Vaig conèixer Mn. Pere per la compartida condició d'eclesiàstic i pels meus lligams amb Felanitx. Crec que fins a la seva mort va formar part del paisatge humà que em configurà com a persona, en contemplar fins a quin punt ha reeixit en la voluntat de ser aquella gent que coneixem i tractam.
Record un dia a Porto Colom, concretament a una tertúlia de les que abans es formaven a la plaça de l'església, en la que es parlava del mallorquí i del castellà a la missa. Feia poc que es començaven a introduir les innovadores aportacions del Concili, una de les quals sens dubte era la llengua del carrer a la litúrgia. Com ha passat sempre i passa avui, uns eren partidaris de fer-ho tot i només en castellà i altres, gràcies a Déu, volien que la nostra llengua hi fos present. Ell es va atansar a la reunió i es disposà a prendre-hi part. Però abans va dir ben rebent: "Que quedi clara una cosa: per molt que alci la veu, per molt que gesticuli, això no significa que estigui gens enfadat ni que desitgi fer enfadar ningú". Record -jo era encara seminarista- que em va fer molta gràcia el fet i em va fer pensar, pel que suposava de coneixement d'un mateix i d'acceptació de les pròpies limitacions. Actituds ni aleshores ni avui gaire freqüents.
Per què record aquesta anècdota? Perquè em sembla dóna raó de la personalitat de Mn. Pere. Un home apassionat, intel·ligent, que té idees pròpies i que les defensa segons els tres grans amors de la seva vida: l'Església Catòlica, la identitat mallorquina i la història. Atesa la formació que segons ell mateix descriu en les seves memòries, resulta interessant contemplar els canvis que la vida i la circumstància l'obligaren a perfilar en el curs de la seva llarga existència. Canvis que afectaren en primer lloc l'Església, a partir del Vaticà II i que sens dubte ell entengué com una gran passa endavant de la institució que servia. També pel que fa a la forma d'entendre la cultura i la identitat mallorquina, a la qual sempre va romandre atent. Finalment, la pràctica d'una determinada forma de fer d'historiador. Jo crec que Pere Xamena l'entenia a la manera dels clàssics: la història, mestra de la vida, per tal de contribuir amb el seu coneixement al millorament de la persona i una ajuda per al que no tornin els errors del passat. Un bell contingut per a una vida al servici dels altres.
