IMMERSIÓ ABISSAL DINS L´ARXIDUC. Carme Riera coneixia des de petita la figura i les terres de l´Arxiduc Lluís Salvador d´Àustria perquè la seva família tenia Sa Marineta, una finca a dues passes de la Foradada, i havia passejat per aquelles contrades arxiducals de la costa entre Valldemossa i Deià. Al llarg de la seva vida va llegir totes les biografies, tots els assatjos, totes les cartes, tots els llibres d´aquell mecenes i ecologista avant la lettre. La seva figura exercia sobre ella una fascinació, un magnetisme que la feia fer-se preguntes que encara ningú no havia contestat. A més a més l´any 2015 l´anomenaren comissària de l´exposició commemorativa dels cent ans de la mort de l´Arxiduc. I va llegir, trobar i veure molts més materials de totes castes. I encara li quedaven zones fosques, interrogants, misteris. I com ens conta a la "Nota introductòria" de Les darreres paraules (El Balancí, Edicions 62) va decidir fer recerques. I va tenir sort perquè va trobar "un text que explicita de manera clara les últimes voluntats de l´Arxiduc, dictades just una setmana i mitja abans de la seva mort, però va més enllà i les podem entendre com una mena de memòries o, si més no, com un descàrrec de consciència." Les trenta-cinc primeres planes del llibre són el relat en primera persona d´aquestes peripècies. La segona part és la transcripció al català del manuscrit alemany que l´Arxiduc va dictar a un dels seus secretaris i pintors més estimats: Erwin Hubert, al Castell de Brandys, el 30 de setembre de 1915: un clàssic de la narració històrica, el manuscrit trobat.
EL REPTE DE DONAR LLETRA A UNA VEU. M´ha agradat el repte de la Riera de donar lletra a una figura tan mitificada, tan històrica, tan estimada. I puc dir des d´un bon principi que aquesta confessió està plena de veracitat. No de veritat, la veracitat és més, té un plus. Aquesta casta de confessions íntimes poden oscar la figura de l´Arxiduc, poden fer mal a la figura de l´Arxiduc. Un mal que és un gran bé. I aquest oxímoron cal entendre´l literalment i en tots els sentits. La senzilla bellesa de la veracitat és la sal de la terra. La Riera ha triat la llibertat que consisteix estrictament a poder lluitar contra l´època, contra la civilització d´un instant concret, contra el temps. El seu Arxiduc és matèria de lletra en estat nou, nou perquè el fet d´emprar les coses és el que dóna novetat a les coses. I aquí es fa servir la matèria del passat i la matèria que ve de l´espai del voler ser més del que un esser és, la voluntat de cercar una summa de recerques, l´aventura de viure que és l´aventura d´escriure.
Aconseguir que l´Arxiduc no sigui carn de psicologia sinó calidoscopi de fets memorables que fan que visqui i existesqui segons la seva natura singular, pròpia i intransferible. Entre la vinya i el fenollar de la terra bella, generosa i bona, la Riera ens mostra la substantiva realitat municipal, nacional i europea d´un Arxiduc convertint les paraules del retrat en sang d´aquarel·la dibuixant amb el llenguatge, que fa i desfà l´Arxiduc; aigües d´aquarel·la misterioses i atzaroses plenes de pigments i d´absències que a poc a poc creen una figura viva i que quan s´assequen sempre hi queda la vibració del líquid acolorit que pigmentremola sempre seguit i ens desplega una polifonia de colors que matisen l´home i ensorren el mite. La Riera desmunta la sacralització de l´Arxiduc i en ofereix mil i un perfils d´aquell home que era, fort i no et moguis, una olivera que camina. L´Arxiduc accepta fins al fons el seu ésser de criatura, d´infant, de nin. Sent l´ésser! L´Arxiduc s´esfilagarsa i es fa teixir a base de llibertats menudes, ínfimes, misteriades, pietoses, còmiques, desgraciades, ben humanals. L´Arxiduc és un llibertí i la seva existència està amarada d´actes llibertins: actes profundament humans.
La Riera és d´aquesta casta d´escriptors que són capaços d´oferir al lector alguna cosa infinitament valuosa. Aquí, a Les darreres paraules, ens pinta amb paraules alades una personalitat complexa, polièdrica i polifònica, arravatada, científica, curiosa, molt sensual i sexual, amant de la natura, de l´art, de la ciència, del paisatge i dels cossos bells i intel·ligents, rescata la seva memòria, basteix la seva dicció, crea la seva veu i ho transforma en una obra d´art. Aquestes darreres paraules de l´Arxiduc han creat nous espais en el meu interior i m´han ofert una inacabable quantitat de sensacions, de metàfores i d´ imatges gràcies a les quals he eixamplat les coneixences sobre aquest home estimat. I també he pogut enfocar detalls de l´Arxiduc que m´han fet veure zones desconegudes, intuïdes, fantasiejades, fosques, negatives que l´han acostat més cap a la coneixença com a font d´estimació. I, alhora, amb una espira d´identificació amb el seu amor als llenguatges i als paisatges, m´he sentit connectat amb el cordó umbilical de la cultura que travessa el temps i la mort.
L´ànima de l´Arxiduc apareix radiant en aquesta confessió a través del dramatis personae que l´envolta i l´acompanya al llarg de la seva vida. La Riera té la saviesa penelopiana de teixir totes aquestes persones que foren part del retrat de l´Arxiduc en un tapís que moltes de vegades cal mirar a l´inrevés i cal ser conscient dels nus que el refermen: els nusos de relacions de l´Arxiduc amb la seva mare, Maria Antonieta, amb la cosina l´Emperadriu Sissí, amb Joan Nepomucè Salvador, el seu germà estimat, amb Catalina Homar, un dels grans amors de la seva vida, amb Wladislaw Viborny, l´home que l´Arxiduc estimà fins a la follia, amb Luigia Venezee, un amor venecià que se´n va dur a Mallorca, amb Antonietta, veneciana també, amiga de Luigia que el consolà de veres en les seves solituds, amb el secretari i amic Antoni Vives, que fou el seu conseller àulic sempre, amb aquella família postissa que era la seva vertadera família.
La força irradiadora d´aquestes darreres paraules de l´Arxiduc frenava els meus delers, les meves preocupacions, els meus turments i m´ha agradat quedar a viure un temps en aquest llenguatge d´una veracitat extraordinària, d´una energia senzilla i forta, d´una bellesa que esborra tota inquietud. La Riera ha aconseguit una obra humil i justa, ens dóna les darreres respiracions de l´Arxiduc amb una lletra sismogràfica feta amb els dits plens de colors i de matisos. Ens ha ofert sense infatuació ni xafarderia l´exactesa de cada instant madurat en la concentració, amb una llibertat sobirana exaltant que és com una benedicció, innocent a les totes, que romp els llocs comuns acumulats sobre l´Arxiduc amb la claror, mescla de memòria i imaginació, fecunda del treball solitari al teler de l´escriptura.
