Com el gest mort del quasi negat que intenta arribar a una terra possible. No et sembla una bona frase per donar entrada a la contarella d´un personatge asmàtic de vida i de sentiments?
Tot anirà d´afegitons i d´escapolons falsos. No deixis, Lector curiós, de tocar aquestes capes de sediments metafòrics que una veu plena de meandres i sinuositats líquides t´entregarà amb la generositat que té qualsevol confessió, per precària que sigui.
Les quatre i mitja de l´horabaixa tardoral. Per què m´has demanat que escrivís sobre l´Hetaira Mística? El parc amb arbres centenaris. La claror més transparent que mai fa ombres nítides. Hi insistiré amb dibuixos a llapis, tinta, aquarel·la, oli... Una cadira de repòs al racó més fosc de les alzines, més amagat, més recollit. Llum negra! No t´atures de relatar-me el fet com si fos un colló que bava: i jo seguia les teves evolucions verbals com Herodes seguia els giravolts de Salomé, la carn de Salomé, els ulls de Salomé, la pèrfida semblança d´innocència de Salomé... Salomé que vol un cap... Salomé bella en la crueltat... Salomé que balla i balla i balla com si fos boja... La ballarina de la mort.
Fer un llibre inactual i sonor, aquest era el meu destí. Entre dos pins un pany de paret del casal de Soplonya, tot blanc. Ajagut en una chaise-longue l´escriptor intenta esborrar totes les imatges de la narració per deixar-hi només el suc de les paraules. Una tórtora s´atura en una branca i mira l´escriptor mig condormit: pel cap li passen imatges de Giotto, Botticelli, Cranach, Caravaggio, Rubens, Berruguete, Moreau, Picasso. Quins són els trets d´aquella filla d´Herodies que té un poder letal tan immens? Salomé, Salomé, cap on fas veta? El sol davalla vers l´abís a poc a poc i els dies s´escurcen. Tot el parc és com una festa en què cada cosa ocupa el seu lloc exacte: les alzines arreu, els boixos antics devora el bassiot del Nin cavalcant un peix, els xiprers fent cercles, el banc de pedra just davall el bellombra, el casetó del joc vora el garrover esbucat. Els ocells canten noms. L´escriptor no pot obrir els ulls. Recorda la relació amb l´andrògina Salomé, aquella ballarina acrobàtica nord-americana, trapezista i danseuse, i el grau d´excitament en intercanviar els papers sexuals, on ell s´imaginava com una dona passiva. Es munta atmosferes estètiques i sensuals banyades d´À rebours de l´estimat Huysmans que li donen un plaer que no pot trobar en cap casta de sexe. Totes les lletres del text van cobertes amb pa d´or.
Vigila l´invisible sota el visible. Mira enfora i entre la nuvolada veu l´arc de sant Martí. Escriu: en algun lloc damunt l´arc iris. Rapinyaves la pissarra amb les ungles de la mà esquerra i xisclaves. Et vaig sentir des del passadís. Corria cap a la teva desesperació com si el món es calàs foc. Quan em veres continuares xisclant un poc més fort. Les rapinyades eren tan intenses que se m´arreveixinaren els pèls de l´espinada. Et vaig pegar una galtada amb tota l´ànima. T´aturares en sec. A poc a poc baixava al fons del pou dels teus ulls d´un verd clar i trobava entre totes les calcificacions de l´esperit unes gotes d´aigua viva. Tenies els llavis esquitats de sang de rosegar el dolor. La duresa mineral de la teva expressió em feia mal. Acaronaves ràbia. Fou llavors que vaig sentir que a la sala d´actes algú cantava Somewhere over the rainbow... Encara no m´atrevesc a rodar la clau. Voldria tenir la força de fer-ho. Era el teu santuari, Salomé, la descripció de la intimitat més fonda que tu excavaves amb la disciplina d´un arqueòleg de les prehistòries pròpies. Només m´hi deixares entrar una vegada en el temps de la insolació recíproca. Quan deies que tot el teu era meu i sabies que basties la mentida més descarada que havies inventat. Caigueres, Salomé, en el teu parany. I aquí, un horabaixa d´hivern en què havíem boixat com dos posseïts a la cova de les Ratapinyades, un horabaixa molt gris i color de rosa seca, dins l´enfonsament i l´acubor de després de l´esforç sexual, et vaig amollar: Em regales una visita a la Camera incantata? Salomé, em mirares com si hagués dit una barbaritat, una bestiesa, un impossible. Emperò alguna cosa degueres veure en l´expressió del meu desig perquè, sense contestar-me, t´aixecares com si sortissis d´una llarga convalescència i a poc a poc, com si fossis una baldada que ha de controlar els seus moviments amb cura, em feres de guia cap als porxos més antics del casal de Soplonya.
Qui podria injectar una biblioteca en una frase? No cal fer llistes de les andròmines d´unes golfes, d´uns porxos, d´uns estuaris del riu del temps en què les coses arriben arrossegades, gastades, quasi mortes, amuntegades, escapolons d´un passat abolit del qual són els darrers reliquiaris. Ara comencen a llenegar sons i sentits.
Grota. Sé que hi havia la llum escassa d´uns finestrons baixos. Entre les ombres podia veure de tot. Tot tapat per una espessa capa de pols que senyorejava els indrets i formava com un embolcall perfecte per a les despulles. I arribàrem a una porta dissimulada a la perfecció amb el color de la calç. Ho recordes, Salomé? Aquí t´aturares i em besares molt de temps a la boca per haver gosat dir aquella grapada de mots que justificaven el retorn. D´ençà que no hi ets no m´he atrevit a tornar-hi. Em semblaria una violació. Salomé, estic en un moment de l´enyor en què tot ho veig com una imatge immòbil i congelada. No puc convertir els records en sang, ni en calor, ni en tedi, ni tan sols en la descripció completa i ben informada d´una situació sense sentit. O amb el sentit insensible. Hi ha una tensió estranya que em mou les paraules cap on no sé què volen dir, cap a on no volen anar, no conec per quines cucaveles volen o cap a quin miratge misteriós, o més aviat vulgar, m´empenyen. Enyor les perspectives que tu em dibuixaves com una enginyera dels sentiments innominats, com una especialista en mirades invistes o, senzillament, com una narradora a l´antiga que sap les passes necessàries per fer vives les fulguracions i les estridències de les veus que arriben de no se sap on. L´actual situació comença a semblar-me inexplicable. En l´època de les comunicacions instantànies, tu, Salomé, no fas servir cap tecnologia per deixar les ditades d´un senyal, el fum d´una alimara, el ressò d´un tam-tam on pugui retrobar-te. No sé allò que escric, la tranquil·litat quasi claustrofòbica d´aquest gabinet de voluptuositats —que tu no coneixes— fa d´aquest niu del casal un espai inexpugnable, tan personal que, si em pegàs un atac de cor, segur que ningú dels qui saben alguns ecos de la meva vida vertadera, no em trobaria fins que la policia científica escorcollàs el laberint d´aquesta possessió —feta de cases damunt cases— amb instruments molt sensibles. És una idea que no em produeix ni fred ni calor. Les coses pòstumes em són molt pròximes des que era petit.
