Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Música

Casals, ara fa cent anys

¿Quina és l´aportació dels immigrants, refugiats i desplaçats al país que els acull?

Casals amb altres immigrats, el 1917.

En els Estats Units ara mateix el debat ha agafat proporcions demencials i molt possiblement ha fet guanyar les eleccions als que ara comanden. Fa cent anys, poc més o menys, era una altra història.

Efectivament, amb el sisme de la Primera Guerra Mundial, la vida musical d´Europa va extingir-se pràcticament. Molts dels grans intèrprets de l´època que fins a aquell moment havien viscut una vida de privilegiats cosmopolites i nòmades -Pau Casals, entre els més importants, sens dubte- van haver de replantejar-se les seves carreres musicals i la seva subsistència econòmica. Alguns, fins i tot la seva supervivència.

Just abans de la Guerra, Casals vivia principalment a París i solia donar uns dos-cents concerts anuals. A poc a poc, però, les sales de concerts de París, Viena, Budapest i altres capitals europees van anar tancant, els cicles de recitals i música de cambra es van esvair i moltes temporades musicals fins i tot es van anul·lar. Una tournée de Casals per Rússia, per exemple, se´n va anar en orris i amb les sales de Paris tancades, Bèlgica envaïda i humiliada per Alemanya i els territoris de parla alemanya closos als músics de països enemics (o, en el cas de Casals, neutrals), la feina es va acabar. Així, el març del 1914 Casals va traslladar-se a Nova York.

Als EUA, però, Casals hi va entrar com un refugiat de luxe, molt lluny dels milers d´esparracats que passaven diàriament per Ellis Island. Quan va arribar, ja tenia contractats uns cinquanta concerts que va executar -feiner com havia estat sempre- en tres mesos i mig. I a més a més es va casar amb Susan Metcalfe, cantant italo-americana de bona família i amb entrada a l´alta societat de Nova York.

I en aquesta ciutat Casals va trobar la majoria dels seus col·legues europeus. Una foto de fa cent anys mostra Casals, Kreisler, Bauer i Damrosch, tots immigrants a NY, poc abans d´un concert al Carnegie Hall el 13 de març del 1917. El violinista Fritz Kreisler, ferit al front de Rússia, a finals del 1914 ja era als EUA i omplia sales de gom a gom. Harold Bauer, pianista britànic que des de feia anys ja havia fet nombroses gires amb Casals arreu del món, es va establir a Nord-Amèrica i va continuar essent un dels col·laboradors més assidus de Casals. Walter Damrosch, nascut a Alemanya, va crear el que arribaria a ser la Filharmònica de NY. A més d´ells, durant la Guerra, Casals va tocar amb molts altres il·lustres immigrants: el 1916 amb Jan Paderewski, pianista i futur primer ministre de Polònia; i durant la temporada 1918-19, amb Rakhmàninov.

Contràriament al que ells pensaven -eren tots lògicament eurocèntrics- en els EUA van trobar una tradició musical molt ben estructurada i sòlida. Nova York i Boston havien tingut orquestres simfòniques professionals comparables a les d´Europa des de principis del segle XIX; Chicago i Cincinnati, també les van tenir uns anys després. Igualment es podria dir de l´òpera que concretament a Nova York havia tingut d´una manera o una altra una llarga tradició. El país, a més, tenia una xarxa de sales de concerts, representants d´artistes (el de Casals i Caruso era una altre immigrant alemany, C. F. Coppicus) i societats d´autors i advocats que defensaven els drets dels artistes. Nova York, a més a més, posseïa una indústria discogràfica incipient (Casals enregistraria aquí per primera vegada el 1915) i posava a l´abast alternatives professionals molt àmplies que a Europa encara no existien plenament com la ràdio (Damrosch i Stokowski s´hi dedicarien molt), la indústria cinematogràfica (com Richard Hageman, el director amb qui Casals va tocar el 1914 tot d´una en arribar), el Broadway (com faria Kurt Weill).

Els Estats Units, país fet d´immigrants voluntaris i involuntaris, va ser indubtablement generós amb aquests artistes desplaçats. Quan la Guerra va acabar la majoria de músics refugiats -amb l´única excepció de Casals- van decidir romandre als EUA. Europa sortia d´una guerra i es preparava per a una altra que crearia una altra onada de refugiats, el talent dels quals, mutatis mutandis, lògicament tornaria a beneficiar enormement els EUA.

Compartir el artículo

stats