La casa del temps

Avui la pluja ha enterrat l´estiu. I això m´ha deixat amb l´ànim alegre. He ensumat molt de temps la terra banyada del jardí i m´he passejat per les verdors del bosquet. Vivia tot aquell passeig amb els cinc sentits alhora. I això és un fet extraordinari que només m´arriba en certs moments en què els pèls dels braços em tornen punxes i tenc pell de gallina, o un llamp em puja cap al clotell com una cinglada. M´entrava un estat de suspensió, de somieig, d´inactivitat, de mirera intensa de les diferents sensacions que em provocaven una eufòria lleu i benèfica com la que de vegades produeixen certs calmants forts. Entre les mates antigues i els troncs dels pins es dibuixaven mons complexos i desconeguts que em demanaven relacions de contacte. Quan fregava amb les galtes les fulles d´un boix vell me´n queien un parell de gotes de la rosada d´aquella pluja que ha caigut a redols amb un concert de llamps i trons que sonaven d´enfora tot el sant dia.

Sí, el temps s´havia suspès i la civilització es trobava enfora dins la boirina de les evaporacions de la terra. Sentia una golafreria d´aquella qualitat del sensible que m´amarava: no feia res, no pensava res, no cercava res. Passava gust de l´anul·lació de les relacions entre activitat i passivitat. Trencava la separació entre el que és de l´ordre de pensar i el que és de l´ordre de contar. No m´aturava de crear desplaçaments a la velocitat de la calma i intentava moure les tresques ordinàries. Volia construir un món sensorial diferent, fer moure l´univers.

I, asseguda a un banquet de maresos menjat de líquens verds i negres, treia el mòbil i escrivia amb molta de cura les percepcions i experiències que respirava en aquella hora darrera i hemorràgica del capvespre.

Després m´he ajagut amb suavitat enmig d´un redol tapat de fulles de pi i barbeta. He posat el cap damunt aquell coixí dolç d´un verd fosfòric. Necessitava el dolor. M´he mossegat el llavi de baix fins que m´he fet sang.

Rompre tots els pudors del record. La nostra protagonista amb dues amigues seves beuen cafè i parlen de malalties pròpies al bar Capuccino del carrer de Sant Miquel de Palma. El narrador troba que és una conversa que embragarà l´acció del relat amb territoris de puerilitat i aprenentatge que ens poden donar pas a vertígens menuts dels que ens fan tremolar com els paperins d´una festa. No et recordes de les meninjones?, va dir na Bel de cop com qui amolla una gràcia. I la paraulota, "meninjones" va enrampar la protagonista, i la va empènyer cap a un calaix de records clausurat. Ets molt poc aguda, doctoressa supersàvia, va mormolar na Fanny amb veu compassiva. Eren unes velles dames xarugues que retornaven a la crueltat infantil. Aquell hivern del 61 hi va haver una passa de meningitis a moltes d´escoles. La de les monges franceses del Pont d´Inca on anaven elles tres va ser una de les més afectades. I a la protagonista li diagnosticaren la malaltia.

Fins que començaren les migranyes amb molta de febre ho va agafar com unes vacacions avançades. Però a poc a poc li va entrar una somnolència que feia que es passàs el dia dins el llit amb un maler i sense poder obrir els ulls. Havien de tenir les cortines quasi tancades i els renous li entraven al cap, ressonaven per dedins i l´embogien. La tia Nita, que havia estat infermera durant la guerra, li tocava el clatell i deia molt fluixet a la mare: hem d´avisar el metge, na Clara torna a tenir una rigidesa forta darrere el coll. I allò era el principi de les maldecapades que la feien plorar hores i hores perquè no hi havia cap calmant que funcionàs. Ni les fregues, ni les oracions, ni res.

De vegades m´equivoc en l´elecció dels materials i si la lletra es massa porosa es pot rompre i convertir-se en un muntet d´arena. Quan ja m´havien donat les injeccions i m´havien fet prendre les pastilles quedava com a estormiada i me n´anava, me n´anava cap a uns precipicis com els del fons de la mar, però molt alts. La forma líquida tenia aquell color verd emblanquinat amb una brillantor espectral dels grans fons marins sorrencs. No hi havia peixos, ni algues, ni coralls, ni vaixells enfonsats: era un desert dins l´interior d´uns niguls enterrats. No sé com explicar-ho perquè pugui tenir sentit. Els escenaris d´aquells estats eren fondos i elevats alhora, com si m´hagués enfonyat i suràs al mateix temps. Com si fos aigua i terra i aire i evanescència. Passava molt de temps trastornada, perduda. I després, sense témer-me´n, quedava adormida una bona estona. Cada vegada que em passava això ho intentava agafar com una novetat. Quan em pegaven els atacs d´oi m´hauria agradat fugir correntsos i amagar-me entre les mates de la garriga perquè així hauria posat el cap damunt el coixí de la barbeta betlemera i hauria ensumat aquella olor de terra emplujada del sotabosc que m´ho curava tot. En canvi els vòmits eren com si m´escorxàs per dedins i inútilment volgués treure tota una brutor que hi duia congriada. Perquè com que menjava molt poc no podia treure res més que aquelles fleumes negroses i àcides que em semblaven que eren les baves de la mala fi d´animalons menudeus que sabia que m´havien atacat el cervell.

Aquell vespre que em va passar la cosa la meva tristesa era immensa i al mateix temps em semblava que era com una terra segura on podia descansar, sabia que sofria per alguna feta vertaderament molt dolorosa i no em deixava dur per aquelles cabòries desfermades de la meva imaginació. Tot allò era ver. D´una veritat de metges. La tia Nita mormolava fluixet a mumare, que acaba d´entrar a l´habitació: No trobes que na Clara està molt blanca i no es batega gens? Mira si té febre, va demanar mumare. La tia Nita m´agafà el canell del braç dret i em va cercar la vena. Entre les ombres vaig veure la seva expressió de temor mesclada amb una veu nerviosa: Francisca, no li trob el pols! Té un pols irregular! Avisa tot d´una el metge! Només puc recordar una sensació dura i diàfana que s´estenia al llarg del cos, com si tots els músculs s´afluixassin i entràs en un estat de gran relaxació que anava acompanyat d´una ingravidesa que m´entrava per la closca i davallava lentament cap als peus, com si m´haguessin deslliurat del pes de la còrpora i els seus atributs. Mentre es trunyellaven molt a poc a poc les paraules em temia que jo mateixa sortia de mi amb una lleugeresa transparent, travessava els llençols com qui traspassa parets de vidre i m´elevava amb aquell sentiment de llibertat absoluta que havia experimentat en algun dels meus somnis. Però allò no era una faula, era de bon de veres: i pujava i pujava i pujava fins que arribava a un cornaló del sostre de la cambra. I des d´allà dalt veia el llit, el meu cos que la tia Nita estamenejava, la respiració boca a boca que em feia, els cops que em pegava damunt el pit, l´arribada del metge, els plors de mumare, i em sentia extraordinàriament feliç d´haver deixat la mortalla de carn i haver partit d´allà, just suaixines, per més que veia el disgust tan gran que donava a aquelles dones que m´estimaven tant. El temps fou molt curt. El temps fou infinit. No sé com va ser i de cop em vaig despertar entre cares que em semblaven monstruoses, que no eren altres que les del doctor Sunyer, la tia Nita i mumare tota desfeta en plors, que xisclava: ha tornat, na Clara ha tornat, ha obert els ulls! M´havien expulsat del paradís sense saber-ho i era dins el llit de la meva habitació de malalta de meningitis. I viva.