No et pots imaginar, Dàior, com se m´obre el cor del cervell quan veig que d´un dia per l´altre el lledoner del jardí s´ha vestit de fullineues menudes i d´un verd pàl·lid que en converteixen la immensa capçada en un nigul que sobrevola els arbres de l´amor que s´encenen d´uns fúcsies alilats al costat dels lliris erectes del cossi de la glorieta i s´omplen de flors d´un groc més resplendent que el dels topazis esplendorosos que he vist al museu de Topkapi.
Surt al matí, Dàior, i em passeig dins la claror d´oriental safir de l´alba jove per entre els parterres i no mir res i ho veig tot: es forma en mi una simfonia de coses que no he sentit mai. Em fix en un detall que m´amara com el bec de color de blat madur d´una mèl·lera negra. Però moc l´emoció, perquè quan és fixa mor. I llavors em sembla en cada instant nou no haver vist res, no haver assaborit res. I em perd en una persecució fulgurant de coses que fugen.
El narrador persegueix allò que vol contar amb la fuitor del desig quan no troba el seu objecte. Ell sap que ens perdem dins la nostra pròpia llengua. La llengua que estimam més i coneixem més bé ens resulta moltes de vegades estranyament estrangera, perquè tot hi flueix, tot s´hi modifica i no hi ha certeses. Ell, el nostre estimat narrador, vol atribuir emocions concretes a sons concrets, vol aturar el procés constant de fixació de sentits, vol soldar el significant i el significat en una sola cosa. I es tem que no és possible.
El narrador sap que una cosa es construeix amb les deixalles de l´altra. Sap que la mort és viva en la natura, per això les putrefaccions i les metamorfosis bioquímiques, per això la decadència, la degradació i els trencaments d´enllaços de les proteïnes vitals: la desfeta. Per reconstruir-se, per refer-se, per reunir-se, per reviure. Estadis de la naturalesa de les coses en constant resurrecció. Ressuscitar tostemps com la pedra que sembla més estàtica i saps que bull amb els moviments inacabables de les transformacions electròniques. Com podem construir una fenomenologia de l´organicitat?
El narrador voldria que el lector miràs les paraules als ulls.
El protagonista de la història es posa a escriure. Potser hauria de començar amb el sentiment intens de la visualitat obscena amb què et vaig veure teclejant amb els talons alts els ritmes d´un tam-tam obsessiu i atraient que em va fer distingir-te ben a les clares de les persones que caminaven per la Rambla de Palma davall aquella llum d´un verd de primavera que regalimaven els plàtans alts i plens d´aquell primer borrissol que em produeix de vegades uns efectes al·lèrgics que em poden obligar a córrer cap a urgències.
La teva cabellera castanya travessada de brins daurats semblava que reflectia amb irradiacions enlluernadores aquell sol pàl·lid que intentava sortir d´entre l´ombra tendra d´un fullam quasi transparent. Duies una jaqueta llarga de punt de color d´avellana i m´agradava reconstruir la forma del teu cos davall el teixit amb l´esquena, la cintura i el cul que em feien més gola. En un moment vaig pensar que hauria de dur sempre una mascareta dins la butxaca com fan els japonesos per posar-me-la al primer signe d´un atac d´asma. Però tot d´una vaig allunyar aquesta idea hipocondríaca per fixar-me en les estilitzades panxes de les teves cames, que semblaven cobertes d´unes calces de vidre perquè exhalaven una brillantor imantada.
T´he abordat sense haver-te vist la cara. Potser m´havia impulsat a fer aquest gest de parlar-te a cau d´orella com si et tingués una gran confiança la bafarada de perfum de violer que m´havia envestit des d´un dels llocs de flors. El violer seria per a mi una espècie d´alçapiu que em servia de trampolí per a les gestes més difícils.
Quan t´has girat he quedat un moment decebut: tenies els ulls petits, el nas gros i uns llavis prims que no feien preveure res de bo. Però hi havia alguna cosa d´exultant en aquella pell fina, gens castigada per l´embruniment, que feia toquera i convidava a les carícies més profundes que em podia imaginar. També el coll llarg, mig amagat per la cabellera, em mostrava una bella contrada per a besades i mossecs que sabia que et podien dur als territoris més alts de l´èxtasi.
Som un home que encara que tenc cinquanta anys i busques conserv l´atractiu d´una veu fonda que el tabac no ha espenyat del tot i aquest aire garigrantesc de seductor nat que encara em funciona. Llàstima que m´estimi més acaronar que penetrar, perquè la virilitat enravenadora a partir d´una certa edat ja no és el que era.
Amb l´ímpetu d´un jovencell. Si has arribat fins aquí, Lector vertader, ja pots veure que el protagonista escriu amb detalls ben exactes l´arrambatge d´una dama en una via ben bella i oberta de la ciutat de Palma, la Rambla, que fou batejada en temps feixistes com a Via Roma i després, en temps postfranquistes i pepers, com dels Ducs de Palma (per cert, l´exduc també jugava als mails més privats amb l´em-palma-ment, ai!, els mascles esportistes!), sí, la Rambla, amb les botigues de flors plenes de roses, d´hortènsies blaves i rosades, de fresèlies, de violers i de mil i un rams, és un bon escenari per a aquesta maniobra de seducció primaveral que estic ben segur que tu, Lector inquiet, vols conèixer una mica més.
Segueix l´escrit del protagonista. Tu no et feres l´estreta. Em dedicares un somriure divertit que em va permetre contemplar una dentadura perfecta que et devia haver reconstruït un bon dentista com el meu i escoltares totes les meves insinuacions com si les esperassis des de feia molt de temps. Al teu costat em sentia com si jo fos una pluja tranquil·la que cau damunt un camp molt sec i fa que totes les llavors adormides es despertin entonant cants d´alegria i de vida.
Et vaig convidar a dinar al restaurant Simply Fosh del carrer de la Missió, a dues passes, i em digueres que sí sense oferir cap resistència. Mentre bevíem una copa de xampany i devoràvem unes ostres, et sentia bategar molt fort. I només desitjava estrènyer-te dins els braços molta d´estona com si fossis la boia que troba el nàufrag al mig de la mar gran i tempestuosa dels somnis. La reducció de porcella em va fer pensar que el gust antic d´una menjua quasi prehistòrica em donava noves incitacions a la disbauxa. Tu sabies riure, semblava que havies fet un màster de rialles, i trobaves gràcia a tots els meus acudits de seductor antic que vol entretenir una dama de la qual no sap res de res: només aquella capacitat de fer companyia i d´atreure. Dues coses que feia molta d´estona que havia notat a faltar. Dues sensacions que m´omplien d´entusiasme. Vàrem beure xampany tot el temps i al final et veia els ulls més grossos i plens de brillantons entre les ninetes de color grisós que em parlaven de llunyanes malenconies.
Vaig demanar si hi havia habitació al mateix hotel Convent de la Missió del restaurant sense haver-ne parlat amb tu. Aquella cambra amb els grans finestrals que pegaven sobre un pati interior blanc, monàstic, amb el cel a dues passes, es va convertir en el nostre santasanctorum durant una setmana. Ens ho fèiem servir tot a l´habitació. I només deixàvem el llit per submergir-nos en aquell jacuzzi gran i rodó mentre la senyora feia la neteja. Quasi no parlàvem. Crec que no ens diguérem els noms fins al tercer dia. Crec que la nostra fusió era més forta que els lligams de paternitat, de filiació i de germanor. Alguns cursis podien dir que era amor. Però, és que el coure estima l´estany quan es converteixen en bronze? Érem un ésser doble que mai més no hem tornat a ser.
T´escric aquesta carta que no sé si t´arribarà per recordar aquells dies i nits de felicitat. Quan sortírem de l´hotel ens separàrem com si fóssim dos desconeguts i no ens hem tornat veure pus mai.
