Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Manual d'encarnacions

Peixos de la mar

Estimat Dàior, m´agrada col·locar els personatges dins el paisatge. Ador Buster Keaton perquè una part de la fragilitat dels seus personatges prové de la seva talla damunt el paisatge. Keaton s´assegura que quedin petits i que els paisatges siguin intimidatoris. Llavors els espectadors no s´identifiquen amb el paisatge, sinó amb la fragilitat del personatge.

Peixos de la mar

A

Per tot hi havia verrim i sutge, betzum i una pudor d´arrencat que feia por. Copiava noms de peixos amb aquella cal·ligrafia anglesa quer havia practicat al Col·legi Lestonac quan ja estudiava Filosofia a Barcelona. Els noms s´acumulaven d´una forma obsessiva: tord, donzella, oblada, marbre, esparrall, lluç, daurada, seitó, escòrpora, gerret, cap-roig, aranya, agulla, tonyina, congre, tintorera, rajada, pagell, corball, gallineta, cabot nan, roseti, gall, rap, morena, bagra, xerna, serrà, verderol, déntol, besuc, anfós, sarg, verderol, boga, roncador, vaca, boca d´or, cabot, capellà, bròtola, llampuga, alatxa, bacallà, mòllera, arengada, mussola, llissa, xerna, moll, serrà.

Ho havia somniat. Sabia que ho havia somniat just abans de despertar-se, que és quan es recorden les coses. Escatava els noms dels peixos mentre son pare la renyava perquè tenia les pelles plenes d´oli bullent al foc i no hi havia material per fregir. I ella passava una penada. I es clavava un espina d´aranya. I pegava un crit. I es despertava.

B

L´art neix hom no l´espera. Quan mirava la plagueta on intentava mig adormida salvar els somnis que cada nit m´omplien el cervell em vaig escarrufar amb aquelles línies que havia escrit feia tres dies i no havia tornat a mirar. Em costava un poc entendre els borratxos que feia amb la velocitat d´una mà que intentava sismografiar les imatges, les sensacions, el relat i les impressions que m´havien quedat d´aquella zona de l´oblit, de l´inconscient, de la fosca blanca en què passen les fetes dels somnis.

Ella nomia Rur, o una cosa que sonava així. Era una dona vella, molt vella, devia tenir devers noranta anys. Estava ajaguda en un llit de clínica dins un garatge, sí, al costat d´un cotxe vermell cirera. Em cridava com si fos la seva filla. No te´n vagis moneta, no som morta, sé que em queden poques setmanes, ja em cremaràs quan no em bategui, encara no he fet el qüec. I mentre deia això premia un botó i s´incorporava. Després encenia un ordinador. Ha vist que jo li mirava les mans. Aquestes mans m´ajuden a deixar missatges als meus amics de feisbuc que no m´han vist mai ni en foto, però m´agrada contar coses als desconeguts. Qui no viu en aquest món gràcies a la pietat i a la compassió dels desconeguts? Tenc un cartó de càmel, una granada que explota i no m´havia sentit mai tan bé. No t´agradaria que et contàs la meva història? Aquí m´havia despert cop en sec amb les ganes que aquella dona no s´aturàs de parlar-me. Ho recordava molt bé. Després d´escriure aquells gargots havia anat a fer del cos i m´havia tornat a ficar dins el llit molt aviat amb els ulls mig clucs i la intenció que el somni continuàs. De vegades em passava. Però amb na Rur no havia tingut sort. I no s´assemblava ni a mumare, ni a cap de les padrines, ni a les ties, ni a cap dona que hagués conegut abans. Tenia uns trets que m´inquietaven. Hi havia alguna cosa d´enigmàtica i d´interrogant en la fesomia.

C

Rur existia: era russa i havia emigrat als Estats Units just després de la Segona Guerra Mundial Era una contrabandista. Sempre avançam fent contraban. Això va ser el primer que havia dit a n´Andreu quan ens trobàrem al bar Àfrica perquè estava segura que em podria entendre. Però vaig veure que em mirava com si jo, l´enfollida de la seva cunyada, es volgués donar aires d´escriptora. Els que no tenen res a amagar són els que no posseeixen res de preciós, valuós, dins ells mateixos. No ho trobes? Va ser llavors quan em va mirar de molt enfora. No m´escoltes? Els contrabandistes són persones riques, amb riquesa interior. El que compta més per als contrabandistes és la discreció. Em sentia contradictòria. Parlava de discreció amb n´Andreu i me´l menjava amb els ulls a un local públic on ens podia veure qualsevol conegut. No tenia res dins el cap. Vols que anem a fer una volta? Em contaràs tot això del contraban de tabac. Es va posar a riure amb aquelles dents tan blanques i aquells morros tan vermells que em feien mengera. El passeig vorera de mar sempre em tranquil·litzava. N´Andreu em passava de més d´un pam. Això va ser la primera cosa que em va agradar quan la meva germana el va dur a ca nostra feia set anys. Era un home alt i prim amb aquells ulls tan enfonyats que quan em miraven em feien pessigolles per dedins. Quan s´hagueren s´havien casat, na Bel i ell partiren cap a Barcelona, on feien feina a una granja biològica. Ens vèiem per Nadal i els estius. Ell sempre havia estat poc xerrador perquè na Bel era un lloro. I això també m´agradava una cosa de no dir. Ara feia tres mesos la granja havia fet ull i ells dos havien tornat a Mallorca.

D

Em passava moltes nits passejant tota sola pel Passeig Marítim i mirava com s´apagaven a poc a poc molts de llums. I aquella olor de la saladina llunyana, mesclada amb el gasoil dels iots i la ferum dels tubs d´escapament dels cotxes es convertien en una eau de vie que m´euforitzava i em feia ganes de cantar a les totes. De vegades em posava a taral·lejar algun bolero d´aquells de plorar com "El reloj" O "Bésame mucho" i pensava en n´Andreu.

Mumare havia dit que el nostre pis era prou gran perquè els primers temps na Bel i n´Andreu visquessin amb nosaltres. D´ençà que ells dos arribaren vaig començar a escriure un "Diari de n´Andreu", on contava fil per randa tot allò que la presència del meu cunyat em produïa. Em sentia com una voyeuse i això em donava marxa.

El mirava de perfil i recordava la seva manera d´afaitar-se, que havia descrit a la plagueta: "Ja he trobat el sistema de vigilar n´Andreu quan és al bany sense que em vegi. Em pos a la galeria darrere unes falgueres molt esponeroses i entremig d´aquelles fulles el puc veure quan remena el pot de la sabonera com si tocàs les maraques, després n´agafa una bona grapada i l´estén per tota la cara. M´agrada quan li queda la punta del nas blanca. Sembla un pallasso i em pos a riure fluixet. Quan agafa la maquineta d´afeitar és molt escropolós. Amb una mà s´estira la pell i amb l´altrea passa la fulleta per damunt la sabonera. Sempre fa els mateixos gests. Comença per la dreta i acaba pels mostatxos i la barra. Després es renta ben a fons i es posa un drap fumejant damunt la cara i queda una estona com a mort. En aquests moments em vénen ganes de pegar-li un ensurt. Però no ho faré mai. Quan s´ha eixugat amb cura es posa un after-shave amb quatre mamballetes per les galtes. L´after-shave fa olor de gessamí."

E

Els contrabandistes no són legals. He mirat n´Andreu de fit a fit com si hagués sortit d´un somni. He pensat en la senyora Rur del somni. Segur que m´hauria aconsellat un tractament de xoc. Una granada, potser? O matar l´avorriment omplint de paraules el motle d´un sonet. La vida està plena de malentesos, d´encontres fulgurants, d´accidents, de descobertes inesperades. Estava segura que aquella primera cita que m´havia donat n´Andreu era per dir-me alguna cosa que em podria sacsejar per dedins. Per això m´havia blindat amb un seguit de converses com la dels contrabandistes, que no em comprometien gaire. Com podia dir a n´Andreu que jo era una perversa que imitava, plagiava, reescrivia, manipulava les meves fonts per trobar unes gotes de bellesa? No volia que em contàs aquella vulgaritat que tot ell desprenia: desitjava divorciar-se de na Bel i no sabia com. Cal conservar els paisatges humans com si fossin els del medi natural. Més. Tot és bell per a l´individu que observa amorosament. Crec que li vaig dir això abans de partir correntsos cap a casa mentre el deixava amb un pam de nas...

Compartir el artículo

stats