Va maldar per mantenir-se dins d'una discreció personal admirable, en part per mor de l'entorn personal i cultural que va viure. Un home gris, amerat de grisor arreu, és el dibuix exacte que se n'ha traçat sovint; un deix vital monòton i descolorit que, potser, va triar de forma voluntària. És difícil conjecturar, i, per paga, tampoc no interessa gaire, què hagués estat de Llorenç Moyà, com a persona i com a escriptor, en una societat més oberta i tolerant que la que li va tocar viure i patir.
S'escau enguany el centenari del seu naixement, a Binissalem, que ell preferia anomenar Robines, el dia dels Reis del 1916. Llorenç Moyà va tenir dos grans amors confessats; la seva mare, Maria Teresa Gelabert i Ribes de Cabrera, a qui va dedicar un bon nombre de poemes que se situen entre el millor que va escriure, i Binissalem; el poble, el duia en el cor; són nombroses les iniciatives de caràcter cultural i social que va emprendre per donar-l´hi prestigi i anomenada, que ara no detallarem; el va convertir en topos predilecte de la seva obra; hi tenia el gran casal, Can Gelabert, la malmaison, que en deia ell, avui convertit en centre cultural.
S'ha de dir que Binissalem ha estat a l'alçada de l'esdeveniment, cosa rara en un indret on solen prevaler els esports i les vegues, ben assaonades i constants, com a entreteniments preferits de la població, atès que s'han organitzat una partida d'actes culturals diversos, que s'allargaran fins a final d'any, d'una notòria decència i interès, que, en general, han tengut una bona i nombrosa acollida. És una llàstima, dit sigui de passada, que l'institut d'educació secundària ubicat a la vila hagi desestimat l'oportunitat, havent-ho pogut fer, de posar-l'hi el nom de l'escriptor; fora poble, tal actitud costaria d'entendre i justificar.
Altra cosa és l'obra. Confessam el nostre escepticisme quant al fet que el centenari sigui cap al·licient afegit perquè l'obra de Llorenç Moyà sumi nous lectors; consti que ens agradaria equivocar-nos. Estam pensant, sobretot, en un lector, diguem-ne, jove; per no sortir de la generació en què s'inclou, la dels anys cinquanta, potser triaria, aquest jove lector ideal, Blai Bonet abans que Llorenç Moyà, per ser un poeta més «modern» i agosarat, un poeta que va trencar motles i cotilles acadèmics, posseïdor d'un discurs poètic fascinant i desmesurat, més proper a la idea de poesia de la modernitat; Llorenç Moyà, per la seva banda, va ser un poeta formalment hereu i continuador de la tradició; els seus versos mai no es varen saltar les pautes mètriques i rítmiques dels cànons establerts. La primera obra amb una parença com a tal, La bona terra, com era prescriptiu, s'arrecera davall de l'ombra massa allargada de l'Escola Mallorquina; ell mateix, amb bon criteri, se'n va cansar, d'aquesta poesia, i va veure que, si no s'obria a noves maneres, seria un poeta massa menor. Els estudiosos més destacats de Llorenç Moyà, adesiara amb criteris divergents, Miquel À. Vidal, Margalida Pons i Gabriel de la S. T. Sampol, assenyalen que una de les sortides de l'atzucac va ser l'opció barroca, un barroquisme, ha matisat Margalida Pons, no només formal, sinó moral i ideològic, manifestat en obres com Via Crucis, Flos sanctorum, o a La posada de la núvia, una descripció poètica del seu casal, d'un barroc una mica estantís; l'esmentada Margalida Pons la considera una de les obres més deficients de Llorenç Moyà. Els tres s'han avengut a assenyalar que Llorenç Moyà no va ser un gran poeta fins que no va trobar la veu i el to adequats per al seu jo verdader, que té a veure amb l'expressió del sentiment amorós de caire homosexual; d'aquí es generen, per a un servidor, les seves millors obres, Polifem, Presidi major o I, tanmateix, pallasso, per damunt de l'enllepolidor i sumptuós santoral del Flos sanctorum o de la solemnitat i potència espirituals del Via Crucis.
Llorenç Moyà va dir diverses vegades que, en sortir del clos de la poesia, el dominava la inseguretat. Va cultivar la prosa, en diferents modulacions; l'obra més reeixida són les narracions que formen A Robines també plou, o la rebel·lió dels titelles, d'una prosa ajustada i funcional, de no gaire complicada composició, amb personatges ben ordits psicològicament; les més aconseguides són les que tenen com a rerefons temàtic i com espai Binissalem/Robines, com «El casal», «Els emparedats», «El mirall» o «La trossella». Dins la producció teatral, més sòlida que la narrativa, destaquen El fogó dels jueus, ambientada al segle XVII, en els darrers autos de fe inquisitorials, en què es denuncia la intolerància i el fanatisme religiosos, personificats en la figura del pare Garau, i Fedra, rere la figura de la qual s'hi ha vist reflectida l'ombra de Llorenç Moyà; és autor alhora d'uns deliciosos sainets, sàvies recreacions dels de caire popular, en què tots els recursos estilístics preferits de Moyà hi excel·leixen: jocs de paraules, dobles sentits, metàfores, barreja de registres.
No es pot dir que Llorenç Moyà sigui un escriptor gaire llegit ni conegut; per a aquelles coses de l'atzar, algunes obres han assolit una notable difusió popular, via representacions teatrals; és el cas de l'Adoració dels tres reis d'Orient, convertida en ferma tradició nadalenca palmesana o el Via Crucis. Si no per convèncer qualque lector despistat de les virtuts de l'obra, l'Any Moyà que serveixi, pel cap baix, per adonar-se de la necessitat de posar a l'abast dels lectors unes obres, tan completes com sigui possible, i perquè es plantegi la viabilitat real que la ja constituïda de manera formal Fundació Llorenç Moyà comenci de bon de ver la seva singladura.
