A
Tot va començar quan es posaren a parlar del viatge. Són dos esposos, na Dora i n´Aleix, que fa vint-i-tres anys que viuen plegats. Casats i ben casats, vull dir. Ella és infermera de la Clínica Far, ell taxista. Tenen un fill, en Tomeu, de vint anys, forner. Quan passen els fets en Tomeu ja no viu amb els pares, sinó que, després d´haver estat amb una biòloga dos anys i mig i separar-se amistosament, ara comparteix pis i llit amb un professor d´universitat, en Gerard. N´Aleix al principi s´ho va posar molt malament. No entenia res. Va dir al pobre fill coses terribles, d´aquelles que podrien sortir a una sèrie d´IB3. El va treure de ca seva i de la seva vida. Na Dora des del principi es va dedicar a tranquil·litzar n´Aleix. Si s´enfada d´aquesta manera tendrà una angina de pit. Son pare havia mort d´una angina de pit i ella ho duia entre cella i cella. Amb el temps tot es calmà com una tempesta llarga d´hivern. N´Aleix i na Dora dinaven dos diumenges al mes amb el seu fill i en Gerard. N´Aleix i en Gerard es passaven hores mirant el Barça a la tevé en directe i en gravacions. Dos culés purs!
Na Dora va ser la que es va muntar el viatge sorpresa de Palma a Cala d´Or per donar una alegria a la mare de n´Aleix, donya Aleixa, que viu amb na Neus, l´altra filla. Ja sé que no se celebren els aniversaris a la teva família, però estic segura que ella s´alegrarà una cosa grossa. Na Dora és molt amiga de n´Aleixa i passar un guster quan aquella dona de quasi noranta-tres anys li conta secrets de família, records d´infantesa o un acudit verd del temps de la picor. Riuen molt plegades. S´avenen.
N´Aleix no fa el nom. L´imagines alt, ros i elegant. Ell és grassot, baix i ben gandul. Té una cosa amable: és un lleig seductor que et duu a escoltar el sermó pels camins més desconeguts. I quan ja has caigut dins les seves xarxes, et tems que aquell taxista bon vivant amb cara de primitiu és un ésser rar amb capacitat per a moltes multiplicacions.
B
Dona´m el teu cor. M´agraden molt els mostradors. M´és igual si són de moda o de llibres, d´electrodomèstics o de cotxes, de flors o de perfums. Per això avui m´he topat amb un mostrador ple de novel·les i els ulls m´han anat a un títol: Dona´m el cor. No he vist res pus. I l´he après de memòria i he decidit que aquelles paraules serien la clau per obrir les darreres resistències de n´Aleix en aquesta aventura de Cala d´Or. Ell s´estimaria més anar-hi només el diumenge i així dissabte podria convidar els seus amics a fer marro per veure no sé quin partit del Barça. El veuràs a un bar de per allà, l´he tallat.
Per a mi anar a l´altre extrem de Mallorca en cotxe és com qui travessar mitja Europa: un gran viatge. Sempre he estat molt colcadora. Però amb els anys encara m´hi he tornat més. Poder veure tants de pobles i llogarets, contemplar tanta foravila ben variada d´arbres amb cases, casetes, casetones i també grans possessions, i quedar embambada amb els canvis de la claror de la posta de sol damunt els camps i els arbres m´entreté una cosa grossa. I quan n´Aleix es converteix en un xofer de primera que duu la seva dama de viatge, l´excursió resulta encantadora.
Mentre pensava això m´he vist al mirall del bany amb els quaranta fets i m´he trobat un poc retardadeta. No em reconeixia. Havia quedat enganxada en una frase de Marilyn Monroe que vaig veure a un titular d´un diari quan tenia vint-i-dos anys que deia: Som romàntica. I pensar que aquella reina de Hollywood pogués sentir una cosa tan senzilla i que sintonitzava amb els batecs més secrets del meu interior em va fer plorar. Crec que he quedat aturada en aquest temps de na Marilyn.
C
Confiança cega. Tengueren la darrera discussió amb el regal per a n´Aleixa. N´Aleix li volia comprar una butaca que feia massatge que havia vist a ca un col·lega. Na Dora deia que de cap manera. A n´Aleixa aquella manta per al sofà de caixmir color d´arena li agradaria molt i li faria molt de servici.
Per l´autopista de Llucmajor l´aire del capvespre era gelat, queien quatre gotes que obligaven a posar l´eixugaparabrises i això la molestava. Volia veure aquell fons de turons plens de pins i els camps d´ametlers mig florits, que no eren mai germans. Na Dora va pensar que a ella potser també li aniria bé un regal com aquell. N´Aleix, atent com un bon taxista a la carretera, era com una pila elèctrica que ella hauria carregat tots aquests anys amb corrent continu.
El sol partia a les totes per darrere uns figuerals llunyans i una munió de niguls fets bolles una damunt l´altra es tenyien d´un calidoscopi de colors refulgents, dels grisos als carabasses, dels vermellosos als roses, dels terrencs als negres, en unes combinacions capricioses per on na Dora es perdia amb els ulls embambats. Com si la negror i la pluja s´haguessin posat d´acord, va començar a caure aigua de clauet i la carretera es tenyí de negranit. N´Aleix va remugar contra la fosca i l´aigua. Sort que hi ha poc trànsit, amollà mentre apagava una llosca amb ràbia.
Na Dora havia perdut el remuc i només mirava la resplendor dels fars sobre un asfalt regat a les totes i il·luminat per uns llamps que deixaven tot el que els envoltava dins una claror de la fi del món. No passà gaire temps i va veure un home llarg que caminava de gambirot a la vorera de la carretera a punt de caure. Aleix! Atura´t! Aiii! El cotxe va pegar una frenada forta, les rodes llenegaren i l´home va quedar estès damunt la línia blanca de la vorera. L´has mort! L´has mort!, cridava na Dora tota enfollida.
D
Mortal i fúnebre. No baixis del cotxe, aniré a veure què li ha passat. Ella va sortir per la porta dreta i s´acostà a n´Aleix, que s´havia agenollat devora l´home, que no es bategava i tenia els ulls tancats. Li va tocar el coll. Això ho havia après a les sèries de televisió del CSIS. Va sentir el batec. Tenia un aspecte de sensesostre, l´abric molt brut, la camisa li queia a pelleringos. Alena! Hem de cridar una ambulància! Passaven pocs cotxes i no s´aturava ningú. No hi ha cobertura! Estirant tots dos, l´arrossegaren fins a la part de darrere del cotxe. L´hi entraren a les males. L´home no es queixava. Quan ja havien tancat les portes, s´assegueren nerviosos. Na Dora no volia plorar. N´Aleix va rodar la clau del contacte. Res. La bateria s´havia descarregat . No podia ser. Si era nova. El cotxe no arrencava. Crec que el millor que puc fer és anar fins a Campos a peu. No és enfora. Són dues passes. Tu m´esperes aquí. Na Dora no ho veia clar, però era el més raonable. N´Aleix es va posar la caçadora i el capell i va partir davall aquella pluja forta que no s´havia aturat ni un moment.
E
L´art en les tenebres. N´Aleix intentava que algun cotxe el recollís, però no en feien ni menció. Campos s´allunyava en lloc d´acostar-se. Anava xop. I caminava amb un poc de carrereta. No li agradava gens haver deixat na Dora amb aquell desconegut tan mal girbat. S´ofegava, panteixava. He de deixar el tabac. Les cases s´acostaven, entre els vidres de les ulleres que regalimaven, va veure la claror neònica d´una benzinera i va fer un alè.
Quan va anar cap a la porta, un home amb cara de mala llet li va dir amb gestos que estava tancat. N´Aleix es va posar a cridar com un condemnat. L´home va obrir una retxillera del vidre de seguretat per on cobren a les nits. N´Aleix li contava amb una cridòria l´accident i la desgràcia. L´home va estar molta d´estona a creure res. Finalment va obrir la porta i va sortir. I n´Aleix, més tranquil i amb bones paraules, li va tornar contar la feta. I l´home li digué que havien de partir a tota cap allà. Feia dues hores que s´havia escapat un assassí perillós. Ho avisaven per totes les ràdios i donaven les entresenyes. I mentre anaven cap al cotxe, on hi havia na Dora i el desconegut, l´home li va dir que quan el va veure no li volia obrir per por, que va estar a punt de cridar a la policia perquè es pensava que ell era l´assassí.
