A
Estratègies d´un personatge que no té consol. El narrador va venut. Aquell home de cinquanta-dos anys que li conta les seves endemeses no presenta una caracterització senzilla. Els seus pares tenien una botiga de queviures a Pederna. D´aquella infantesa només recorda el magatzem del soterrani on l´enviaven sempre seguit a cercar coses, i els porxos. Als porxos s´hi amagava els capvespres d´estiu i llegia aquelles novel·les de l´oest, que podia baratar al quiosc de madò Maciana, i un caramull de tebeos. Tenia tres germanes que li feien la vida impossible. Després va estudiar intern als francicans de la Porciúncula. La misantropia se li accentuà. El contacte amb els companys no era aguantador. No eren sofridors. I sempre que podia feia rodona pels boscos d´arena i pins, des d´on es veia la mar. Allà aprofitava l´estona per llegir novel·les policíaques que li passava el seu únic amic, n´Arnau. Després va estudiar biològiques a la universitat. Vivia a despesa a ca una vídua de prop de la plaça Fleming. Després viatjà un parell d´anys i fins i tot arribà fins a l´Índia amb una furgoneta i dos col·legues. Visqué una bona temporada a Barcelona. Va tornar a Mallorca i va fer oposicions a professor d´institut.
La seva vida amorosa és senzilla i acaba malament. Va tenir moltes d´al·lotes. Les relacions llargues no li agradaven i cercava qualsevol excusa per rompre. Però als cinquanta li va arribar el gran amor. Na Sílvia era massa jove per a ell. No havia fet els trenta. Però s´enconyà a fons. I embogiren. Visqueren dos anys eixamplant el territori de les seves vides i dels seus cossos fins que, dins un dels vertígens on vivien, na Sílvia desaparegué de la seva vida.
B
Quan era jove en Tomeu havia volgut ser escriptor. Havia començat una novel·la sobre la guerra civil que no acabà mai. Després va fer contes. Pensava reunir-ne un bon grapat i presentar-los a un premi. Res. Ara, des de l´abandó de na Sílvia, feia feina amb la llengua, l´entonació, els girs, les frases. Vaig néixer enmig de la meva primera contradicció, escrivia damunt aquella taula de pi de la cuina amb un bolígraf Bic. El fons no importa en els bons discursos. Tot reposa damunt la forma. El mot bo en el moment bo. Qualsevol imbècil sap que una frase ben tornejada dóna brillantor a una idea estúpida. Sigues conscient que cada mot que escrius és autobiogràfic. No tinguis por del sentiment fins i tot quan els altres l´anomenen sentimentalisme. No escriguis sobre el que coneixes. Escriu en la direcció d´allò que vols conèixer. Això ho havia llegit en un llibre d´autoajuda literària. Feia veta i s´entretenia després de la catàstrofe. Volia entrar en una empatia radical amb l´estranger que l´habitava.
C
No sé si el carmí és sang seca, si l´acordió de postals de Deià vol dir alguna cosa, si els caragolins fòssils de la paret que mir foren vius fa milions d´anys. Sé que vaig cap al no-res. Emperò si deix quatre signes sobre l´arena que esborraran les ones del temps, ja em basta per donar-me raons de viure. Els crestalls de roca de la gruta em fereixen de resplendors. No m´ofeg. Naveg pels fondals del volcà entre geodes d´ametistes i versos inventats per la música de l´aigua.
Paraules d´un altre temps estotjades en el canterano dels records. Paraules que no escoltaràs perquè ets sorda a qualsevulla carícia. Paraules fetes amb molsa i simbiosis de la lletra i el sentit innombrable que no sabràs mai.
D
L´aire del temps és verd. Ho assegur. Repassava amb la vista cadascuna de les zones del jardí. Enfora explotaven cotxes bomba, el rumor de la mortaldat s´estenia a través del fil radiofònic, m´enganyava inventant una faula als esdeveniments. Na Sílvia apareixia per tot. Tornava a passar la vista sobre les fulles de l´heura, les branques del llorer, les capçades dels pins, el verí dels baladres, l´explosió de floretineues grogues de la bignònia, l´esplendor dels fassers, l´aridesa punyent de les iuques. El verdet pujava per les voreres, s´aferrava al frontis, es menjava la calç i ho convertia tot en regalims llenegadissos. El verdet s´enfilava per l´aire i el tenyia amb aquest malenconia que no em deixa viure. Obertures sonores em toquen el cuc de l´orella amb parsimònia: una xarxa de mots cobricela el jardí com una polifonia tallada de cop per una pluja lenta. La pluja destenyia l´aire i tots els xaragalls eren verds. El cel arrelava en la meva carn estremida. No somnii. Allò no és una revelació. Pens amb els sentits. Sent amb el pensament. Sense dubtes, sense fils, sense moral.
E
Metamorfosis. Dominis sensorials diferents em reclamen. Cops d´espasa dins l´aigua. L´acabament d´una sensació voluptuosa em recorr molta d´estona. M´estim més el temps que precedeix l´amor que l´amor mateix. La mà que dibuixa els mots amb cal·ligrafia energètica em fuig. Com puc explicar això? La boca parla al mateix temps que la mà escriu. Hi ha intercanvis entre totes dues. Emperò la mà guanya sempre. La mà nutrícia, la mà acaronadora, la mà ideadora, la mà travessada de veus que ixen en totes direccions. Dic les paraules fort. Neix una cambra d´ecos. Retur a les totes. Renesc a les totes. Darrere la gargamella hi ha l´arrel del plaer oral. Xucl els sons que lubrifiquen el sentit. M´embal. Em perd. Retorn. Caic. M´aixec així com puc. Cerc la fórmula justa que ho posi tot en fase, en frase: infant metamorfosis. Agaf objectes i els descric: crid cadascuna de les superfícies, les palp, les estameneig, les estim, les abandon. Llegesc les coses. Avanç cap al fracàs ploma alta. Esdeveniments mínims em recorren. Descric quan escric. La literatura podria ser definida com una descripció? Una extrema fatiga física em fa clarivident, un instant. Anot pèrdues: sempre seguit. Escolt tam-tams que no sé traduir. La pluja, la pluja incessant als vidres.
F
Sílvia. Aquells dies estirats de l´hivern que tu adoraves. El món estava ben fet. Tot tenia el color que tocava. Les coses i el seus noms coincidien sense cap duplicitat. Pareixia que podies retallar els punts de vista. Cada imatge era un quadre, un documental, una combinació de formes i colors „els colors de la forma„ amb un nom propi: el terròs de les roques de la Serra era color de mel com en un quadre de Rusiñol, Jardí i puig; la línia de l´horitzó en tres escansions de cada vers («Entre el cel i l´aigua / la línia de l´horitzó / res pus») em llançava al Godard de Le Mépris des de la casa capriana de Curzio Malaparte sobreel blau pres; els contrallums de les figueres i els fassers mostraven la mestria de l´aquarel·lista xinès Mu-Zan, cada esguard era una meditació del temps i el seu pas sobre les coses, sobre les llums, sobre els desitjos o les nostàlgies, tant se val!
Em sentia protegit devora aquesta dona solar, i tan jove. Ara torn a acumular absència: aquest vici constituent que no em deixa mai. Absència de sòl. No tenc terra davall els peus. Aterrat, aquest és el meu estat habitual. Les pastilles m´ajuden a caure dins la inconsciència. No puc llegir. No puc caminar. No puc treballar. Tenc una baixa indefinida. No puc pensar. M´hauria d´adobar. Només m´adobaria un fet impossible. Adob de fems? No puc telefonar. No puc contactar. Els mots cauen, primer un, després tots plegats. I qued entotsolat, embambat, acollonit. Ella em va embruixar. El mal bocí d´una joveneta és mal d´arrabassar. La terra enrajolada de pors no em deixa viure. Pens en la metamorfosi. Deu ser aquest estat de canvi, de dissolució de cèl·lules que bullen, de reconstrucció de teixits, de desenvolupament d´una estructura desconeguda, d´interrogants, d´exploracions, de conquestes. No puc pensar-hi. Torna la migranya. Totes em ponen. Em pas nit i dia tancat. Mir com tremolen els arbres pel venteguer. Els veig amb les arrels a l´aire i les capçades dins el terrer inexistent. Dins el terror. Sílvia estimada, t´esper tostemps!
