NADIA BASURTO ET POT FER PLORAR. Si un capvespre d´aquests que fa una pluja de cama d´aranya darrere els vidres, el cel té un color gris de perles esclafades i la fredor fa que ja duguis un jersei de llana, et sents, Lector sensible, un poc tocat, només cal que cerquis a qualsevol spotify de torn el nom d´aquesta cantant catalana, emigrada a Holanda, Nadia Basurto. I posis el seu darrer disc: For all we know. Va molt ben acompanyada per un trio de músics excel·lent: el pianista Roger Mas, el contrabaixista Bori Albero i el bateria Ramon Prats. Les coloracions de la veu de la Basurto són totes plenes de malenconia i d´energia alhora. Per què hi ha moments en què sembla que està a punt de fer el bategot i just seguit té una força per menjar-se el món? Misteri. Broda un Cole Porter com "It´s all right with me", emociona amb un Johnny Griffin ("When we were one"), m´encanta amb un Hoagy Carmichael com "Skylark". El disc és per deixar-lo posat molta d´estona mentre et pots embambar amb la caiguda de la llum mesclada amb la pluja o amb l´article "Enganxats sense remei" de Jacob Weisberg de la revista L´Avenç de setembre, on ens parla de les nostres addiccions tecnològiques. Les dades que dóna aquest periodista de Chicago són escarrufadores. Ens passam més de cinc hores i mitja al dia amb els mitjans digitals. Miram els nostres telèfons portàtils 221 vegades al dia. Els joves entre 18 i 24 anys diuen que consulten el telèfon immediatament després de despertar-se al matí i unes estudiants de la Universitat de Baylor deien que usaven els mòbils una mitjana de deu hores al dia. Tot l´article és un estudi claríssim d´aquesta situació i les alternatives per desconnectar-se. "Com més llegeixes al respecte, més pots arribar a sentir que estem enmig d´una nova guerra de l´opi, en què els venedors han adoptat l´addicció com una estratègia comercial implícita. Aquesta vegada els camells venen aplicacions de color caramel." Un article que toca el viu digital d´una forma extraordinària.
Una crítica boníssima de Simona Skrabec del llibre La voluntat de comprendre (Arcàdia), de Xavier Antich, també m´ha entretingut molt. La Skrabec ens diu molt clar que els noranta-sis textos que es recullen en aquest llibre ens mostren els canvis de paradigma, els canvis de la manera com entenem el funcionament del món, que són lents i gairebé imperceptibles, arriben a passos petits, s´instal·len silenciosament i de cop ens adonam que vivim d´una altra manera, que pensam d´una manera diferent, que valoram l´entorn amb altres paràmetres. Un llibre que pretén fer-nos pensar com pensam.
´L´ESPILL´, UNA REVISTA QUE ´ESTOTJA COM UN LLIBRE. Aquestes revistes bones, sàvies i ben gruixades sempre surten amb un poc de retard. Ara acaba d´aparèixer el número 52 de L´Espill, que correspon a la primavera de 2016. I quan l´he agafada m´he trobat amb un conjunt de llargs articles que em fan molta de gola. Però com que tot té connexions inesperades m´he trobat amb una conversa de Manuel Guerrero Brullet amb Xavier Antich amb un títol tan sucós com "Cultura, educació, art, filosofia i política". He passat un guster de llegir-la, perquè aquests dos pensadors, activistes culturals, enamorats de la cultura i la seva divulgació, fan voltes i revolts per discernir on som, com estam, cap a on anam. Fan una repassada crítica a l´estat de les universitats i a la crisi econòmica que és un sotrac enorme en totes les institucions de cultura. Accentuen que a la Universitat li costa molt moure´s al ritme dels temps. El fet de capacitar la gent per mobilitzar el coneixement en sentit professional continua sent vist com una mena de renúncia per donar raó a aquesta mena de perversió que diu que les humanitats no serveixen per a res. I que han de ser inútils per definició, la qual cosa Xavier Antich es nega d´una manera absoluta a subscriure. Parlen també de les editorials universitàries i recalquen la importància de les Publicacions de la Universitat de València, que és un model de producció i difusió del coneixement. Parlen de polítiques culturals, del CONCA, i recalquen que la cultura hauria de ser una de les forces d´aquest capital immaterial de la societat del coneixement. Hi hauria d´haver un objectiu nacional i caldria recuperar el poder alliberador de la cultura i el seu enorme potencial creatiu, social, econòmic, educatiu i polític. Parlen també dels mitjans de comunicació, de la col·laboració de l´àmbit públic i el privat, de la creació cultural i de la possibilitat de fer filosofia en català. Una conversa apassionant.
També vull destacar alguns articles lligats amb Mallorca. M´ha agradat molt un text del crític Carles Cabrera, "Per què Felanitx? Alguns felanitxers eminents", en què d´una forma molt informativa repassa figueres tan diverses com Guillem Sagrera, Mateu Obrador, Bartomeu Amengual, Mn. Cosme Bauçà, Pere Oliver Domenge, Joan Capó, Joan Estelrich, Jaume Mir, Pere Xamena, Miquel Barceló i Perelló, Miquel Bauçà, Nadal Batle, Bernat Julià, Sebastià Manresa, Andreu Manresa, Josep A. Grimalt, Teodor Suau, Miquel Barceló, Arnau Pons, Glòria Julià i un llarg etcètera. Un seguit de concomitàncies entre tots aquests personatges ocupa la interesantíssima segona part del text, ben travat i molt curiós i original.
També hi ha un altre article fet per un mallorquí que estudià a Barcelona i ha passat tota la vida professional de catedràtic de Geografia a la Universitat de València, Vicenç M. Rosselló i Verger, que reflexiona sobre "Les Illes i els Països Catalans. Des de la Renaixença fins avui". D´una forma molt didàctica i ben informativa repassa les arrels de la Renaixença des de Marià(n) Aguiló fins a l´Escola Mallorquina. Ens parla de l´important paper de l´Església Catòlica en la conservació i el creixement del català des del bisbe Campins a Teodor Úbeda. Defineix la balearitat i dóna idees ben avançades sobre l´imaginari i l´anticatalanisme des del nou-cents a l´actualitat. El tema de la immigració i el turisme també és tractat amb dades i descripcions clarividents amb un llenguatge planer sense pèls a la llengua. Hi ha molta i bona informació que clarifica un panorama de vegades amagat o ple de confusió. El professor Rosselló, que acaba amb un "esperem contra tota esperança", ha aconseguit un text sintètic i molt complet d´unes dades, unes idees i uns personatges que apareixen nítids i amb tota la seva veritat.
Acabaré aquesta recomanació de la revista L´Espill, núm. 52 (un vertader llibre), amb un cant a l´article de Tomàs Escuder "Elogi del caminar solitari", que és una joia per a tots aquells que adoram aquest fet tan elemental i quotidià, aquells a qui ens agrada mirar, guaitar i observar. Caminar és un gran plaer sense contraindicacions.
També trobareu textos magnífics de Francesc Serés, de Gaspar Jaén i Urban, de Marco Lucchini i de Joan Fontcuberta, entre molts d´altres. Una festassa de la cultura.
