Un vers aïllat, amb vocació d´estrofa, dins d´una obra memorable. Hem sigut uns quants els turistes malalts de literatura que,molt poc després d´arribar per primera volta a Atenes, hem buscat eixe carrer entre el dèdal caòtic de la ciutat, i en trobar-lo, ens hem fet retratar baix de la placa blava que conté el seu nom, i retrospectivament hem volgut patir atrocitats i misèries ("Era un lunes de agosto / después de un año atroz, recién llegado") per a gaudir també com el poeta d´un renaixement tan potent i tan senzill, d´estreta i feliç imbricació amb la realitat més plana ("Me acuerdo que de pronto amé la vida / porque la calle olía / a cocina y a cuero de zapatos").
Ara que tant es parla de Grècia, ara que es despatxen les vides i el futur dels grecs amb una frivolitat que esgarrifa, algú haurà de dir -per si serveix d´alguna cosa- que no hi ha més llum que la de Grècia. La que ve del passat remot on es trencà l´obscuritat del pensament quan encara no ho era, la que convida a la mar, a les travessies, als descobriments, la que va crear una arquitectura de mites encara insuperada, la que conserva el fulgor de les paraules d´Homer, de Píndar, de Sòcrates, la que es manté jove com un estiu etern perquè en realitat és un estat mental. És la idealització d´un món perdut però present i que representa l´urna grega cantada per John Keats, és el somni romàntic i la llibertat buscada i lluitada -parafernàlies a banda- per Lord Byron, morint a Missolonghi. És el viatge al·lucinat i desacomplexat de Henry Miller plasmat en un llibre que és una meravellosa declaració d´amor a Grècia, El colós de Marussi, i és eixe mateix colós, el poeta Katsimbalis, una nit entre versos i ebri de vi i d´amistat, imitant el cant d´un gall i despertant des de l´Acròpolis d´Atenes tots els galls de l´Àtica en una contagiosa cadena de ressonàncies que envoltarà el món. És Lawrence Durrell recorrent i contant-nos la miríada fabulosa d´illes que com una diàspora de la felicitat s´estenen fins a Creta, és l´ombra allargadíssima de Bizanci i el soroll salvatge i guerrer dels almogàvers. Són les muntanyes i les valls de Creta, és Knossos i els seus dofins eterns revelant un art de vida, és Carles Riba evocant Súnion des de lluny amb un crit d´alegria, són les planícies calcàries inundades de sol i records de mítiques batalles. És Gerald Durrell creixent despreocupat i feliç entre menuts animals i torrents de llum, allà a Corfú. És l´Alexandria de Kavafis fundada pel gran rei com una prolongació de Grècia a l´altra banda de la mar, i és l´hel·lenisme. Són els poemes bellíssims i els dies inquiets de Giorgos Seferis, és la venturosa música grega de la qual va parlar Borges, són els colors i la sonoritat de les pedres d´Epidaure, és una casa d´ensomni a Kardamyli on Patrick Leigh Fermor descansava i llegia entre viatges per la Grècia més fascinant i més profunda.
I també són vesprades tèbies entre gelats, glops d´ouzo i cafès espessos, sempre acompanyats d´un got d´aigua, o aquells quioscs de la plaça Omònia gloriosament folrats de dalt a baix de pornografia, o l´amabilitat exquisida i senzilla de la gent, la vitalitat bulliciosa de les nits, o l´ombra del cos inversemblant del faune Pan i les seues nimfes, sempre d´anada i tornada del Parnàs, rebolicant la vida. i de nou Gil de Biedma: "Si alguno que me quiere / alguna vez va a Grecia / y pasa por allí, sobre todo en verano, / que me encomiende a ella". Doncs això, que a ella m´encomane.