S´ACOSTA LA CELEBRACIÓ DELS DEU ANYS DE LA INAUGURACIÓ DE LA CAPELLA DEL SANTÍSSIM AMB LA INTERVENCIÓ DE MIQUEL BARCELÓ. I per això he decidit escriure unes impressions que formaran part d´un llibre que en Miquel Barceló i el cronista preparen des de l´any dos mil, quan l´embrió d´aquesta obra es va sembrar damunt la Terra.
EL FOC I LA LLUM. La meva feina és d´una senzillesa suprema i fragilíssima: dir amb paraules planeres allò que llegesc en la contemplació lenta, llarga, intensa, esgotadora, íntima i fugissera de la capella del Santíssim de la Seu de Mallorca; contemplació que neix en la idea primera quan ni la idea existia; contemplació de la llavor primordial sembrada en l´aurora del segle XXI per la intuïció noble de la saviesa universitària; contemplació dels contactes bisbals, capitulars i socials perquè dins l´humus històric de la Catedral de Mallorca es trobi el lloc exacte per bastir i embellir un espai de celebració litúrgica, d´espiritualitat joiosa, d´encontre de la carn, el pa i el vi; contemplació dels esforços, treballs i dies de la feina de l´artista Barceló en aquell taller gran com un estadi de Vietri sul Mare perquè l´argila tumescent i humida germini; contemplació del vigor tel·lúric de l´artista que fa esclatar aquell camp de fang que esdevé hort fulgurant de varietats casolanes i mar nostrat d´ones i fondàries plenes d´espècies: aliments botànics i zoològics humanals: creixen arreu bonys, ulls, que inflen i són gemmes que contenen tiges, branques, fulles, flors i fruits, i els mateixos bonys, ulls, allà deçà, que inflen i eclosionen en peixos, crustacis, cefalòpodes, algues i plànctons de gèneres múltiples i nutritius, creixen a cops de puny els caramulls de pans cruiats com acabats de treure del forn que es faran còrpora, creixen a empentes les àmfores que estotjaran el vi que es farà sang i les flors de dits acaronadors, creixen les pilotes pelades de les calaveres que fan paret d´altar amb els ulls foradats, creixen els núvols de tactes de les mans obertes que formen el mur de la casa del tabernacle i la peanya d´aquella figura de fòsfor blanc i incandescent „Crist ressuscitat com si fos l´artista psoriàsic i nu al centre del seu taller de vida„ amb els estigmes i la ferida del costat amb el tall rosa exacte obert a la penetració i a la creació, creixen els covals plens de monstres siurellers o de la benèfica rosacol entre estalactites, ix la palmera senyera i els garballons senallers, creixen les al·lusions secretes, els miratges cecs, els misteris a flor de pell; contemplació de les recerques per ensinistrar la llum travessadora dels vitralls amb proves, fracassos i esperes fins que la grisalla esdevé el descobriment del baf gris on el nin Miquel dibuixa amb els dits arrels, parrussos, ones, espines, cels i núvols com quan de petit ho feia als vidres de ca seva entelats per la fredor, i que ara dins els vitralls fan de filtre del Sol perquè ens mostri clarament aquella multiplicació de metamorfosis; contemplació, dit de la forma més densa i vera, de l´amor per totes les coses que viuen.
NATURA VIVA. Terrissa en estat inacabable de germinació a gratcient i a gavadals; terrissa que creix en un assemblatge imperfecte de parts infinites; terrissa que arega de faiçó pulquèrrima el cos del sentidor perquè cerqui d´una nova manera l´essencial; terrissa encimbellada de signes de les nutricions més ordinàries, de les digestions i les excrecions; terrissa feta un estol amorosívol d´esquers amarats d´imatges seductores testimonis dels regnes vegetal i animal, humanal, terral i celestial; terrissa matricial, orgànica, materiera, presència física dels cicles metabòlics; terrissa que grumeja tots els ingredients d´atraccions abscondites entre els plecs interiors del pensament; terrissa teixida d´aparicions, de camuflatges, d´enfonyaments, de fugides, de mimetismes, de miratges, de totes les tècniques de la supervivència; terrissa per metjar-se un mateix en la contemplació de prodigis mai vists que enlairen i euforitzen amb la lliçó més sàvia; terrissa que es capbussa en invencions esbalaïdores que fan ull quan ensopeguen amb la mirada; terrissa cruiada d´esvorancs que formen l´escala invisible per créixer cap a dalt i cap endins; terrissa moguda per la plasticitat del marterracel que ens incita a bregar fort per atènyer el cos de les coses.
