Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Plagueta de notes ( DCCXCV)

Modiano per a lectora partidària de la felicitat

Modiano per a lectora partidària de la felicitat

TARDOR EN PRINCIPI. Escriure és sempre amagar alguna cosa. El cronista pensa això com si fos un descobriment que fa molt de temps esperava. Recorda un conte d’Italo Calvino dels anys seixanta, L’aventura d’un fotògraf, en què es plantejava la relació entre el text i la còpia a través de la comparació de la instantània amb el retrat. Acabava concloent que l’únic camí possible per a l’artista era “fotografiar fotografies”, com si la literatura fos el procés mitjançant el qual s’inventa la possibilitat de la mateixa literatura. Un art en què la teoria i la pràctica, l’exercici i la reflexió, s’entremesclen i es recreen.

Què trobes, lectora estimada, d’aquesta presentació tan pensadora que cau com una d’aquestes fulles dels ailants que es rovellen i volen dins l’aire del crepuscle per aterrar en la consumació de la matèria? Bona època per llegir, aquests dies que s’escurcen i els vespres comença a fer aquesta fresqueta que t’obliga a posar-te màniga llarga i mitjons de fil.

Aquest matí que encara conserva un sol magre i postestiuenc he acabat un llibre de Patrick Modiano que m’ha acompanyat molt. Modiano és París. I jo ador París i Modiano, per la qual cosa Souvenirs dormants (Gallimard) o Recuerdos durmientes (Anagrama) ha estat una font de “bonheur” inacabable. És el primer llibre que va publicar Modiano després de la concessió del Nobel (2017) i m’agrada que sigui primet (103 planes) i que el narrador, un home gran que es gira cinquanta anys enrere, conti els records d’un al·lot en el París dels anys seixanta que apareixen dins la boira del passat amb tots els matisos de l’escriptura modianesca feta de noms de personatges femenins -sis dones: Mireille Ourousov, Geneviève Dallarme, Madeleine Péraud, Madame Hubersen, Martine Hayward i una altra de la qual no s’atreveix a donar el nom-, de caminades per carrers, places, metros, parcs, d’obscures relacions dins universos que fan olor d’antic, de romàntic, de passat de moda i sobretot d’incandescència per mor de la seva ploma vivificadora de les evocacions i els detalls. Vida personal apuntada en velles llibretes o papers mustiis. Aquest fet d’avançar damunt el fil de gilet de la memòria va fer que l’Acadèmia Sueca declaràs: “Mestre en l’art de la memòria amb la qual ha evocat els destins humans que no es poden agafar i ha descobert el món de l’ocupació”. L’han qualificat també com el Proust del nostre temps perquè viu en els territoris del més enllà de l’oblit.

Modiano és un flâneur, un ensumador d’aquestes escenografies emboirades i sèpia a les quals dona una vida perdurable, un explorador del passat per comprendre’l i per comprendre’s, un inventor de relacions amb unes dones que són d’una trivialitat brillant que marcaren la seva adolescència amb unes fetes que amaguen secrets i intuïcions de tota casta.

En la seva feina d’ordenar els records com si cadascun fos una peça d’un trencaclosques s’adona que en falten moltes, de tessel·les, per la qual cosa la majoria de “souvenirs” queden aïllats i dibuixen buits dins la trama del mosaic, fina com un tel de ceba.

Aquest jove que fa voltes parisines està desatès pels seus pares, que el tanquen dins internats dels quals fuig. Ho diu ben a les clares: “En aquesta època de la meva vida, i des de l’edat d’onze anys, tingueren un paper important per a mi les fugues. Fugues dels internats, fuga de París, en un tren nocturn el dia que m’havia de presentar a la caserna de Reuilly per fer el servei militar, cites a les quals no anava. Ara sent remordiments. Encara que no se’m doni molt bé la introspecció, m’agradaria entendre per què la fuga era, com qui diu, la meva forma de vida.”

Dreceres entre els fils d’un somni, caminois que no arriben enlloc dins un París agostenc i un poc buit, enigmes sense solució, ambients de misteri que queden surant com núvols en uns capítols curts i intensos en què cada frase és una rodella d’uns focs artificials interiors on Modiano ens confessa la pèrdua de la innocència, l’entrada a l’edat adulta.

“A mesura que passen els anys, sens dubte, acabam alliberant-nos de tots els pesos que anam arrossegant i de tots els remordiments.” A partir d’aquí Modiano agafa la realitat personal i l’eleva a la categoria de ficció amb la subtilesa d’una paraula que la converteix en memorable, única i intransferible. Aquí rau l’estat de gràcia d’aquest mestre de les lletres franceses que es llegeix amb la lleugeresa d’un vol sobre un París adorat que ens duu a llocs i ens fa veure persones i esdeveniments que mai no hauríem imaginat conèixer.

Una breu enumeració bibliòfila que surt entre les planes del llibre ens dona altres claus per orientar-nos en aquest laberint modianesc en què res no sembla el que és: El tiempo de los encuentros, El vizconde de Bragelonne, Diccionario práctico de las ciencias ocultas, El eterno retorno de lo mismo, La eternidad a través de los astros són alguns dels textos que ajuden a xifrar molts d’elements on es fonen i es confonen elements esotèrics, històries policíaques, aventures filosòfiques fora de qualsevol lectura lineal, cronològica i clara.

Aquest mirall ple de boira, aquests ecos i aquestes ressonàncies que no saps d’on surten formen un teixit en què tu, lectora curiosa i tardoral, podràs engronsar aquest canvi d’estació amb tots els colors de la malenconia.

Compartir el artículo

stats