Amor de l'home

He posat la Masonic Funeral Music K. 477 que adoràvem tots dos i l´he escoltada fins a l´esgotament.

No, no hi havia cap emoció física en aquests moments d´obrir-me a les notes i als instruments, a la fusta dels instruments... i als records.

Després he anat a la terrassa. Hi havia els moixos, un de ros, un de tricolor i un persa gris. Dos dormien panxa enlaire així com a tu t´agradava tant, així com tu t´identificaves en una cucavela del teu cervell ple de deliris sobtats. També he vist l´aranya i la teranyina. Encara que no ho creguis t´he vist allà mateix, al meu costat enfocant cadascun dels moviments de la filosa d´aquelles potes aràcnides. No perdies calada. I a poc a poc la teva mirada acaronava la tela tan fràgil, hi veia les gotes de rosada que el sol no havia fus, el dibuix d´una trampa de fils per a les víctimes. Després has desaparegut com havies arribat.

He quedat badocant molt de temps.

Som una dona al llindar d´una cadena de replecs. Necessit estirar-me, desfer-me, amollar-me, però hi ha algun ressort interior que no em permet fer cap moviment d´obertura. Ara telefonaré a na Sara, l´al·lota que guarda mumare. La meva meteorologia íntima augura una forta depressió. Intent trobar-hi el remei.

Mumare estava bé. He partit de quatres.Volia caminar, cansar-me. Oblidar-te. He arribat a la Plaça de la Reina. Mir la resplendor magnífica de la façana de la Seu que sobresurt per damunt el bellombra de la placeta de Joan Alcover. Per la vorera dels jardins de l´Hort del Rei fa un vent fort i m´apuig el coll de l´abric. Mentre avanç aviat cap al bar Varadero sent les ones del mar que em penetren com un spleen sobre un aire de blues. Veig uns vaixells de càrrega aturats enmig de la badia, i em fan pensar en illes perdudes que la tempesta engolirà d´un moment a l´altre. Necessit un cafè calent, llarg i fort, perquè em sembla que el vent m´enfonsa cap a l´interior de la terra. Els darrers metres que em separen d´aquell quadrilàter de llum he corregut com si el fantasma de l´Òpera em perseguís.

Quan som dedins tot muda, tot és nou. Els neons, els cambrers, poca gent. És una força. És un crit. És un defici, un devessell, poc menys que una profanació. M´assec, deman, trec la plagueta i em pos a escriure com si m´obrís les venes. Les algues més delicades i l´anemone de mar. La xarxa esquinçada em torna les pèrdues. La gàbia de les llagostes destrossada, el rem trencat i la roba dels forasters morts. El mar té moltes veus i moltíssims déus. N´estic segura. La sal és en la rosa de bardissa, la boira en els avets. Em sé perduda en un paisatge erm de mots. Em veig més nova i més antiga que el temps. Em revé el correu que he rebut avui de matí i que m´ha deixat escorxada per dedins.

La coincidència de les ninetes de dos cossos humans pot ser un volcà en erupció. Aquell home estava tot sol i mirava una revista. He notat que no perdia calada dels meus moviments. Jo feia com si no em temés de res.

Però tenia ganes d´alguna cosa contra tu. Ganes de fer-te mal. D´enganyar-te fins a l´enfront. M´he trobat boja, desequilibrada, perduda. M´ha pegat una plorera forta i he demanat un gintònic.

L´home insistia amb una delicadesa estranya, sorprenent, quasi femenina. Ens hem creuat les visions, ens hem percudit les perspectives, ens hem intercanviat sensacions, ens hem deixat dur per la imaginació, ens hem negat un dins l´altre com si sota la pressió d´aquest desig caigut del cel cadascú s´hagués vist brutalment despullat de les seves defenses i s´entregàs amb cos i armes a l´enemic.

M´ha vingut al cap la música acordada d´aquelles escorregudes teves, teves i meves, que m´empenyien cap a un infern de negror, silenci aspre i, sobretot, d´absència buida, seca.

Pag i partesc sense girar-me.

Hi havia alguna cosa commovedora en la seva mirada. Ella ho ha pensat quan agafava un taxi. Potser tot allò que havia imaginat amb el contacte visual al bar Varadero era una fantasia d´una dona plena de cops blaus a l´ànima. El narrador mira amb tendresa la dona que plora petit a la part de darrere d´aquest cotxe de lloguer amb un conductor que no es tem de res. Una dona abandonada. Caldrien algunes planes suplementàries per poder identificar les causes de la partida de l´home que ella estimava. De l´home que l´ha deixada amb un mail normal i corrent.

Vivim en una societat a la vora de l´anestèsia. La veu fa bategar la imatge, la renta, la banya, la fa respirar. La veu mira, hi veu. Ella vol oblidar sense poder. Esdevé. Sense aturall, esdevé. Sap que no hi ha sortida. Que ell ha partit amb una altra dona. Jove, molt jove. Una història vulgar. Però que fa mal. Que mata. I tot s´ha acabat. Per sempre. L´hora era reposada, tranquil·litzadora, fosca.

Un sanglot fondo i convuls dins la gargamella malda per enfonsar-li el relat. Però li dic que no s´aturi, que amolli la paraula que li ve, per estrangera que sia. Ella em respon que encara no sap dir-la, que encara no ha pogut reconèixer-la.

El narrador ha parlat poc de la por. De la por que tenim tots i que no gosam confessar. De la passió de por que ens envaeix de vegades i no ens deixa viure.

El narrador ha parlat poc de la memòria. La tasca titànica d´omplir una memòria amarada d´absència. Una vida d´altri, la seva. O no. Vestir-la amb robes que potser mai no han estat ni seran seves. Farcir-la amb una biografia fictícia i abjecta o real i abjecta. Per què ha decidit bastir aquesta nova vida miserable? O no era nova? Que potser no n´hi havia altres de millors? El fantasma que vagareja pels carrers de pas del cervell. La memòria que fuig. L´enorme buit. El dolor a les temples. El buit.

El narrador ha parlat poc de l´amor de l´home. Aquesta planta que ella ha buidat de tots els cossiols de la seva vida.