Avanç amb seguretat de somnàmbul. De nit amb les finestres obertes. Segur que ets tu, qui m´envia aquest crepuscle que no s´acaba mai la nit dels morts, de les castanyes i els aglans, dels panellets i els bunyols, dels rosaris de carabassat amb una nineta aferrada a la patena de dues criatures que es donen la mà dins un fons cursi de jardí. I amb la lentitud de la baixada de la llum, una lentitud grisa sense ni una pinzellada de rosa, una lentitud finalitzadora, acompany na Júlia dins els braços de n´E. (no vull ni anomenar-lo, duu malastrugança!), amb la llengua dins la boca de n´E., tota entregada, amb la verga de n´E. dedins, amb els moviments de la verga de n´E. dedins, amb aquells alens espessos que feies quan et fonies de gust, tot acompanyat d´unes calideses humides i dolçíssimes.
I jo ensum entre la impotència i la ràbia les pudors vegetals de la fermentació de les fulles podrides que s´acaramullen pels racons del jardí, pels caminals, damunt l´aigua de l´estany. I sent una falsa calor estantissa que em desarma totalment, que m´esgota com si m´hagués esbraonat d´entrecavar els rosers. No creguis que aquesta malaltia que em posseeix, aquest enyor tan fort, m´aturi les ganes d´escriure. Pos un poc d´ordre a la meva taula invadida pels llibres, les revistes i aquelles andròmines de les quals no em puc separar. Una vasa de caoba de la qual he tret la teva foto, una espelma vermella dins un vas de cristall transparent, un fòssil del bosc petrificat que vaig dur de la Patagònia, un flascó de perfum en una ampolleta florentina amb unes flors de mosaic molt pompeianes, un saquet amb espígol sec, un parell d´estilogràfiques, un muntet de copinyes dins una capseta de pi que exhala resina, el llum amb la dama modernista que sosté la tulipa, unes plaguetes amb les cobertes negres. No és una feina d´unes hores ni d´un dia. Un matí prepar els fulls amb el segell de l´hotel Le Bristol de París, aquell paper de color cru que deixar lliscar tan bé la tinta. Un horabaixa pos ordre en els roller-balls, els llapis, els retoladors i els bolígrafs. M´agrada trobar les eines preparades de molt diverses castes per a la meva feina d´embrutar paper. I arriba el dia en què em pos de bell nou a escriure. Sent primer un gran silenci, un dolç i transparent silenci que m´enrevolta. Torn a trobar la meva raó de viure lluny de tu. Ja saps que Valery Larbaud és una de les nostres interseccions i a tu, Júlia, sempre t´han agradat les escriptures on el pastitx dóna joc a la llengua. Intent, amb un desesper contingut, viure sense tu.
Perquè les persones canvien segons els vestits, els temps que fa, els papers que representen, les màscares que duen, les situacions, els lligams, les edats, els desigs, els encontres, les èpoques. Escoltava amb els auriculars connectats al mòbil la música que Sofia Coppola ha seleccionat per la banda sonora de Marie Antoinette. La peça curta "Jynweythekylow" escrita per Richard D. James i interpretada per Aphex Twin m´enfolleix.
La pos obsessivament una vegada i una altra vegada. Toc l´aigua amb els dits de la mà dreta, els joncs, els jocs són fets, tenc ganes d´enfonsar-me dins aquella aigua negra amb la música per dins el cap, volcànica, el meravellós i l´estrany es conjuguen, la impressió és forta, percebre les notes com de clavecí i sentir la fusta de l´instrument, els grops de la fusta, els temps de l´harmonia dins la fusta, dins el meu cos.
Allà tengueren lloc episodis de sexualitat confosa amb na Júlia, tot ho diu, tot ho recorda: llenties d´aigua i pa de granota, llengües d´oca pertot, males herbes, bones herbes segur, allà per primera vegada vaig acaronar amb els dits els dos llavis del seu sexe, allà ella em tocà el regruix de la verga per damunt els pantalons. Allà vaig escriure la història d´un jove enamorat del record d´una dona morta, ofegada, engolida per l´aigua i el fang, feta arrel líquida, enfonsament, deliri i eufòria alhora, exili i martiri i una pau lenta lenta que avança dins l´entretemps del capvespre i la negranit.
Tenc molt de fred.
Enamorament. Ella era una al·lota que volia ser actriu de teatre. Ell era un home que feia de professor de literatura a un Institut. Es conegueren en una festa d´aniversari d´un amic comú. I tot d´una tingueren una atracció espontània. Es miraren, s´agradaren, ballaren plegats. Immediatement s´estimaren. Desitjaven veure´s sempre seguit, tot el temps.
Començaren a sortit plegats. Un capvespre dins el cine Ciutat mentre veien una pel·lícula sobre Emily Dickinson els llavis secs d´ell tocaren la boca de na Júlia. Ells dos tremolaven. Els llavis tremolaven. I s´obriren. La pel·lícula tremolava per totes bandes.
Passava el temps, corria, girava, queia, se n´anava, però el seu amor durava.
Estam retornant a una espècie de primitivisme. No és el vent fent cruixir totes les portes, finestres i porticons de la casa. No és aquesta pluja cama d´aranya que enterboleix els verdets del jardí. No és tampoc aquest piano de Thomas Rajna que interpreta un Quintet de Schumann que t´agradava tocar, Júlia, aquell hivern duríssim. No, no ho puc assenyalar amb exactesa. Veig un il·lusionista que volia fer desaparèixer la guerra, i els seus poders l´han abandonat. Dret, enmig de l´escenari, contempla la gran tela amb la qual volia embolicar les batalles i el temps per convertir-los en paradís. Escolta esfereït, sorprès, incrèdul. I no s´atura de sentir de bell nou les bombes i els cossos morts i els ferits i els instants. Sua, sua com un condemant que ha vist fracassades totes les quimeres. I du una aura al voltant de tot el seu cos. "La meva vida ha començat per l´extinció?" Per què em comentaves, furiosa aquesta frase d´Oblomov com si fos una fusta salvífica que suràs entre les deixalles del naufragi, en aquelles discussions llargues de les nits hivernenques que a tu t´agradaven tant? Estaves malalta d´un exili permanent que et feia contar-me la teva vida amb unes metàfores tan sàvies i críptiques que no en podia entendre la xarxa de sentits. Per què aquell Catul d´ahir? Era necessari que retornassis a aquella mort petitoneua que enterrares davall el saüguer? Només podia sobreviure el rupit dins l´aire pur del capvespre i tu l´estrengueres fort entre les teves mamelles com si intentassis incrustar-lo en la còrpora ardent. L´ofegares en una primavera negra i mortífera. Terra innoble que cria fems! Colpiré els mots amb una insistència de manlleu. Trencaré les síl·labes amb precisions d´entomologista. Rosegaré les arts de la severitat fins que el càntic separi allò que és viu d´allò que és mort. Guariré la infecció amb els antígens orfes de la meva memòria en una oceanografia de les esperes, que cal entendre. Embriaguesa dels sentiments reverdits sobtadament davall les blancors àrtiques: entotsolat de gels que fonen les clarors entre els llavis en un enfiloll d´incitacions a la pornografia més absoluta, més puríssima. Dissolució de la tinta en els vasos arterials bategants. Insània dels insensats amb el cervells tan torbats pels vapors negres de la bilis que asseguren tostemps que són reis quan en realitat són molt pobres.
Des de la pèrdua credora. De totes maneres les coses no han passat mai com les imaginam. O, si t´ho estimes més, no imaginam les coses quan passen en realitat i, fins i tot, si tu hi ets, si tu les protagonitzes, no les pots veure mai com si fossin certes. Llavors fes com tothom i decideix que són el que tu creus que veus o imagines, i decideix que és així com això ha passat i pots estar segur que això haurà passar realment així.
Na Júlia et va deixar per n´E., això és un fet vulgar, no cal fer-hi més voltes.
