura d'Ines Doujak La bèstia i el sobirà, una falla de papier-mâché que representava l'exmonarca espanyol enculat per Domitila Barrios, la indomable líder obrera i feminista de Bolívia.

Paral·lelament a la seva carrera de comissari (Dokumenta de Kassel, Bienal de Venècia, etc.), el 2014 Preciado va començar a escriure una columna a Libération (Ara.cat també ha publicat puntualment una selecció d'articles). La llengua materna de Preciado és l'espanyol, però escriure en francès i anglès és part de la seva estratègia postidentitària. El canvi lingüístic pressuposa canviar d'estructures mentals, de forma de pensar i de veure el món. En aquestes més de setanta columnes, Preciado aborda temes molt diversos: la transformació de Beatriz en Paul (el seu nom legal ara: molt a pesar seu, el passaport determina el seu gènere masculí); la crisi grega; els treballadors del sexe (la prostitució, com solia dir-se abans); Trump; Assange; l'ecologisme i la transició del planeta; i fins i tot el "procés" català. I clar, dins un pensament postidentitari, no hi caben ni l'espanyolisme ni el catalanisme, identitats nefastes totes dues per restrictives, repressives i sobretot per còmplices de l'heteropatriarcat. El mateix es pot dir del matrimoni homosexual: per què lluitar tant per caure en una estructura capitalista i repressiva?

Tot en Preciado és provocador i et deixa pensant. La seva prosa és "francesa": molt retòrica i generalista, amb grans pinzellades de brotxa gorda, com sol dir-se, i curta en detalls. Si el lector se sent seduït per l'oratòria brillant i densa de Nietzsche, Foucault i Derrida (tots bio-homes i tots, d'alguna manera, models de Preciado), Un apartamento en Urano és un llibre òptim. Et fa cavil·lar, com va quedar clar quan el llibre es va presentar a Can Balaguer de Palma fa uns mesos.

El títol, clar, és un joc de paraules amb la famosa "habitació pròpia" de V. Woolf i una referència al planeta Urà, l'uranisme i el concepte del "tercer sexe" que va desenvolupar un dels pioners de la sexologia. Tot el llibre, en tot cas, està escrit en clau d'utopia. ¿És possible crear una societat totalment postidentitària (postgènere, postnacionalista, postlingüística, postsexual, postmatrimonial, etc.)? Seria ideal, sens dubte, però ¿és realment factible? No tothom vol ser part d'una transició permanent, d'una travessa constant, d'un camí sense destí, d'un ésser que és, per definició, un no-ésser, fum, no-res.

Compartir el artículo

stats