1.TOTHOM EM DEMANA: ESCRIUS?
M’he llegit Hotel Indira (Premi Sant Joan 2014, Edicions 62), de Melcior Comes (des d’ara MC) d’una tirada, d’una estirada, i això vol dir que l’escriptor coneix l’art d’arrossegar el lector per un dragon khan d’històries que no té aturall fins que arribes a la darrera frase. Però això no és tot ni prop fer-hi.
Anem al record d’aquell primer llibre, L’aire i el món, que va guanyar el Premi Ciutat d’Elx i va publicar 3 i 4, que em va demostrar que allà hi havia la matèria d’un escriptor de bon de veres: ambició, feina, disciplina, sensibilitat i una gran aptitud. I d’escriptor del seu temps, ben contemporani. Record la seva prosa ben esmolada, ben viva com alatxeta d’alba que bota dins el cove del pescador, que em deia que MC posseïa una de les qualitats essencials per poder escriure textos immortals: una clara i forta consciència del llenguatge, dels llenguatges. Una relació sensible amb el català per un cantó i un gran enginy per desenvolupar un enjòlit, un suspens, la correntia d’una història que vagi llatina, s’apoderi del lector i el dugui a escoltar el sermó fins al The End. L’estupor que us espera (2004), El llibre dels plaers immensos (2006), La batalla de Walter Stamm (2008), Viatge al centre de la terra (2010), són les novel·les publicades, quasi totes premiades, fins a l’Hotel Indira, que també fou guardonada amb el Premi Sant Joan 2014.
MC ha bastit i ha definit una novel·la molt argumental (no s’aturen de passar coses), escrita en primera persona (amb aquesta energia de la matèria sonora d’una carn en un moment de metamorfosi), que narra el cervell de Nico (que viu un amour fou amb Natàlia, entremig d’un conjunt de personatges que l’envolten, i dels quals ens enamoram per mil i una raons i desraons literàries) i les seves relacions plenes de ferides del passat, amarades de secrets, farcides de mentides, ofegades d’insatisfaccions i creadores d’uns clarobscurs on el lector es pot perdre a gust, de gust. Els temes melòdics del llibre vénen dominats per una paret mestra, l’amor en les seves mil i una varietats i noms diversos, i dins aquest territori tan humanal, MC ha escrit sobre la dificultat de l’acceptació d’un mateix, el dolor de la pèrdua, la necessitat del bàlsam i, sobretot, en dues festes verbals plenes de cucaveles, les delícies del sexe i la dificultat d’aquest ofici d’escriptor que et pot deixar fet malbé si no vas molt viu. A la Mallorca més contemporània, més de suara mateix, MC ens conta una història d’amor embogida d’un aprenent d’escriptor que es vol redimir a través de l’objecte de desig. Els nombrosos sentits que ressonen en la paraula redempció són substàncies obscures que donen al relat l’estatura d’un viacrucis. I això podria ser un bon mirador per a un llibre que a alguns pot semblar tan lleuger i sense efectes secundaris. A Hotel Indira he trobat un escriptor que sap lligar amb bona tekhné i feina a voler una trama brodada de sensacions, atractius, paranys, angoixes, relats, emocions, sentiments i experiències per dir els colors de la veu que conta, es conta i ens conta, amb frases ben midades, un fragment significatiu de la vida d’en Nic (o Nico o Nicki) Comagran Serch. La seva xicota, Teresa, l’ha abandonat, la seva segona novel·la, en la qual ha treballat els últims sis anys, és un totxo de 862 planes que l’editor s’ha negat a publicar, i decideix tornar a Mallorca, on va néixer i hi té la família, la seva mare, professora de filologia a la Universitat, i el seu tiet Gaspar, que regenta l’Hotel Indira, la joia de la família que va crear el seu avi els anys 60, va tenir un gran esplendor els anys 70 i ara ha passat de cinc a tres estrelles.
Així arrenca aquest trip, aquest viatge ple d’aventures de 365 planes en què no tens temps per a cap distracció. En Nic concentra, ens concentra i capta l’atenció d’una forma quasi hipnòtica. Hi ha un tret, ben des del principi, que converteix el llibre en un àlbum de paisatges humans, arquitectònics, mediambientals, i sobretot de l’esperit humà. Sempre he defensat que la literatura és descripció o no és. I MC a Hotel Indira es converteix en un artífex per construir personatges engalipadors (la mare, el tiet Gaspar, la Rita, el Burak, la Dèlia, la Natàlia, la Lena, en Gori, l’Eduard Vadell, el Jofre, l’Edison, el Xaus, l’Odette, etc.), per crear tota una galeria de teresetes de lletra que es converteixen per l’energia comesera, la tria i la construcció dels mots o la manera de confegir-los, en uns éssers vius que ens mostren les seves vides, les seves passions, els seus dolors, les seves dolenties amb la transparència i la voluptuositat de les històries ben contades.
Hotel Indira és l’eix d’una muntanya russa de situacions, personatges, històries, paisatges, molts d’embulls i molta de crítica subterrània, i moltes músiques de la llengua que converteixen la lectura en un festival d’entreteniments, de savieses, de culs-de-sac, d’enlairaments, d’útils inutilitats.
