Raimon Panikkar va néixer el 2 de novembre del 1918, aviat farà cent anys. Va néixer pocs dies abans de l´armistici que va posar fi a la primera guerra mundial. Si em permeto d´esmentar aquesta coincidència en el temps és per posar en relleu que la vida de Panikkar comença en un moment especialment dramàtic i alhora molt significatiu del món occidental. La seva generació va créixer i es va formar en una Europa esquinçada per contradiccions, marcada crides a la violència i al menyspreu a la dignitat humana. "La banalitat del mal" és una expressió de Hannah Arendt que revela quelcom molt substantiu del nostre temps. El descobriment de Freud que la violència exerceix en nosaltres una atracció inexplicable és una aportació de l´època en què Panikkar es va formar. No és, doncs, del tot estrany que bona part dels esforços espirituals i intel·lectuals de Panikkar anessin destinats a comprendre i explicar l´origen i l´abast de tant patiment. Panikkar va formar part dels pensadors del s. XX que van interpretar la violència estructural de la nostra civilització com a expressió d´una espiritualitat decadent, empobrida i necessitada d´una profunda revitalització. Segurament que un dels nuclis més importants de seva l´obra depèn de la intuïció que la vida humana, mancada d´una cura molt especial de la nostra interioritat, es precipita pel pendís de la banalitat, de la brutalitat i de la violència.
ç
Però no només va sentir, com tanta gent a la seva generació, el patiment per un món en agonia, sinó també l´esperança d´una gran renovació. D´aquesta tensió en va sortir un sentit de missió que va donar cohesió al conjunt de la seva existència i que permet comprendre, em sembla, la unitat de la seva vida més enllà de les transformacions successives en el seu pensament. Per reacció, i a la llum de l´atrocitat del món que ell va viure en la seva joventut, Panikkar entendrà que el diàleg, la pau, la cura dels altres i del món depèn en darrera instància de la cura que tinguem de pacificar la nostra ànima, de desarmar el nostre llenguatge i d´obrir-nos al misteri del silenci. Per això el seu pensament i les seves propostes no s´haurien d´entendre ni com un tancament a la pròpia comoditat interior, seguint una vida sense compromís amb el món i amb els altres, ni com a crida a un activisme entès com a mitjà de redempció del món. Més aviat el sentit de missió a què respon la seva obra apunta a la idea que cal defugir una comprensió del món basada en dualismes: el transcendent al marge de l´immanent, el sagrat al marge del profà, l´espiritualitat al marge de la vida quotidiana, el silenci al marge de la paraula, l´eternitat al marge del temps. Els dualisme esquincen l´home i el situen en el camp d´una tensió estèril. La missió de l´home és més aviat la de ser un pontífex, això és: fer de pont entre les diferents dimensions de la realitat i, d´aquesta manera, apropar-se a l´experiència de l´harmonia. El pensament de Panikkar està guiat per aquesta idea de no excloure, sinó d´integrar de manera harmònica, sense diluir res en un mer sincretisme sense arrels en la història.
Panikkar és conegut pels seus esforços en el diàleg interreligiós com a exercici destinat a preparar la pau en el món. Per a ell el diàleg interreligiós entre Orient i Occident no va ser merament una qüestió acadèmica, ni s´hi va apropar per curiositat. El diàleg interreligiós el va practicar a casa seva, a la seva llar. Com és sabut, la seva mare era catalana i catòlica, el seu pare era indi i de religió hinduista. Arran del seu origen familiar va viure de manera tensa la visió exclusivista que hi havia instal·lada en la teologia de les religions catòlica de l´època, basada en el convenciment que fora de la religió vertadera (sic) -la cristiana catòlica- no hi havia una autèntica veritat ni, per tant, salvació possible. Aquesta visió s´havia expressat tradicionalment amb la formula de Sant Ciprià extra ecclesiam nulla salus, això és: fora de l´església [catòlica] no hi ha salvació. Panikkar va sentir en la pròpia pell que el llenguatge tradicional no encaixava amb la seva vida. Una cosa és confrontar-se amb un principi abstracte i una altra de ben diferent és que aquest principi intervingui en la pròpia vida per tal d´interpretar-la, ordenar-la i donar-li un sentit. El Cristianisme que aquell adolescent tenia davant d´ell, amb un fort caràcter sacramental i dogmàtic, excloïa el seu pare de la noció de salvació, en la mesura que formava part d´una tradició religiosa diferent de la cristiana.
Panikkar va intuir que calia comprendre la religió en un nou context històric i espiritual en què cap tradició pogués arrogar-se el fet de tenir la veritat en règim de monopoli, però a la vegada sense caure en un relativisme fàcil. Les tradicions religioses poden dialogar i enriquir-se mútuament en la mesura que al llarg dels segles han estat camins que han ajudat l´home a arribar als registres més profunds de l´experiència humana. Poden dialogar perquè han acompanyat l´home en el camí de l´experiència de la revelació, de la comprensió profunda d´ell mateix, del món i de la divinitat, així com de l´experiència de la salvació. En efecte, segons Panikkar, fora de l´Església no hi ha salvació, la qual cosa volia dir per a ell que allí on hi ha salvació, allí hi ha Església.
Aquest any se celebra el centenari del naixement de Raimon Panikkar; d´aquesta manera es vol retre homenatge a una persona que va treballar per la pau i que va deixar en herència paraules de saviesa i d´esperança.
