RODOREDITZAR, SEMPRE RODOREDITZAR! "Avui, a la meva edat, passada la frontera de tantes coses que m´havien fet malbé la vida, encara em queden unes quantes passions: escriure, el meu país, i el meu idioma tan dúctil i bell que em permet d´aconseguir una prosa neta i clara; de dir el que vull dir i de fer-ho entenedor als altres." Mercè Rodoreda i Gurguí.
UNA VEU VIVA JUST SUAQUÍ. Dins la meva boca quan la llegesc, dins el meu aire quan la sent, dins tota la meva còrpora quan la delir. Només puc donar gràcies a una dona catalana que va sofrir tota la megamort del segle XX, que va travessar els horrors de dues guerres, que va patir la duresa de l´exili, que va lluitar contra els feixismes, que va viure denses i intenses històries d´amor i d´abandonament i, sobretot, que va estimar tant la llengua catalana que, amb els materials d´un idioma en construcció, d´un idioma prohibit, d´un idioma perdut molt lluny, va bastir una obra literària d´una força verbal d´altíssimes energies que no s´aturen d´enrampar-me, de deixondir-me, d´enamorar-me, de fer-me escriguera. Com a escriptor puc donar testimoni que sense els seus textos no hauria sabut com desfer-me´n per crear una prosa artística i contemporània, que sense la seva literatura moltes de les meves recerques no haurien trobat el detonador que les posàs en marxa. Això no és una declaració de principis una mica grandiloqüent sinó la publicitat d´un treball que volia conjugar creació personal i festa lletrera rodorediana. Em referesc a Excelsior o el temps escrit (Empúries, 1995). En aquesta obra, dividida en tres parts, n´hi havia una que funcionava amb la benzina de La mort i la primavera, literalment i en tots els sentits. No sol rellegir els meus llibres si no és per a les revisions d´una reedició o per dir-los en veu alta dins un recital. Aquest text titulat "Les epifanies i els epitafis" l´he llegit molt aquests darrers anys perquè hi trob alguns dels harmònics que he intentat immortalitzar travessats per aquesta correntia que et produeix girades de ventre quan menys ho esperes dels verins rodoredians.
ALBERT ROIG, UN GERMÀ POETA I UN TEXT RECUPERAT. Ara, sorpresa magnífica, m´he retrobat d´ulls amb un text de l´amic i excel·lent poeta Albert Roig que es titula "La mort i la primavera" de Mercè Rodoreda. Versió dramàtica (col·lecció La Butzeta, Lleonard Muntaner, Editor). La primera relectura (sempre la relectura és la vertadera lectura) ha estat un nou enlluernament i un xoc. El pròleg de Perejaume -"Els boscos dels arbrats o les vivificacions"- constitueix la pancarta exquisida que convida els lectors al banquet de la llengua amb un aperitiu verbós que et prepara per al fruit madur. Com si les referències a la Comèdia del Dant i a Les metamorfosis d´Ovidi i, sobretot, els troncs sanguejants d´una sureda pelada de poc entaulats amb l´humà arbrat, no fossin bones menjues per entrar en gana, un fragment de la Rodoreda ens dóna la clau d´or de la ficció: "Les morts arbrades podrides a dintre acabaven morint-se. L´arbre que havia recollit la mort es tornava pols molt de mica en mica, molt amb el temps del temps. Es desfeia i era com les erugues. La mort vivia a dintre de l´arbre com la papallona a dintre l´eruga." Albert Roig, al principi, fa un avís i diu clarament: "Per fer aquesta versió, o variació, dels últims somnis de Mercè Rodoreda he resseguit els morts, migrant-se, i els arbres, ombres i aigües del seus sonets, escrits a la vora del Sena entre 1946 i 1950." I a continuació ens dóna uns monòlegs -de la Nena Morta, de la Dona i de l´Home- que són un laberint de la més alta i fonda poesia. Roig emula les veus d´aquell poble mític, clarombrós, amb la llum negra dels boscs atapeïts i del poble esclavitzat i de les senzilles mirades de tres personatges que ho diuen tot amb paraules alades. L´emulació ha tensat amb formes noves els llenguatges rodoredians, els ha donat mots com sagetes que troben la diana exacta per encendre lluminàries per un cantó i foscúries per l´altre. Les bombolles gàbia, la mort d´una criatura, el suïcidi de la madrastra, els cossos morts plens de ciment i d´herbes, els troncs taüt, les primaveres malaltes, són algunes de les escenografies de la paraula que m´han fet córrer calfreds per l´espinada, que m´han enrampat. Llibre per llegir en veu alta, per rellegir sobretot assaborint les boles de greix mesclades amb alguna abella viva que es mou pel vel del paladar com una paraula ardorosa que no vol morir. Tot un festival de vivificcions verbívores que et deixa amb talent, que et joïtza, que et fa més bo. Gràcies, Roig! Gràcies, Rodoreda! I que per molts d´anys i bons et puguem llegir sobre la terra erma com un hort inacabable de fruits saborosos!
