El conjunt de proses que recull La pell de la frontera configura, en principi, un relat de la immigració en la zona del Baix Cinca i del Segrià. No cal dir, però, que aquest retrat local té una altra lectura més global, que la frontera a què al·ludeix el títol ni és física ni és única, i que al de la immigració s´entrecreuen altres temes relacionats. El que hi fa Serés és cartografia: dibuixa el mapa d´un territori que, en la pràctica, és essencialment humà. D´uns homes -perquè són sobretot homes, els habitants d´aquesta frontera- amb històries personals, procedències i situacions diverses; però, sovint convertits en una massa uniforme pels ulls de qui s´ho mira des del costat d´una pretesa seguretat. Cartografia humana, perquè el paisatge és en la mesura que és amb l´home que l´habita: "Quan no hi ha homes a la composició, el paisatge no demana res a canvi. Un arbre pot ser tot el que aquell qui el descriu vulgui que sigui, fins i tot pot ser un arbre. [] així que en l´enquadrament hi entra un home o un nen, encara que només sigui una ombra, tot plegat es complica".
En l´obra hi ha aquells que han creuat fronteres, s´han arruïnat i s´han jugat la vida per tal de buscar-ne una de millor; aquells que malviuen, que treballen a canvi només de menjar, que dormen en cartons i habiten llocs inhabitables, com els ponts del llit vell del Túria. Però, en aquest xoc entre móns diversos, en l´estranyesa que implica el fet de pertànyer o de no pertànyer a un lloc determinat, hi caben també aquells que no s´han mogut mai. Els homes i les dones que no havien eixit dels límits del seu tros, com a molt dels pobles de la rodalia, i que ara tenen tot un món dins de casa. Un món nou, estrany, desconegut; que ha esborrat les distàncies al mateix temps que ha començat a instal·lar el dubte sobre unes hipotètiques seguretats. I, per últim, hi ha també l´autor, que retorna al lloc on va nàixer i s´hi sent estranger. El cronista, ben present en el text, part integrant del retrat que elabora, conscient de la impossibilitat d´amagar-se quan es narren segons quines coses. Que, al contrari, crea un vincle sentimental evident amb les persones que retrata, I aconsegueix que el lector el cree també.
Inevitablement, un tema transversal recorre tota l´obra: l´empremta que deixen les coses i les persones, i la possibilitat que perdure o es perda, esborrada pel temps. El dubte sobre què en quedarà, de tot plegat. Aquesta empremta que són les tres capes de paper encolat superposades que apareixen a la paret, o els dos nivells de rajoles del terra de la primera planta, quan et disposes a reformar la casa familiar; i la sensació que els rebesavis són també part de l´estructura. Les coses que hi havia i que ara ja no hi són; les que encara existeixen però desapareixeran i s´oblidaran. Explicar el que sabem de nosaltres i dels altres abans d´oblidar-ho, doncs -parafrasejant el títol d´un dels capítols-, sembla un altre dels objectius de l´obra; tant dels textos com de les fotografies que els acompanyen. I una certa voluntat d´alçar acta de defunció d´un món i d´una forma de vida; més, probablement, per constatar el canvi, que no per nostàlgia d´uns temps passats que haurien de ser millors, d´acord amb el tòpic. El canvi que simbolitzen els camions que portaven carbó i que ara transporten compreses amb ales, fabricades a l´altre costat del riu.
El material de La pell de la frontera és sensible, procliu a la pornografia sentimental o al discurs moralitzador fet des d´una posició pretesament superior. No és el cas, i cal agrair-li a Serés, entre altres coses, un tractament en què les evidències conviuen amb els dubtes, en què el dibuix d´una realitat complexa no adopta el to de lliçó. L´obra és un mosaic d´individus i de territoris, però també de formes d´escriptura, on es combina el dietari, la crònica, l´entrevista, l´antropologia o la literatura de viatges. Una escriptura que il·lumina la memòria, uns records que fan llum sobre uns altres en un joc de connexions sense fi. Si l´escriptura té sempre un component de perseguir alguna cosa inefable, que no es deixa atrapar amb paraules, més encara quan allò de què s´escriu és un territori de frontera i uns individus en moviment constant. Una història quasi impossible de fer, de tant com canvia, de tan ràpida que es fon. Probablement, és aquest el motiu que el narrador s´hi pregunte sovint quin sentit té, el que escrivim. i probablement també per això La pell de la frontera explica tantes històries diverses: perquè són les històries, que fan la història.
FRANCESC SERÉS
La pell de la frontera
QUADERNS CREMA. 320 PÀGINES, 22
