QUADERNS DE VIDA. Som un amador d´aquests quaderns de bitàcola que molts d´humans duen cada dia de la seva vida. Crec que em vaig aficionar d´adolescent a aquests textos apassionants amb el diari d´un home que quasi no feia altra cosa que un diari propi: Amiel. Un home que escriu: "Un dia més, un pas més cap a la mort", et pot donar totes les sorpreses. I pas un guster amb diaris tan de capçalera com El quadern gris de Josep Pla, el Journal d´André Gide i de Jules Renard, els Cahiers de Paul Valéry, els dietaris de Robert Musil, de Blai Bonet, de Wittgenstein, de Marià Manent, de Julien Green, el Glossari d´Eugeni d´Ors, el diaris de Virginia Woolf, de Pierre Léauteaud, etc.
Els humans en aquests temps carnissers i llançats cap a la incultura, s´obliden sempre seguit de si mateixos. El que aquest cronista aconsella als seus amics és que facin un dietari per a ells mateixos. I insisteix i sacseja i raona i desraona i fa l´ullastre esbrancat a favor d´aquesta manera de veure´s a un mateix. En una societat que només cerca l´entreteniment a preu fet, que només vol distreure´s, moure´s, anar de marxa, sortir a sopar, viatjar a tota, no avorrir-se, no estar sol, no pensar, etc., parlar d´un dietari sembla un absurd. Ja ho diu, clar i català, l´amic i mestre Jordi Llovet: "Llavors succeeix que la gent es mor sense tan sols haver sabut com pot arribar a ser digna una vida." Un dietari és una conversa amb un mateix que ens ajuda a conviure amb la vida i amb la mort que portam dedins (el quotidie morior dels clàssics). I això és higiènic, és engrescador, no té contraindicacions ni efectes secundaris. El dietari també hauria de ser un recordatori de les experiències oloroses, les més directes, les més oblidades. Un amic meu em va dir: Però com puc escriure d´olors si fa una mala fi de temps que no he ensumat res d'interessant? Vaig agafar el doble joc que el verb "ensumar" em donava i vaig contestar ben rabent: No em referesc al fet de descobrir cap secret o confabular-te amb algú, el que et vull repetir és que si no tens cada dia un parell d´experiències oloroses perdràs el nas, perdràs l´ensumera de les olors del món. Et perdràs, et faràs malbé. Una pàgina de la meva plagueta personal podria ser: Aquest matí l´aire condicionat del cotxe feia una olor de bufa ben pudenta. A la feina na Nassi ha duit uns albercocs que no coneixien cambra i he estat una bona estona ensumant-los abans de mossegar-los amb tota la càrrega de records que aquell gust un poc àcid em despertava. Devora el cotxe he trobat un colom mort que feia una pudor espantosa de carn de vas, de descomposició, de cadaverina. Avui horabaixa he anat a fer una volta per foravila: he ensumat el bessó blanc, lletós, dels ametlons, he robat unes prunes vermelles com si fossin escultures de Murano que feien l´olor dels estius a Manacor i m´he fregat amb les fulles compostes dels ailants que fan sentor de verrim. Quan sopava a la fresca ens ha atacat la química deliciosa de les flors de gessamí que es mesclaven amb la frenesia de l´alfabeguera, i la coentor de l´all de l´amanida de formatge de cabra fresc que cantava a pell de boc. Me´n puc anar a dormir tranquil i amb el nas esbraonat. No compt les males olors, especialment corporals, que he viscut a les dues cues que he fet. En temps de crisi les cues es fan més llargues. Olorosa i sàvia jornada!
Dietaris recomanats. 1. Dietaris d´Albert Ràfols Casamada. 2. Quaderns de l´alquimista de Josep Palau i Fabre. 3. Dietari complet de Marià Manent. 4. Inflexions de Josep Iborra. 5. Diari de Joan Fuster. 6. Diarios de José Carlos Llop. 7. Dietaris de Feliu Formosa. 8. Dietari complet, I i II, de Pere Gimferrer. 9. Bosc endins i La bellesa del món de Valentí Puig. 10. Dietaris de Vicent Alonso. 11. Dietaris d´Enric Sòria. 12. Paisatge en flames de Miquel Pairolí. 13. La cambra insomne de Ramon Guillén. 14. Les hores fecundes de Joan Garí. 15. En aquesta part del món. Dietaris (1945-2004) de Guillem Simó. 16. Els ulls. La mirada. La motivació i el film i Pere Pau de Blai Bonet. 17. El temps que fuig de Tomàs Garcés. 18. Meditacions en el desert de Gaziel (Agustí Calvet). 19. Dietaris de les eixides de Antoni M. Alcover. 20. Dietaris de Joan Estelrich. Cal subratllar que molts d´aquests dietaristes tenen diversos llibres dietari amb títols diferents que haureu d´esbrinar, per exemple al Google. Els meus dietaristes preferits són Pla, Manent, Gimferrer, Léauteaud, Fuster, Renard i Simó.
LLEPOLIES QUE ARRIBEN. S´acosta Sant Jordi i els editors ja es posen a treure llibres a les totes. Ara mateix us faré un tast de les obres que tenc damunt la taula, que ja he començat a llegir, que he fullejat, que em fan molta de gola.
Començ amb una escriptora desconeguda, Antònia Carré-Pons, que ha publicat un llibre de contes, Com s´esbrava la mala llet (Club Editor), que és una joieta perquè té una dicció nova amb uns temes gerontològics clàssics. Dura i inoblidable. Carme Riera es va passar tot aquest estiu de 2017 fent feina com una treballadora disciplinada i estricta en el llibre Venjaré la teva mort (Edicions 62), una novel·la que ella classifica de "grisa, ni blanca ni negra" i on es llança a l´anomenat gènere policíac, o de lladres i serenos, com es deia abans. Intriga i humor combinats són un còctel deliciós. Sebastià Alzamora publica La netedat (Proa), que és un poemari que enrampa, que et fa sentir una veu que tremola, que dubta, que estima, que fa figa, que lluita. Insubornable i dur com la claror diamantina. Josep Cots és un llibreter barceloní de Documenta que ens dona un llibre rar i valuós, Autoretrat de Jordi Garcés (Anagrama), en què les converses de l´autor amb l´arquitecte Jordi Garcés esdevenen un autoretrat polifacètic i polièdric amb records familiars, professionals, reflexions d´actualitat i d´estètica i arquitectura. Una delícia. Sebastià Perelló ja ha escrit de Permagel (Club Editor), d´Eva Baltasar: "L'estil nerviüt, amb la textura dels tendons, elàstic, sempre titil·lant, que s'acobla a una realitat granulosa i que fa servir una llengua que patina és un dels grans encerts del llibre." Una veu nova que fa una música original i fonda. I ja ha sortit el premi Anagrama de novel·la d´enguany, que va guanyar l´amiga Llucia Ramis amb Les possessions (Anagrama), que estic assaborint amb la velocitat del desig. Entre l´elegia, la crònica i el thriller, diu la contracoberta. Un escriptura reposada i fèrtil, autoficcional i plena d´averanys, de descabdelladors, de tràngols, d´intrigues, de macguffins posats amb l´enginy d´una vertadera escriptora. Molt recomanat! Cinc estrelles i DeLuxe!
