És tard, molt tard, estimada Carme Maria! De vegades una excitació febril és bona per començar la contarella on els personatges malden per aparèixer i trobar-se en primer pla. Però el narrador la sap llarga i espera que les coses se sedimentin per donar la primera puntada a la descripció d´aquell paisatge humà en què s´entremesclen els sentiments més encontrats i la intriga apareix en cadascuna de les expressions d´aquelles cares que amaguen més que no diuen.
Ho recicl tot. Fins i tot aquelles aferrades que em feies empesa per un vent que t´accelerava els circuits nerviosos i m´agafaves entre els braços convertits en branques d´acolliment i m´estamenejaves amb la suavitat càlida d´uns tremolors íntims i em grufaves la cara, pels cabells, pel coll i arribaves al bescoll amb el musell afamegat i un poc humit de carnívor i una intensitat inflamada que et feia mormolar a crits petitons i percussius: estim la teva olor d´ombra forta de garrover! Ah! Quina delícia poder descansar en la teva antiga, coneguda, olor! I jo dins el niu d´aquella estreta em convertia en tenebra, en esclat inefable.
Només record el nom del còctel, Diamant noir. Si em concentr molt me´n venen els ingredients amb el teu accent de les monges franceses: 10 centilitres de gin, un soupçon de dry vermouth, de la glace pilée. Agiter vigouresement dans un shaker, servir dans un verre glacé et garnir d´une olive verte dénoyautée. Només record n´Adela Exarchopoulos amb un vestit argentat que li emmotllava el cos asseguda en un tamboret de la barra d´un bar i brindant amb aquest còctel. Carme Maria, degustar amb moderació l´esperit no és el teu fort i he volgut imitar-te.
Per què es fan presents els farallons de Capri, aquelles aigües blaupreses, i tota la coentor en vena de les imatges i les paraules d´aquell film, Le mépris, d´un Godard que ens feia bavar de gust en una casa pintada d´almangra de l´autor de La pell, oblidat Curzio Malaparte, sobre els roquissars feréstescs i perillosos? Imposar la presència física de les coses és una de les grans forces de l´escriptura cinematogràfica godardiana i aquestes se´m presenten com una constel·lació de postals amb les mil i una variacions de la llum damunt el cos nu perfecte de la Bardot que ja no estima un Michel Piccoli fet ca aperduat que la persegueix per una casa sense racons, amb una escala brodada de colors geomètrics que creixen fins al terrat, talment una estora voladora damunt l´escenografia il·limitada del marcel, la inutilitat de tanta bellesa física del paisatges d´un Mediterrani que s´esboldrega davant el reveixí de cendres d´un diàleg fet passadís segur cap a la tragèdia.
Sempre he tingut una certa tendència a la descripció i les idees m´arriben en la forma d´ideogrames de paisatges. Bonald deia que l´humà no pot parlar el seu pensament sense pensar la seva paraula i aquest fet tan senzill m´ha ocupat una bona estona. Estic molt tancat. Menj poc. Pas por de les coses més insospitades i trivials: el xusssst-xussssst de l´òliba, un cruixit fort d´un moble, els parrupeigs dels coloms, les crepitacions bronquials del meu pit (de vegades imiten a la perfecció els miols), els crits de les gavines barrejades amb les ones, la nit sobtada. N´Aulic potser arribarà la setmana que ve. Hem conversat molt de temps per telèfon. L´he trobat en un estat de levitació. Em deia frases inconnexes que descrivien els seus sentiments. M´ha parlat de na Raph, una amiga model que ha retratat en nombroses sèries de noms diversos i excitants. M´ha dit que parlen molt i surten a sopar plegats. Emperò n´Aulic m´ha contat que na Soren té un flirt amb na Garance Marillier, una directora creativa de Silius, una gran empresa d´objectes de luxe. Esperava la notícia i sabia que no es podia torbar. No li he demanat detalls. Segurament na Francisca Ballester me´n passarà l´informe, d´una altra manera, aviat. Ho trob glam.
Record que el hall del Mediterráneo era immens emperò semblava desert. Carme Maria, no arribaves. Els llums del menjador: palmeres de vidre resplendents. Tu no m´ho havies dit emperò et colgaves amb tots els homes que queien malament a ta mare. Semblaves una d´aquestes americanes reconvertides de la gentry que són intel·ligents, lliures, fantasioses i massa chic. Els teus amigots venien del no-res: músics, malabaristes, cantants pintes, científics esmaperduts, boxadors sonats, obrers de port, ballarins models, una mala fi de negres de totes castes.
Carme Maria, entrares en el gegantí hall del Mediterráneo, que semblava buit, amb aquella gota de tinta refulgent que duies vora els llavis —una piga devuitesca— com un enigma. Quines tècniques t´havien fet aquell tatuatge que transparentava moltes nits d´amor amb els pigments de la lletra? Som el teu historiògraf. Necessites en tot moment estar al centre d´alguna cosa. La nit de l´aniversari de na Xima Felingres al restaurant Formentor —ple a rompre d´una representació del gran món local— de l´hotel Mediterráneo t´amagava per les zones fosques perquè no enlluernassis amb el fulgor que desprenies aquella massa de mediocritat ciutadana. Sempre has tingut un feble pels mediocres. En aquest judici hi ha una part incalculable de la meva vanitat. Em vares clissar des de la infantesa. Carme Maria, desplaure a ta mare va ser uns dels treballs que exercires amb més constància des que et vaig conèixer. Per què no pots fruir en algun moment de l´energia del roserar de vil·la Amàlia? No és un cop baix. Senzillament un interrogant que es repeteix com un eco que s´apaga molt a poc a poc. La mobilitat moral és un assumpte que caldria analitzar amb cura. Hi ha tot d´exemplars que ens podrien donar material de recerca. No caldria fer esforços. Tu ja has après a distingir els personatges del teu seguici. Carme Maria, excèntrica sempre, què cerques d´aquesta Exarchopoulos, o és el cognom el que t´ha enganxat com una tempesta sobtada? Per què em citaves Proust aquella nit del Mediterráneo amb la Catedral al fons com una balena encallada dins Palma que sura damunt els capells centenaris dels casals botiflers venuts als milionaris forans, damunt els terradets plens de roba estesa dels pisos, pisets i apartaments de lloguer turístic, damunt els fal·lus de les esglésies, les vagines dels convents i els colorins cutrencs de les cases de putes i immigrants de tot l´extraradi, damunt el mormoleig d´unes veus que xiuxiugen tostemps els noms podrits de la província negra? Deies de memòria, de cor, amb una veu humida, fosca i fonda: "À chaque instant, notre avenir apparaît devant nous comme un étranger dans la nuit." Carme Maria, la nit del Mediterráneo vaig viure l´exaltació. Tu m´excitaves amb indecisions interessants, amb grans maniobres que no duien enlloc, ens trobàvem entrelaberints: replans d´assossec que les teves passes creaven.
Saps, Carme Maria? Camín rutes sensorials... Al final em consumesc dins les petites voluptuositats de la lectura i del sexe solitari.
