La promesa del capvespre. La dona duu moltes hores perdudes entre els dits, a l´espera. L´única taca negra de la seva figura són unes sabates de taló en uns peus elegants replicades per un vestit entallat, sense cinturó, d´un teixit lleuger vermell cirera com la seda que li dibuixa el cos i amb un escot ample que deixa entreveure la regata dels pits no gaire voluminosos.
Dues arracades argentades i un capell del mateix color del vestit, que li fa ombra a la part de dalt de la cara, li donen un aire de zíngara que desmenteix una pell molt blanca i uns ulls clars d´un verd quasi transparent.
Aquest matí quan s´ha aixecat tenia pressa de poder trepitjar alguna cosa, algú que estigués sota els seus peus, i arribar a aquesta porta de l´entrada des d´on domina tot l´horitzó del caminal fins a les barreres tancades. Ha trobat aquestes sabates de pell dins una capsa al fons de l´armari (no recordava quan les havia comprades. Dins quina vida anterior havia aconseguit aquell prodigi de sabates que li venien com un guant?), i amb els talons d´agulla que li agraden tant ha decidit que podria anorrear moltes de coses.
La dona, que té una edat mala de dir, espera dempeus a l´entrada d´aquesta casa amb les finestres hermèticament tancades, girada cap al sol i cap a nosaltres.
Una invitació a tremolar. El narrador podria ser aquesta dona, amb un vestit vermell molt escotat que sempre ha tengut ganes de dur. Aquesta mateixa dona que sembla jove encara i seductora és una d´aquestes guineus que per mitjans malignes s´ha transformat en un ésser humà? Hi ha alguna imatge d´obstinació heroica que no cal deixar de banda. I la mirada que es perd contínuament dins els camps plens de porrasses florides no pot donar compte de la passió que la travessa ni de l´essencialitat del drama que pot tenir lloc d´un moment a l´altre.
Per què la casa sembla buida? Per què no se sent mes que el renou d´uns teuladers que refilen en aquest principi de primavera i la remor llunyana del mar? Pot ser que en detalls imperceptibles es puguin llegir alguns records d´una catàstrofe que va succeir no fa gaire temps. Hi ha una espècie d´invitació de la dona perquè algú entri en la penombra del primer aiguavés de la casa. Després la persona caldria que s´orientàs per trobar tota sola i dins l´obscuritat l´escalfor d´una cambra i d´un cos.
Flaixos d´insostenible intensitat. Viure amb el seu dolor. De vegades oblidar-lo. D´altres depassar-lo quan ja no trobes cap solució. Els esdeveniments poden ser terriblement trivials. Abandonada sense compassió fa trenta anys pel seu primer amor de joventut la dona va ser capaç de refer la vida.
La dona creua els braços davant ella. Dissimula les mans contra el tors en un gest de desafiament. Té una actitud de combat i de tendresa alhora. Ens escruta, amb el cap i les espatles tirades enrere i la cama esquerra que avança cap a la sortida. Vol i no vol anar més lluny. Si surt de la precària situació res no permetrà protegir-la d´una amenaça. Es trobarà al descobert, exposada al sol ardent, a un corcó de solitud, a aquest cel baix, que pesa.
La fesomia resta indesxifrable. Els llavis carnosos, tancats. Qui és? Té consciència d´amagar un secret? No podem arribar a captar la mirada sota les parpelles mig closes i amb l´ombra del capell per afegitó. Ens confronta amb aquella història que coneixem només a esqueixos. No ens confia res de la seva vida, ni una anècdota. Ni el fet de casar-se, després d´aquella pèrdua, amb un home més gran que ella que la pretenia feia estona i al qual sempre havia rebutjat. Un fill, dos fills. Un any, molts d´anys. No vol recordar quants d´anys han passat fins a aquest present ple de misteri.
No podem veure els cabells negres pentinats davall el capell. Duu un ble llis al costat dret de la cara i un monyet que li surt darrere el clotell. Aquesta senzillesa del pentinat contrasta amb el pit ofert i nu sense ni una joia. Ha pensat que aquest capell discret i aquest pentinat just són elements indispensables per a l´elegància que vol personificar avui en una representació que no hauria de tenir cap importància i en la qual es juga la vida?
Replecs de sentiments i de memòria. Aquella història amputada ha reverdit. Com la primavera que ja esclata amb fervor als mecmeremecs de les porrasses florides a cada costat del caminal que semblen lliris oferts a la glòria d´aquesta estació de l´amor. La dona té un dilema moral espantós. Com pot reprendre la seva vida amorosa amb aquell home que l´ha feta renéixer sense fer volar en esclats la seva família? Com pot assumir les responsabilitats d´esposa i de mare d´una forma raonable davant el carnatge que la sacseja? Quant de temps durarà el broll d´aquesta passió?
El vespre anterior la dona allargada al seu llit, molt estirada, enravenada de nervis, ha contemplat el sostre ple d´ombres de la cambra mal il·luminada fins a sentir que els ulls li cremaven. La dona no es fa gaire il·lusions, però no és una dona fràgil, és robusta, és capaç de resistir encara els mals corrents de la vida.
Aquesta dona que espera a dues passes de la porta de la casa, l´hem vista moltes de vegades, de passada, en escenes fugitives a través dels vidres d´un cotxe, no en aquesta posició però en alguna de molt semblant, l´hem vista en les entrades de tantes cases desconegudes com hem vist en somnis. No hem estotjat el record d´una fesomia o d´una mirada, sinó només el d´una silueta, d´una actitud, d´un vestit, d´un quadrat de porta. Totes aquestes escenes venen ara aquí per superposar-se en una de sola que ens persegueix indefinidament.
I cadascú, perquè ella no és tan sols una dona, sinó algú que espera, se sent també dona abandonada, que espera que venguin a cercar-la i que li diguin paraules imaginades i no dites mai.
El dol i la ferida original en l´existència. La dona torna a pensar: quin temps durarà aquesta passió insubornable? Màxim un any, es diu a si mateixa en veu baixa. I després caldrà envellir amb ell i tots els vostres problemes familiars als quals afegirà la culpabilitat i la decepció.
Les cames li fan mal de tant de temps d´estar dreta. Ella és una dona dura. S´ho diu un parell de vegades. La proximitat de les ones marines li desperta una alegria impacient, li fa rememorar la bellesa dels matins que començaven quan obria d´ampit en ample les persianes i semblava obrir dies infinits en què tota la vida estava davant ella i en què tot era possible. Tornen les sensacions de llavors, la frescor d´aquesta joia d´un cos jove i flexible, de la pell calenta al sol i d´aquest temps que ha fugit i que regolfa dins la nostàlgia.
Ara el cel és net, sense ni un nigul. Els albons en flor es mouen per un brisa que ve de l´aigua. La dona podria anar a nedar, deixar les sabates de taló als escalons que la separen del camí salinós, desfer-se d´aquest vestit vermell, submergir-se en la matèria líquida i blava, nedar cap endins, sentir el cos empès per les correnties, pels moviments de la mar, de les algues, dels peixos, dels pensaments.
Però la dona no correrà cap a la mar. No hi ha cap drecera que hi vagi. La dona mira en direcció a nosaltres entre la llum encegadora del camp i l´obscuritat de la casa. La dona espera, amb els seus bens magres recollits dins dues maletes, darrere ella. No podem estar sempre satisfets del que tenim.
