Moltes plataformes de música en línia (iTunes i Amazon, per exemple) després de comprar "Hey Jude" et suggereixen que compris "Yesterday". La raó no és únicament que les dues cançons són, òbviament, dels Beatles sinó que totes dues comparteixen el mateix "genoma" musical, el mateix codi d´elements que les fa semblants. ¿Què es aleshores el "genoma musical"? ¿Quina és la "genètica" de la música que fa que sigui possible desxifrar el seu "secret"? ¿És possible, tanmateix, descodificar la música i, per extensió, qualsevol obra d´art?
El "genoma musical" pren el seu nom, naturalment del "genoma humà", el mapa genètic de l´Homo sapiens. Si, estudiant els gens, cromosomes i l´ADN de les cèl·lules, és possible saber les característiques genètiques de les persones (si seran alts o baixos o propensos a certes malalties), analitzant els "gens" musicals es pot saber com està construïda una cançó, una sonata o una simfonia. Certs musicòlegs han intentat fer això mateix durant molts anys. Per exemple analitzant les característiques de la musica de Mozart se li han atribuït obres que en principi eren anònimes. Si les melodies de Mozart segueixen alguns patrons estructurals -pensen algun estudiosos- una melodia anònima ha de ser necessàriament de Mozart perquè segueix el mateix patró.
Aquesta forma de pensar ara s´aplica a les preferències musicals. A la plataforma de música per internet Pandora, des de fa uns deu anys, han contractat dotzenes de museòlegs perquè analitzin un milió de pistes de música (cançons, temes instrumentals, etc.). La funció d´aquests analistes és escoltar amb atenció una a una les pistes i identificar els seus "gens" musicals. Segons ells hi ha uns 500 gens o característiques musicals. Les més bàsiques són: melodia, harmonia, ritme, timbre (o instrumentació), tempo (o velocitat), dinàmica (canvis de volum), etc. Alguns d´aquests gens són bastant objectius, altres són subjectius (emoció, funció social, etc.). Totes les pistes analitzades es codifiquen amb una puntuació numèrica per cada característica o gen i aquests números es converteixen en un algoritme (una fórmula per resoldre un problema). Aquest algoritme decideix que si tu has comprat "Hey Jude" podries comprar "Yesterday" i no compraries ni la Simfonia núm. 8 de Bruckner, ni la darrera cançó de la Pantoja.
La gran sorpresa sol ésser que aquests algoritmes se solen equivocar, que sempre hi ha un misteri humà que fa que et puguin agradar el Beatles, Bruckner i la Pantoja; que el gust per la Pantoja no exclou necessàriament Chopin. De fet tots hem tingut aquesta experiència i davant un suggeriment de compra hem reaccionat indignats: "No -hem dit-. ¿Què s´ha cregut aquest ordinador? ¿Que me pot llegir el pensament? ¿Que sap el que jo pens? Idò no, a mi m´agrada Bruckner i la Pantoja!!". A part que segons molts biòlegs Pandora i els seus musicòlegs no utilitzen bé la terminologia científica (genoma, gen, taxonomia, algoritme, etc.), una altra qüestió primordial i molt intrigant és que si una cançó de molt d´èxit ("Hey Jude", per exemple) es pot reduir a un algoritme, el procés invers també hauria de ser possible: amb l´algoritmes es podrien crear cançons d´èxit! I això, com es sabut no és possible: fins i tot la música més formulaica i comercial, aquella que en teoria té tots els elements per a l´èxit assegurat, sovint fracassa. Una altre qüestió és que, avui en dia, el consens sobre el gust musical es crea sobretot a través de les xarxes socials com Facebook i altres. Quan Pandora, Amazon i iTunes em diuen "si t´agrada això, també t´agradarà això altre..." la meva reacció pot ser negativa. En canvi a través de recomanacions d´amics virtuals, potser que m´acabin agradant.
En el fons, el genoma musical recupera una antiga polèmica filosòfica de l´estètica tradicional: si una obra d´art és "bona" ¿ho és per factors intrínsecs (els gens) o extrínsecs (el context social i cultural)? Avui en dia, fins i tot entre musicòlegs, la tendència és creure que Beethoven o els Beatles són bons perquè, a més de tenir bona "genètica" artística, el context social i cultural ens ha fet creure que eren bons, i ben bons. En el fons, el gust artístic es forma socialment, l´essència en sí de l´art compta poc.
