Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Frank Sinatra, a la seva manera

20 anys de la mort de Sinatra

Frank Sinatra, a la seva manera

A finals dels anys setanta, quan jo era adolescent, la música de Frank Sinatra estava terriblement desprestigiada entre la gent de la meva generació. ¿I què en sabíem de la vida i de la música si just teníem catorze o quinze anys? De la vida, possiblement res, però de música molt, pensàvem, perquè en qüestions de gust, els adolescents ja eren aleshores la brúixola de les tendències musicals.

En tot cas, res no expressava millor aquest desdeny absolut cap al cantant italo-americà i cap a aquell món del glitz i l´oripell de Las Vegas que la versió que Sid Vicious dels Sex Pistols havia fet de "My Way" ("La meva manera"), possiblement la cançó més popular de Sinatra. Veig a YouTube que prop de quinze milions de persones l´han escoltada, revalidant la particular versió del cantant punk, desestabilitzador de les bones consciències, qui acaba disparant una salva de bales al públic, teòricament, cometent un assassinat massiu com aquests que just es veuen a les escoles de secundària als EUA.

En els anys vuitanta, sortint de la ressaca del punk i el rock dur, altres tendències musicals van introduir un pop més amable. La new wave britànica, entre moltes altres, recuperava la melodia i el glam rock l´estilització d´elements escènics. A Espanya, la cançó política donava pas a un pop-rock hedonista i calavera. Tot indicava que l´estil cantabile de Sinatra tindria una oportunitat a Espanya. Quan emperò el 1986, Sinatra va cantar al Santiago Bernabeu, es van vendre poquíssimes entrades i els militars nord-americans de la base de Torrejón, el grisos i tots els empleats de la discogràfica Warner van rebre tiquets gratis.

No era la primera vegada que Sinatra venia a Espanya. La seva relació amb el país, com és ben sabut, és inseparable d´Ava Gardner. Les estades de la bellíssima actriu per terres ibèriques i insulars s´han mitificat tant que s´hauria de declarar una moratòria de llibres i articles sobre les aventures d´aquesta pionera del turisme sexual (i, clar, m´he de disculpar per aportar més verborrea sobre el tema). Tot això sabem: Sinatra i Gardner van tenir una relació apassionada i tempestuosa que en moltes ocasions va tenir com a escenari terres espanyoles. El 1950 va passar una setmana curta a Tossa de Mar i posteriorment, el 1956, a Segovia pel rodatge d´una pel·lícula coneguda per aquí com Odio y pasión sobre les guerres napoleòniques. Finalment, el 1964, per mor d´un altercat a Torremolinos, Sinatra va tenir la delicadesa d´escopir sobre un retrat de Franco mentre uns sinistres tricornis l´interrogaven en un cuartelillo de Màlaga. En conseqüència, el govern espanyol l´expulsaria del país i Sinatra proclamaria: "No tornaré mai a aquest puta país". Però va tornar el 1986 a Madrid i el 1992 a Barcelona.

¿Què queda ara de Sinatra? ¿Del cantant que, a pesar de tenir una veu prima, tothom li deia "La veu"? ¿Del defensor dels drets civils dels afroamericans i de Kennedy, de l´home que menyspreava Franco, però que va acabar defensant Ronald Reagan? ¿Del femeller masclista que no passaria l´examen més elemental del moviment #MeToo? Al final, l´art sol ser més llarg que la vida i, contra totes les previsions d´aquells adolescents dels setanta i vuitanta, les cançons de Frank Sinatra perduren i perduraran. "Strangers In The Night", "New York, New York", "Something Stupid", "Fly Me To The Moon", "I´ve Got You Under My Skin" i sobretot "My Way" continuen sonant amb espontaneïtat gràcies a la dicció polida, la respiració precisa i el swing sempre magistral i inimitable de Sinatra, allargant i acurçant notes i simulant el quasi-clímax sexual.

La música té la capacitat de pervertir el gust: una cançó no just pot representar moltes coses, sinó que en alguns casos significa coses diametralment oposades. I aquesta adaptabilitat a qualsevol situació, garanteix la seva durabilitat. Vet aquí "My Way", originalment una commovedora cançó francesa, "Comme d´habitude", plena d´ombres i batecs subtils, que relata fil per randa la trista, cruel i llarga desfeta d´una relació amorosa que es nega a desaparèixer per mor de "l´habitude". (Tots hi hem passat). David Bowie la va adaptar a l´anglès, però sense massa èxit. Va ser Paul Anka qui en va fer la versió final amb una lletra perversament canviada: aquí el narrador -contumaç, orgullós, masclot- diu amb supèrbia que no se´n penedeix de res de la seva vida. Frank Sinatra la va popularitzar, però amb clarividència va arribar a abominar el fet que el públic el relacionàs amb la prepotència de la lletra.

La cançó sortosament ha estat rescatada de la seva penúria moral gràcies a David Bowie qui, intel·ligentment, afegeix una ditada de vulnerabilitat i femineïtat; Nina Simone, que l´interpreta fredament, petrificada, sense emoció explícita, reiterant que la processó va per dins, i amb uns bongos que murmuren en la rereguarda, com una rèmora que tota música popular és africana en origen. Qualsevol versió de "My Way" és vàlida, certament, fins i tot la de Sid Vicious, però la que sembla que ha acabat marcant el solc definitiu en la ment del públic és la de Sinatra i aquesta malauradament va trobar ressonàncies infinites entre els votants de Trump. ¿Va aixecar el capet des de la tomba, es va bategar gens, Sinatra, quan la campanya del futur president va adoptar "My Way" com a himne del seu ultranacionalisme?

Compartir el artículo

stats