En els seus inicis, però, Cirlot va ser sobretot compositor; un compositor "extraviat" com va dir ell mateix que, a pesar seu, va haver de lluitar "contra la música".
Cirlot va formar-se a l´Acadèmia de Ferran Ardèvol, pedagog, pianista i compositor, a més de prolífic autor de nombrosos llibres de didàctica musical; de fet, aquests van ser els únics estudis formals que va seguir mai. En tot cas, va tenir una primera etapa professional fins als trenta anys, poc més o menys, molt activa. Va ésser, per exemple, un dels membres principals del Círculo Manuel de Falla, un grup de compositors avantguardistes de Barcelona i posteriorment va relacionar-se amb Marius Scheneider, musicòleg alemany resident a Barcelona, qui el va iniciar a l´estudi de la simbologia i qui seria una influència definitiva en el seu pensament. Cirlot, en tot cas, va escriure una dotzena de composicions, que van ésser estrenades amb relatiu èxit a Barcelona. Segons sembla, però, les va destruir totes. Modest Cuixart ha contat que va presenciar com Cirlot va estripar una obra seva amb vehemència i excés d´auto-crítica tot dient: "Això és Schönberg!"
Una sola obra seva, Suite atonal per a piano (1947), es va salvar de la cremadissa. A finals dels quaranta, Cirlot va obsequiar a l´excèntric poeta Carlos Edmundo de Ory amb la partitura de la Suite i molts anys després, en els anys noranta, aquest la va donar als estudiosos Jaime D. Parra i Francisco Ruíz. Va ser però Bartomeu Jaume qui la va enregistrar per primera vegada per RNE i posteriorment en un disc part del catàleg de l´exposició que
l´IVAM va dedicar a Cirlot el 1996. (Ara a YouTube hi ha altres versions.)
L´obra, d´uns quinze minuts de durada, està escrita en cinc moviments amb títols convencionals (Preludio, Himno, Interludio, Coral i Fuga) que revelen uns referents musicals tradicionals i sòlids. Com Foix, Cirlot defensava la tradició i la novetat i celebrava la tensió entre les expressions culturals arcaiques i obsoletes (pensem en la seva famosa col·lecció d´espases) i la tibantor de l´art d´avantguarda (les seves monografies sobre Miró, Picasso, etc.). La Suite s´estructura al voltant del mateix principi: és una elaboració de formes i gèneres antics (el preludi, la fuga) però tractat amb un llenguatge nou i dissonant, però no és, curiosament, una composició totalment "atonal" (o discordant) com dóna a entendre el títol. De fet les sonoritats místiques, lentes, estàtiques i extàtiques i sobretot monòtones -la monotonia era una ideal a seguir per a Cirlot- recorden la música d´Aleksandr Skriabin i fins i tot l´immobilisme harmònic d´algunes peces de Mompou.
Si bé, a partir dels finals dels anys quaranta, Cirlot va abandonar la composició, la música va continuar essent el pilar essencial de la seva vida i la seva obra literària. Efectivament, el primer llibre que va publicar va ser una biografia d´Igor Stravinski (1949) que subreptíciament amaga un estudi sobre Skriabin, compositor amb tendències místiques, com Cirlot, i que va elaborar una complicada teoria d´equivalències entre els sons i els colors, tot plegat un univers molt atraient per a Cirlot. A més, els seus famosos diccionaris (un de símbols i l´altre d´ismes) estan plens d´entrades musicals. I com no podia ésser d´altra manera, Cirlot va continuar vessant els seus interessos musicals en dotzenes d´articles sobre les darreres tendències musicals europees. La idea de la interdisciplinarietat (etnologia, art, musicologia. etc.) ve directament de Wagner i el seu art total i les seves "permutacions" poètiques del serialisme de Schönberg.
Són moltes, per tant, les lliçons apreses de la música que Cirlot va aplicar a la seva escriptura. ¿Per què aleshores no va continuar composant si la música era tan important per a ell? No hi havia prou públic, havia dit en alguna ocasió; tenia por a sonar com una rèplica de Schönberg, va declarar en una altra. En tot cas, ¿qui dubta que haver-lo perdut com a compositor de segona ha tingut com a conseqüència haver guanyat un poeta i assagista de primera? Sens dubte, el món hi ha sortit guanyant.
