UNA HISTÒRIA BASCA UNIVERSAL. Kirmen Uribe és un poeta. Això cal dir-ho des del principi perquè la seva relació amb el llenguatge és d´una gran consciència i sensibilitat, la qual cosa es veu d´una hora enfora en els seus llibres. Fa uns anys el vaig convidar al Festival de Poesia de la Mediterrània i ens enamorà a tots. El seu llibre de poemes Mentrestant agafa´m la mà (Llibres de l´Ossa Menor, Proa), magníficament traduït per Laia Noguera i Jon Elordi, amb uns poemes molt narratius en què les emocions i els sentiments s´entrecreuen en una mirada mínima, quasi precària, sobre les persones, els paisatges i les coses que els capgira i ens fa veure angles morts de la vida quotidiana, va rebre el Premi de la Crítica en eusquera i va ser traduït a l´anglès amb reconeixements com el del PEN Internacional. Molt recomanable. La seva primera novel·la, Bilbao-New York-Bilbao (Edicions 62), és un diàleg amb les generacions anteriors que ens arriba com una forta i bella interpel·lació als lectors d´ara. Va ser guardonada amb el Premi Nacional de Narrativa, el Premi de la Crítica d´Euskadi i amb el Premi dels Llibreters d´Euskadi. Una segona novel·la, El que mou el món (Edicions 62 i La Butxaca), sobre Karmentxu, una nina que el 1937 surt del port de Santurtzi cap a l´exili, és un mosaic magnífic de l´època d´entreguerres, que arriba fins als nostres dies. I ara acaba de treure L´hora de despertar-nos junts (Edicions 62), traduïda de l´eusquera per Pau Joan Hernández, que és un d´aquells textos que quan els agafes no els pots amollar perquè t´arrossega a un conjunt d´aventures humanes d´una intensitat i un interès extraordinaris. A través del personatge de Karmele Urresti, que des d´un bon principi ens diu que va ser una amiga de la mare de l´escriptor, podem seguir tota la història basca, espanyola i europea del segle XX des del 1937 fins suara, i Barcelona i Catalunya hi tenen un paper essencial. Karmele, que és infermera al final de la guerra incivil, parteix cap a França, on ha conegut el que serà el seu home, un trompetista, Txomin Letamendi. Viuen per Europa i quan París està a punt de caure en mans dels alemanys parteixen cap a Veneçuela. L´escriptura de la novel·la és clara i diàfana i els esdeveniments estan contats amb la senzillesa tendra i rigorosa d´un Kirmen Uribe molt inspirat per aconseguir la difícil versemblança. Txomin es fa dels serveis secrets bascos i passen moltes de coses que no vull "spoilear", fins al 2011, que acaba el llibre. Una obra extremadament recomanable.
HENRY JAMES I JOSEPH ROTH EN UN CATALÀ MOLT BO. Aquesta novel·la curta, o nouvelle com diuen els francesos en un mot que m´entusiasma, es titula Els papers d´Aspern (Els Llibres de L´Avenç), la va escriure Henry James com un cant d´amor a la literatura i a Venècia, i l´ha traduïda esplèndidament Joan Sellent. El protagonista va a la ciutat dels canals amb una única intenció: entrar en la vida de la vellíssima amant de l´escriptor Jeffrey Aspern per aconseguir escrits inèdits d´aquest poeta romàntic que l´entusiasma. La trama és plena d´intrigues i de cops d´aventura. La dama viu en un palau que James descriu amb minimalisme: "La góndola es va aturar; allà teníem el vell palau. Era un d´aquells edificis venecians que conserven la dignitat d´un nom fins i tot en la ruïna més extrema." El protagonista aconseguirà que li lloguin una cambra. La dama té una neboda que serà un dels catalitzadors del relat. El protagonista les sap totes: "La hipocresia i el fingiment són la meva única oportunitat. Ho sento molt, però no hi ha cap baixesa que no fos capaç de cometre per Jeffrey Aspern." Un enjòlit extraordinari. Un text meravellós.
El pes fals. Història d´un inspector de pesos i mesures (Els Llibres de L´Avenç), de Joseph Roth, traduït per Jaume Creus, és una narració fascinant. No ho és perquè sigui un testimoni fidel d´un temps ben clar i d´uns llocs llunyans com l´imperi dels Habsburg de l´àguila bicèfala, sinó perquè amb l´energia d´una escriptura insubornable salva tot un món de la desmemòria i de l´oblit i ens dona tots els sabors d´un món desaparegut que té moltes de concomitàncies amb el nostre. Simona Skrabec, que coneix molt bé l´alemany, diu ben a les clares paraules alades per al traductor: "Poques vegades la mà ´invisible´ del traductor troba la feliç coincidència de transmetre el matís exacte que tenyeix tot el relat. Creus transforma la narració en allò que és, una ofrena a la memòria. El traductor sap embellir les frases senzilles amb el deix del passat, necessari perquè les coses ja perdudes, perdurin i ens hi tornem a fixar, les puguem recuperar si més no en les paraules que les descriuen." Aquesta Galítsia on sembla que la gent no sap ni pesar bé allò que ven i que necessita un inspector de pesos i mesures, és tota una metàfora de regions com Catalunya que ha hagut de suportar unes lleis d´un aparell estatal extern que vol esborrar les imperfeccions locals, els camins de la llibertat, en nom del progrés que dona la capital del regne. Les contradiccions i les singularitats d´un país no es poden pesar en una bàscula. Un llibre que es pot llegir amb les transparències del temps i es converteix en un bon aliat per entendre moltes de coses que passen ara mateix. Molt recomanable.
