1) EL PAPER DAURAT. Aquests horabaixes ventosos i tapats em deprimeixen. I la millor forma d´atacar aquesta baixada és caminar per foravila amb el lector a tota escoltant Billie Holiday que cantava el vint-i-u de març de 1941 a Nova York, acompanyada per la glòria del saxo-tenor de Lester Young, un "All of Me" tan tendre com escarrufador. La Holiday i el Young dins l´alta tensió de la fosca somnàmbula i lluent de Nova York quan encenien els seus dies amb les llosques de les nits. La gravació és del vint-i-u de març de 1941, quan feien l´apologia de "sunny side of the street": aquell cantó assolellat del carrer per on s´abandonaran l´una i l´altre com dos exiliats d´ells mateixos que moriran sols, devastats, abandonats com dos nins innocents amb totes les quimeres fetes cendra.
Quan he pujat al turoneu de can Parrisco, les darreres clarors sobre la badia de Palma convertien el cel en un paper daurat sobre el qual les siluetes d´una quarterada d´ametlers en flors (els darrers, ai las!) semblaven el tema d´un haiku del segle XVII de mestre Bashô ("Un nigul de pètals. / Una campana. La d´Ueno? / La d´Akakusa?"). Era un d´aquests instants d´elit que et produeixen una emoció concentrada que et fa envolar el cap vers un altre lloc: espai de lleugereses que fan desaparèixer aquesta pesada emissora interior que no deixa d´arrossegar-me cap a problemes: un estop dels llenguatges corrents per endinsar-me en els ingràvids territoris del paper daurat. Pa d´or suculent d´una revelació alliberadora perquè fa miques el cercle viciós de les idees tòpiques i aferradisses per descobrir un deixant d´una forma justa, volandera i fràgil; com un calidoscopi de focs d´artifici d´un espai de tendresa: una aventura íntima de l´aire.
2) SET-CENTS ANYS DE LA MORT DE RAMON LLULL. De vegades em passa. I és una meravella. Aquests dies faig el pròleg del XVIII Festival de Poesia de la Mediterrània que dedicarem aquest any i l´any que ve (m´agraden les celebracions de dos anys d´un gran homenot com Llull) al fundador de la llengua catalana en un sentit ben literal, aquell home savi, impetuós, apassionat, aquell cap de brot, aquell cap clar, que es va trobar una llengua neollatina ruralitzada, senzilla, en formació i li va donar empenta, la pastà, la tesà i la va convertir en llengua de cultura.
I en un mercat de vell de Consell vaig trobar amagat davall munts de llibrots una petita joia: Vida compendiosa del Beat Ramon Llull de Salvador Galmés, publicada a la Tipo-Litografia de n´Amengual i Muntaner l´any 1915.
La dedicatòria del llibre em va fer somniar: dedica aquelles planes al bisbe de Mallorca i ferventíssim devot de Ramon Llull, l´Il·lm. Dr. Pere Juan Campins. Ador aquest homenot de Campins des dels catorze anys, quan vaig conèixer la seva vida i la seva obra. I trobar-lo en el frontispici lul·lià m´ha fet molta d´alegria. El llibre d´una forma ben planera i entretenguda narra tots els esdeveniments de la vida del Doctor Il·luminat i especialment dóna importància a dues coses: els seus viatges i allò que escriu en cadascun dels indrets on va. Sembla mentida que amb els costosos transports per terra i per mar el nostre savi fos capaç de recórrer tants d´indrets de la Mediterrània (Montpeller, Gènova, Nàpols, Roma, Venècia, Sicília, Xipre, Tunísia, Marroc, Armènia, París, Perpinyà, Barcelona, etc.) empès pel seu afany evangelitzador: va veure cinc papes diferents perquè l´ajudassin a fundar col·legis de frares missioners, "en los quals se aprenguessen diversos lenguatges per preicar la sancta Fè catòlica als infeels, així com nostre Senyor ho havia manat als apòstols, dient: Anau per tot lo universal mon a preicar lo sant Evangeli a tota creatura."
En aquest camp els papes no li feren gaire cas i va haver de comptar amb els reis de Mallorca, que l´entenien molt i l´ajudaven. En el territori de la llengua catalana el podem considerar com la primera figura senyera de tota l´època medieval, i si de l´espanyol es parla de la llengua de Cervantes i de l´anglès com de la llengua de Xècspir i de l´italià com de la llengua de Dant, nosaltres, catalans, podem dir ben a les clares que parlam, escrivim i pensam en la llengua de Ramon Llull. Salvador Galmés assegura: "Quan les llengües neollatines passaven el període crític d´una adolescència desgarbada i ingrata enmig de la seva ingenuïtat, la del nostre idioma, gràcies a Llull, ja era acabada. Ell exercí influència definitiva en la formació del nostre idioma, limitat fins a les hores a la rònega crònica, a la trova i als actes d´orde familiar; fent-li adquirir sota la seva poderosa plasmació, tota l´estructura orgànica d´una llengua formada, amb flexibilitat i galanura de donzella feta i perfecta."
Amb la seva singularitat de gegant, amb els seus fervors apostòlics i amb la seva claredat de pensament, Ramon Llull transformà aquell idioma neollatí vacil·lant, encarcarat i pobre en una llengua flexible, plena d´energia i capaç de pensar i escriure totes les coses. De primer va posar ordre en les formes d'expressió, fins a dotar la llengua d'una veritable i precoç modalitat estàndard, i l´enriquí en les dues direccions essencials: la del lèxic i la de la sintaxi, desplegada en diversos nivells expressius. Hi sobresurten, diuen estudiosos tan diversos com Salvador Galmés i Badia i Margarit, dues propietats que són una mena de comú denominador: una barreja curiosa de formes cultes preses del llatí, i de formes hereditàries d'evolució popular, que el duu a tractar mots savis com si fossin derivats populars, i un incessant afany de precisió.
L´afany de precisió del savi, del poeta, del profeta.
