Sempre queda alguna cosa per descobrir, una perspectiva fresca per examinar, alguna cosa del seu legat que no coneixíem i d´improvís ens revela un regruix nou, una subtil ombra desconeguda i inesperada del seu perfil. La figura de Baltasar Samper (1888-1966), de qui el mes de novembre es celebra el cinquantenari de la seva mort, és un cas òptim d´això mateix. El seu exili a França i finalment a Mèxic (també té il·lustres descendents a Islàndia) ha impedit que coneguem bé la seva aportació com a compositor i erudit. A poc a poc, però van sortint coses: els concerts i enregistraments des de fa dècades de Joan Moll, els estudis de Josep Massot i l´interès que la seva feina etnogràfica (el famós Cançoner) ha despertat en les darreres generacions de joves etnomusicòlegs. Samper, cinquanta anys desprès de la seva mort i a pesar de les perícies del seu exili, continua essent rellevant.
Fa cinc o sis anys el pianista Joan Moll em va fer arribar un fardell de papers manuscrits que li havia cedit Roser Samper i Cortada, viuda del compositor, el 1984. Moll volia que jo miràs aquells papers i intentàs trobar un editor. Atabalat per altres compromisos no vaig obrir el paquet fins desprès de molts de mesos. Quan finalment m´hi vaig posar, vaig quedar astorat. Es tractava de diversos texts manuscrits de Samper: una conferència sobre Ravel, una conferència de Lluís Millet (probablement copiada a mà per Samper), una excelsa traducció de nou sonets de Shakespeare i unes notes en francès sobre folklore (Samper era poliglota i a Mèxic es va guanyar la vida, entre altres coses, fent traduccions de l´anglès i el francès al castellà). La part més interessant, però, era el text de tres conferències sobre el jazz que Samper va donar el 1935 a Barcelona.
En aquests escrits Samper, de forma molt senzilla i amb gran amenitat, exposa la història del jazz sense pretensions erudites. Samper es queixa que el jazz es coneix poc (estam a l´any 1935), que hi ha encara pocs concerts, que la importació de discs és dificultosa i les discogràfiques locals gairebé inexistents. És erroni, diu, pensar que el jazz es primitiu i amb un estil literari personalíssim se´n riu dels qui creuen que el jazz és una música amb "espasmes i convulsions epilèptiques ".
Les conferències les van organitzar l´Ateneu Polytechnicum i l´Associació Discòfils, dues associacions cíviques i culturals de Barcelona. De fet es tractava d´audicions comentades i en els texts l´autor es refereix als discs que il·lustren la seva xerrada. Seguint la crítica del seu temps inspirada per Jacques Panassié, Samper fa un a gran diferència entre el jazz autèntic, o hot, i el jazz de ball i més lleuger. Per a l´audició de Twelve Street Rag, per exemple, Samper anota taquigràficament que Duke Ellington presenta una: "Confluència dels dos estils [hot i lleuger] -importància de l´arranjament- virtuosismes en l´execució."
El jazz es va introduir a Barcelona a principis del s. XX (el 1906 la Banda Municipal, fins i tot, va enregistrar una obra, ara perduda). I clar, el xarleston s´havia ballat des dels anys 20 (m´imagin que els bisbes se´n feien creus). Però, durant la dècada dels anys 30, quan Samper va oferir aquestes conferències, ja hi havia prou aficionats, s´havia fundat el Hot Club Barcelona (seguint les pautes del de París) i hi havia diverses publicacions dedicades exclusivament a aquesta música en què Samper, de fet, hi col·laborava esporàdicament. A part de moltes sales que oferien jazz en viu amb músics locals i nord-americans, les pel·lícules de Hollywood havien donat una gran popularitat al jazz i els aficionats augmentaven dia a dia.
Contràriament al que se sol pensar, el règim de Franco, anys desprès, no va ser explícitament contrari al jazz i el tolerava, segurament perquè tenia preocupacions més greus. Samper, sigui com sigui, es va haver d´exiliar per haver estat un músic i un intel·lectual obertament catalanista i contrari al règim. Dins la bossa de viatge que se´n degué dur cap als Pirineus i posteriorment a les Amèriques s´hi trobaven aquests manuscrits que ara tenim a Mallorca gràcies a Joan Moll. Esperem que es publiquin aviat.
