Com a tal, Stella no ha estat únicament un element important sinó un dels agents més actius en els canvis de gust, un trencador de motlles i un explorador sagaç de nous camins. Però, un moment: ¿no se sol dir sempre això mateix de molts artistes? ¿No és la qualificació d´ "avantguardisme trencador" el lloc comú més comú del discurs de l´art? ¿Què fa que Stella estigui al marge de la banalitat i la irrellevància?
Contràriament a molts artistes de la seva generació, Stella no va rebutjar la formació acadèmica, estudiant a Princeton; anys desprès també va ostentar la càtedra Norton a Harvard, la mateixa que havien tingut T. S. Eliot, Stravinski i Borges, entre altres. Però si aquestes credencials acadèmiques, en diferents contexts comportarien un aurèola casposa, Stella ha mantingut sempre un hedonisme i una frescor creativa exemplar. Als anys cinquanta, mentre gran part de l´art del moment se centrava en l´expressionisme abstracte de Pollock, de Kooning i Rothko, Stella, inspirat per Jasper Johns i impulsat per Leo Castelli, va reconduir l´art cap el que s´arribaria a anomenar minimalisme (amb Elsworth Kelly, Donald Judd i altres). Els seus quadres d´aquesta època són composicions geomètriques i monocromàtiques, entre elles les més conegudes són les "pintures negres": teles amb diferents franges negres, rere les quals s´entreveu el blanc original de la tela. Però aquest negre no és senzillament negre: hi ha negre mat i lluent, intens i esmorteït, blavós i terrós.
A les conferències de Harvard, Stella va teoritzar sobre la necessitat de rompre amb els quatre cantons del quadre tradicional. Així moltes de les seves pintures d´aquesta època no són ni quadrats ni rectangles sinó paral·lelograms i polígons irregulars. El Museu Whiney, recentment traslladat a aquest nou edifici, és realment l´espai òptim per aquestes agosarades formes que desafien la gravetat i les percepcions de l´espectador. Les obres d´Stella ocupen tota una planta i un poc més, i aquesta exposició, de fet, no hagués estat possible a l´edifici anterior simplement per falta d´espai i seguint un ordre cronològic, que pel visitant que no sigui expert és el més lògic i agraït. Abandonat durant la dècada dels seixanta el monocromatisme, Stella va encaixar dins aquestes vases irregulars, pintures igualment geomètriques però amb franges de colors primaris molts vius, utilitzant pintura industrial d´alumini que creaven efectes d´accentuada fosforescència.
Geometria, cercles concèntrics, franges paral·leles... formes que semblen ser creades amb els ormejos del dibuixant tècnic: l´esquadra, el cartabó, el compàs i el transportador semicircular. Són les formes que amb la seva simplicitat van acabar d´encunyar el llenguatge plàstic del moviment minimalista. Resseguint en aquesta retrospectiva l´evolució d´Stella queda clar que l´artista va sentir la necessitat de fugir dels clixés artístics que ella havia creat, el seu llenguatge geomètric i extremadament mesurat. Al mateix temps, si bé l´abstracció ja s´havia acceptat com a llenguatge dominant dels anys seixanta i posteriors, hi havia altres reptes que es podien qüestionar. Moltes obres d´Stella dels anys setanta i vuitanta, precisament, s´allunyen de la fredor minimalista i geomètrica per endinsar-se en un nou expressionisme, una mena de barroc abstracte i curvilini creat, però, a base de materials moderns: fibra de vidre, alumini, objectes trobats. ¿Es tracta de quadres o escultures? Són quadres perquè generalment pengen d´una paret i s´han de contemplar com si fossin superfícies planes. Però són escultures, també, per la superposició de materials fulls d´això i d´allò que funcionen com un relleu que sembla rebentar des de la paret cap a l´espectador.
Amb tots aquests èxits, cal demanar una vegada més si Stella es una bon artista o un gran creador. I vet aquí que a la darrera subhasta de Sotheby´s, a principis de novembre, i que va coincidir amb la gran retrospectiva del Whitney -no hi ha res casual en el món de l´art!- una obra seva es va vendre per tretze milions d´euros. Un rècord per Stella.
FRANK STELLA: A RETROSPECTIVE
Whitney Museum of American Art, Nova York
http://whitney.org/
Fins al 7 de febrer
