El fet és significatiu no just perquè suposa la solidificació de la reputació del pensador mallorquí, sinó perquè Salzinger, en els seus comentaris crítics, fa per primera vegada un llarga disquisició sobre el pensament musical de Llull, atribuint-li, fins i tot, la revitalització de l´estil polifònic de Palestrina a l´Alemanya catòlica del s. XVIII. ¿I quin era aquest pensament musical de Llull? ¿Quines idees tenia el mallorquí sobre la música?
L´edició de Magúncia conté un assaig curt, De musica, que inclou un comentari sobre la naturalesa del so. Llull fa una recerca minuciosa sobre les propietats acústiques de la música, la més important entre elles és que una corda, quan vibra, emet un so proporcional a la seva llargària i gruix. Aquest principi -i les altres idees que Llull elabora- són, principalment, observacions heretades de Pitàgores, Boeci, Guido d´Arezzo i altres pensadors de l´Antiguitat clàssica i no és res realment original. Alguns tractadistes del s. XIX, emperò, van atribuir a Llull un tractat sencer sobre la música suposadament titulat Ars canendi (L´art de cantar) i que havia de ser una obra teòrica original, però el tom no s´ha arribat a trobar mai i, amb tota probabilitat, ni tan sols es va arribar a escriure.
I si bé Llull no va escriure mai un tractat de teoria musical complet, el que sí va fer, en canvi, va ser revestir els seus escrits proselitistes cristians d´abundants descripcions literàries, vívides i plenes de color i costumisme que ofereixen una detallada visió de la vida musical de l´Edat Mitja. Aquests comentaris estan poblats de curiosos i excèntrics "joglars", "trobadors" i "goliards" que interpreten "voltes" (balls i danses), "lais" (cançons de conclouen un relat) i "cobles" (poemes de trobadors). Aquests músics i aquests gèneres musicals, segons Llull, s´han desvirtuat perquè els joglars els usen per divertir i no per lloar Déu.
Llull pensa que els joglars, consagrats contumaçment als plaers terrenals, just es dediquen a fer cançons de "luxúria" i cantar sobre la "puteria". Tots ells, diu el mallorquí, són "mentiders e malparlers..." i mentre ells gaudeixen dels privilegis de la vida cortesana, vestint de forma elegant, menjant a voler les mateixes "viandes" que mengen els prínceps i posseint cavalls i criats, a fora del palau -injustament, es queixa Llull- els qui preguen amb sincera pietat per Déu van "vestits de vils draps romputs, e són morts de fam" i "ningú els obri la porta". Ja en aquell temps, hom podria concloure, el món estava molt mal repartit.
El prestigi totalment immerescut, al ulls de Llull, dels joglars i trobadors (intèrprets i compositors, en terminologia moderna, tot i que un poc reductiva) també es demostra a distints ritus socials. Al Llibre d´Evast i Blaquerna es descriu un casament amb una processó que incloïa "bornadors [participants en un torneig], joglars qui cantaven i sonaven instruments e homes que ballaven...". Blaquerna, l´heroi exemplar del llibre, un dia troba en un bosc un "joglar de valor", un músic-pecador rehabilitat que ha renunciat al món i entén ara que s´ha de dedicar a Déu. En una altra ocasió assisteix a un sopar a ca un bisbe i després d´atapeir-se bé renya l´amfitrió i els altres comensals per les "viandes supèrflues, els vestiments, les companyes [o companyies] que tenia [el bisbe] i els ornaments de la taula". En la mateixa novel·la es relata com un canonge va entrar a un taverna on s´havien reunit un gran nombre de "tafurs, goliards i arlots" entre altra gent de mala vida, "los quals bevien i cantaven i ballaven i sonaven instruments...". Finalment, en el Llibre de la contemplació en Déu, Llull relata que el Príncep "com ha molt menjat e begut e es levada sa taula, sempre veig que vénen instruments, joglars e lagoters [aduladors] qui parlen de vanitats, e diuen cançons que no parlen sinó de luxúria e de vana glòria". Sens dubte, per a Ramon Llull, com afirma el musicòleg Higini Anglés, de qui he extret gran part d´aquesta informació, "sonar instruments, trobar, fer versos i cançons només per a divertir els homes, prescindint de la moral, llavors l´art de joglaria era totalment blasmable".
