Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Música

Alts i baixos d´un centenari: Enric Granados

De tots els aniversaris que jo record, el del gran compositor Enric Granados (1867-1916) ha estat un dels més poc lluïts

´Anhelos y tormentos´, homenatge a Granados de la Companyia Nacional de Dansa. EFE

Quan fa uns anys (el 2019), es va celebrar el d´Isaac Albéniz, per exemple, totes les institucions es van abocar a celebrar la seva música. Eren altres temps, es podrà dir, perquè a pesar de la crisi econòmica que ja existia i, de fet, era pitjor, encara no s´havia materialitzat la desvinculació de l´Estat de la cultura, i es creia que part de les arques públiques s´havien de destinar a la música no comercial. Ara no és així: molts han acceptat que el paper de l´Estat ha de ser mínim, just l´imprescindible perquè, senzillament, hi ha, diuen ells, altres prioritats.

Tot plegat, enguany (2016) és el centenari de la tràgica i prematura mort de Granados i l´any que ve serà el 150 aniversari del seu naixement. Nascut a Lleida i de família de militars, va formar-se a Barcelona, primer, i a París posteriorment. El seu talent va ser portentós tant com a pianista com a compositor. Tots els pianistes d´arreu del món han hagut de tocar Goyescas, una col·lecció d´impressionants peces per a piano inspirades pel pintor aragonès. Amb ajut estatal o sense, el món continuarà admirant aquesta música que es defensa tota sola i no necessita cap tipus de recolzament oficial.

Ara bé, Granados va escriure, naturalment, molta més música: centenars d´obres de piano; molta música de cambra (un magnífic trio, un quintet, una sonata per a violí i piano, etc.); i unes quantes òperes que són pràcticament desconegudes. Follet, amb llibret de l´excèntric Apel·les Mestres, és la primera i una de les poques òperes en català; María del Carmen amb llibret de Josep Feliu i Codina va triomfar a Madrid quan es va estrenar; i finalment Goyescas, òpera basada en les peces de piano esmentades abans, es va estrenar al Metropolitan Opera de NY ara fa exactament cent anys, el 1916.

Aquesta estrena americana va ser crucial pel compositor. A NY l´òpera no va agradar perquè el llibret de Fernando Periquet era molt fluix i el MET desgraciadament la va aparellar amb I Pagliacci cantada per Enrico Caruso. Ja és tenir mala sort! En tot cas, la premsa patriòtica catalana va informar que havia estat un gran èxit i la crítica nord-americana un fracàs. Granados i la seva dona van assistir a NY a l´estrena i l´elit musical i financera de NY els van complimentar durant tres mesos amb festes, recepcions i fins i tot un concert privat a la Casa Blanca per al president Wilson. Com tothom sap, el matrimoni Granados va tornar cap a Europa eufòric pel seu triomf americà. Quan en el Canal de la Mànega, un submarí alemany va torpedinar el seu vapor, el matrimoni va morir tràgicament ofegat. Granados just tenia quaranta-nou anys.

A pesar que, com he dit abans, hi ha hagut poc recolzament oficial pel centenari de Granados, moltes institucions s´hi han implicat de valent. La Universitat de NY ha organitzat un congrés amb experts internacionals; l´editorial Boileau de Barcelona ha editat la integral de l´obra per a piano en divuit volums (!) i a més tota la correspondència del compositor. El Palau de la Música de Barcelona, el Museu de la Música i la Biblioteca de Catalunya tenen a punt exposicions amb imatges, manuscrits i tot tipus de material inèdit. La prestigiosa Morgan Library de NY també va organitzar una petita exposició i un recital de piano amb les obres menys conegudes del lleidatà. A part d´una programació minsa per part de l´Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) i distintes iniciatives privades i puntuals, Europa ha celebrat Granados proporcionalment menys que els EUA i és, crec, d´una lògica irrefutable demanar per què.

Granados a pesar de la popularitat de Goyescas per a piano és un compositor difícil d´emmarcar en cap context. El seu estil va ser ja en el seu temps "anacrònic", influït per Chopin i Schumann quan dominava el nacionalisme andalussista d´Albéniz i altres. Per una altra part, ell personalment i la seva música no reforcen el discurs sobiranista de les institucions catalanes d´ara mateix. Granados se sentia còmode com a "espanyol" (de fet el seu pare era de Cuba) i no sé si ara se l´ha volgut castigar pel seu hibridisme cultural. Qui sap.

Compartir el artículo

stats