Per què no podia dir el que volia, el que sentia? Les coses són el que són. Aquesta frase, que crec que vaig aprendre a l´institut perquè un professor la va dir com a original d´Aristòtil, em va venir al cap quan partia de la clínica Albiastre i travessava aquells jardins esponerosos sembrats de mates d´espígol que solia tocar amb els caps dels dits perquè em quedassin ben plens d´aquella olor deliciosa amarada de records d´infantesa. Començava a caure la fosca i no tenia ganes de res. Sentia un cansament exagerat que em feia caminar a poc a poc com si dugués tot el cos embolicat de bosses d´arena que m´estirassin cap avall. Em sentia a la saliva un gust amargant de la píndola de prozac que m´havia enviat sense aigua just després de recollir les anàlisis.
El camí de la sortida feia un poc de pujada i em notava com un lleuger pantaix que s´insinuava al pit com si m´hagués de començar un atac d´asma. Sempre les obsessions, un horitzó insuportable, insuperable i insípid. Els renous tènues de les fulles que queien de l´avinguda de plàtans em duien records de sang: la sang que havia deixat als tubs del laboratori, la sang que m´agradava xuclar de les ferides que em feia de petita, la sang d´aquell home que m´havia donat alguns dels moments més crus i memorables de la meva vida.
Com puc trobar un acord si lluit tostemps contra mi mateixa? Encara que ja fóssim dins la segona quinzena d´octubre, l´aire tenia aquesta calidesa artificial de les nits d´estiu fora temps. Això, mesclat amb les darreres paraules del doctor Sabater, em provocava la sensació de levitar damunt aquella capa de fulles grogues i seques que feien crec-crec a cada passa. La cadena de gotineues de suor que devia tenir damunt el llavi superior no em molestava gens, però me la vaig treure amb una llepada de banda a banda. No recordava que fos tan salada, la suor.
D´on em venia aquella sensació de placidesa que m´encantava i m´engatava? Aquest temps curtíssim entre el dia i la nit és una vella experiència sempre nova, però aquell vespre em reprenia amb una violència i una lleugeresa desconegudes. Em trobava dins i fora del temps. A la vora del temps, en la fugida del temps, en la fi del temps. Mirava aquell ciclorama de niguls que s´estenia al meu voltant, entrava en els seus moviments més mínims, feia part d´aquells malves, d´aquells roses amb franges daurades, d´aquells vermells cremats de fons. Em sentia banyada, difusa, escampada per aquell cel de crepuscle. No solament veia tot això, sinó que em trobava dins una llunàtica absència que em permetia sospesar-la, jutjar-la, riure-me´n. I en aquest deseiximent apassionat, l´absurd esdevenia merevallós: un meravellós absurd.
La funàmbula. Per gasiveria ella no havia volgut deixar el cotxe a l´aparcament de la clínica i ara havia de fer passes pels carrers empinats plens de vil·les i xalets d´aquell turó que dominava la ciutat de Palma al costat del castell de Bellver. No sé per què la protagonista duia aquelles sabates de taló alt que, a més a més de resultar molt incòmodes, li feien unes bòfegues terribles. Ella mirava la cúpula estelada entre les capçades dels pins i els xiprers i va tenir aquella sensació dolorosa que li era familiar des de la mort del seu pare: allà dalt hi havia mil de milers de sistemes solars en la Via Làctia i mil de milers de Vies Làcties. Aquell carrer, poc il·luminat, per on pujava era buit, desert, i les seves passes ressonaven fort dins el silenci. De tant en tant sorprenia per dins una finestra de cortines mal tancades un moble, un llum o de vegades una silueta. Aquell barri, que es pensava conèixer, li semblava estranyament nou, com en el centre d´una atracció irresistible. El seu alè es feia més lent, les orelles li brunzien com si tingués la sang en ebullició. Surava. Les seves passes s´havien amplificat desmesuradament i omplien tota la nit, sonaven de cada vegada més com el ritme d´una dansa desconeguda. S´havia perdut. I sens dubte, en aquest moment tan intens i tan fugitiu, va ser quan el va veure.
Ella pesava els mots en una balança de tela d´aranya. Era com si m´esperàs des de sempre davant aquella barrera de ferro feta de flors de card gaudinianes. Li vaig donar la mà com si fos algú de molta confiança. Pujàrem els escalons d´aquell xalet tot blanc amb aires racionalistes. Puc reveure amb precisió fotogràfica aquell hall ple de plantes enfiladisses i molt pocs mobles, l´escalinata angulosa que ens dugué cap al primer pis, el corredor llarguíssim on hi havia una porta doble que s´obria com un llibre. El volum és blanc, buit i funciona amb el bel d´un desig que no havia sentit mai.
Sota els meus ulls, sobre la plana d´aquella extensió plena de frases, es produeix una sobtada descomposició. Les lletres comencen a fugir de la superfície, a respirar, a viure, a ballar, són l´ombra d´un so que no entenc però que em travessa. Cabells, tors, cap, espatles, braços, sexe, aixelles, cul, ventre, llombrígol, cuixes, ungles, ronyons, turmells, peus, tot és acaronat per unes mans, per un cos, per una pell infinita. Em sent amb una sinuositat de boa, amb una lubricitat de pantera, amb una viscositat de donzella, i rugesc, meul, refil, xiul, parrupeig, bram, eguin amb tota l´ànima.
Quan torn en mi estic envoltada de policies que m´acusen d´haver assassinat un home que jeu al meu costat vora aquella analítica increïble.
