AMERICAN PSYCHO. Aquestes eren les dues paraules de la coberta del diari Libération el dia després de l´elecció de Trump, i damunt la foto d´un Trump del qual només es veia la silueta dins la fosca, amb un fons de banderes nord-americanes i amb una mà dreta il·luminada amb els dits recollits i l´índex alçat, que em diuen amb la seva lacònica contundència tenebrosa i hitchcoquiana molt dels que ens espera en aquesta nova època.
Temps convulsos, temps difícils, temps en què els drets humans faran figa, en què la misogínia, el racisme, la guerra, l´homofòbia i la desigualtat econòmica, social i cultural, el sistema de salut per a tothom (per esmentar les primeres pestes que Trump ha publicitat) poden fer matx.
Per això la lectura, la recerca de la saviesa i de la bondat, la solidesa de la solidaritat, l´energia del samaritanisme i la misericòrdia i la compassió, la bellesa de la feina ben feta, l´amor i l´amistat de bon de veres, són alguns dels valors que caldrà preservar, defensar i viure més que mai en una era robòtica de populistes dretans, extremadretans, que ens volen convertits en ramats, sense pensament propi, sense vida pròpia, pures maquinàries productives d´una societat injusta i bladerunneriana.
El dia de la notícia, 9 de novembre de 2016, havia d´anar a l´Institut Berenguer d´Anoia d´Inca perquè m´havien triat el poeta del mes. Crec que allò em va salvar de caure dins el pou depressiu on em llençaven les notícies que arribaven dels Estats Units. Amb una seixantena d´estudiants de setze i desset anys, dirigits pel professor Rafel Crespí, vaig descobrir que els meus poemes dits per veus adolescents agafaven ritmes i coloracions mai sentides, plenes de ressonàncies i d´emocions noves de trinca. Per afegitó dues al·lotes i un al·lot amb piano i saxo creaven atmosferes que feren que aquella sala d´actes fos un concert en què la paraula en llibertat deia la seva davant un conjunt de professors i alumnes que escoltaven amb tant de silenci com atenció. Al final em demanaren unes paraules i vaig donar les gràcies a tothom per aquell regal i vaig aprofitar l´avinentesa per dir la meva tristor i ràbia i ira davant l´elecció de Trump com a president dels Estats Units. Vaig fer un petit míting de totes les barbàries que aquest home defensava a la campanya electoral i vaig dir que només amb l´estudi, amb l´excel·lència, amb la bondat i la solidaritat podríem fer veta de la bona en aquests temps convulsos i confusos. L´empatia que crearen les meves paraules va ser extraordinària. I com a cloenda d´aquell acte em feren recitar "A Mallorca durant la guerra civil" de l´estimat Bartomeu Rosselló-Pòrcel.
Després una estudiant, Aida, em va fer una llarga entrevista mentre berenàvem. Vaig quedar sorprès per les preguntes, per la facilitat del diàleg, per les coincidències d´idees, d´escriptors, de sensibilitat lectora amb una al·lota tan jove. I finalment em dugueren a un auditori magnífic on devers vuitanta estudiants „al·lotes i al·lots de primer i segon de batxillerat„ m´esperaven per escoltar un recital que es titulava Els poetes estimats de B. M. Les cadires estaven fent un cercle i m´havien deixat tota la circumferència per a mi. Vaig treure els meus llibres, quaderns i plaguetes i vaig fer un recital amb alguns dels meus poetes: Ramon Llull, Homer, Blanca Llum Vidal, Blai Bonet, J. V. Foix, Miquel Costa i Llobera, Joseph Brodsky, Salvador Espriu; vaig cantar "Dóna´m la mà, amor" el poema de la Bonet, vaig cantar gloses d´amor populars, Jacint Verdaguer i Joan Alcover. El silenci dels estudiants era engrescador. Vaig perdre la noció del temps. I en un moment determinat, quan em digueren que faltaven deu minuts, vaig llançar-me amb aquell poema de Federico García Lorca que sempre m´ha produït calfreds: "Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Mejías", que va sumir els escoltadors en un territori de músiques verbals i dolors de rèquiem apoteòsics.
Puc dir que aquests estudiants m´aixecaren l´ànim i em demostraren que la carn adolescent és sensible i atenta a la festa de la poesia. Vaig sortir d´Inca alabat. Gràcies, estudiants i professors!
J. C. LLOP, PUBLICITAT A ´LE MONDE´. Llegesc el diari Le Monde des de la meva època d´estudiant a Barcelona els anys seixanta del segle passat. Crec que és el diari estranger al qual he estat més fidel al llarg de la meva vida. També vaig ser un gran fan de Libération, però d´una manera més informal. I una cosa que no em perd mai de Le Monde és el suplement de lletres: Le Monde des Livres. Hi trob bones signatures crítiques, una tria de les novetats franceses ben àgil i oberta, un conjunt de llibres estrangers traduïts al francès, columnes d´autors que m´agraden com són ara Éric Chevillard i Roger-Pol Droit i una entrevista a la contra que sempre m´ensenya coses d´un escriptor.
A Le Monde des Livres 22.323, del divendres 21 d´octubre de 2016, vaig començar llegint una entrevista amb Elfriede Jelinek, aquesta Nobel de 2004 que no vol sortir als diaris i que amb la seva còlera exacta dissecciona, critica i discerneix en una obra literària que recoman en la seva totalitat. Ara acaba de sortir una traducció francesa, Les suppliants (L´Arche), on ens diu la seva sobre la tragèdia migratòria a Lampedusa. A l´entrevista m´informa que ja només escriu per a la seva web, on dóna els textos gratuïtament: Elfriedejelinek.com. És impressionant!
Després vaig començar a fullejar el suplement i em vaig penjar amb un article titulat "Le réseau John le Carré" on Frank Nouchi informava sobre el llibre Le tunnel aux pigeons. Histoires de ma vie (Seuil), que són trenta-vuit capítols sobre la vida apassionant de le Carré. I quan llegia la part final els meus ulls es toparen amb un nom en grans majúscules que formava la part superior d´un anunci en colors d´un quart de plana: JOSÉ CARLOS LLOP. Vaig quedar estabornit i m´entrà una enveja de no dir. Allò era un senyor anunci. Hi havia la coberta del llibre amb una bellíssima foto d´un al·lot que es tira a la mar amb el sol al fons, un altre cop el nom de l´escriptor, el títol del llibre „Solstice„ i a la part de baix el nom de l´editora, Jacqueline Chambon. I davall dues frases: "José Carlos Llop conta els estius de la seva infantesa. (...) Ha fet un magnífic relat blau i groc, amb els colors del seus banys i del sol ardent mallorquí." Didier Jacob, L´Obs. I just davall: "No fa descripcions ningú. Aquestes són seques, poètiques. Tenen la gràcia del record. Els seus lectors saben que Mallorca és per a Llop el que el XVIII arrondissement de París és per a Modiano. Un lament, una nostàlgia, un terreny de joc." Éric Neuhoff, Le Figaro Littéraire. I al final de bell nou el nom de l´editora: Jacqueline Chambon.
Quina alegria poder veure un escriptor mallorquí dins la bella normalitat, i l´èxit, de la cultura francesa! Enhorabona! I, ai las, cal dir-ho: un poc d´enveja!
