No pretenguis, Dàior, desxifrar l´enigma de la vida que només és una ficció. L´etern és una copa plena de bimbolles, tu n´ets una. Gaudeix, i no pensis en el cel ni en l´infern.
Te n´aniràs i no has de tornar mai, Dàior. Una cosa és ben certa: que la vida passa sense adonar-nos-en i la resta és buidor. La flor mustia no tornarà mai a florir de bell nou.
Carpe horam!, Dàior, i no ajornis per a demà aquelles coses que vols fer avui amb qualsevol excusa barata. No perdis per les bardisses la llet de la vida, Dàior, i aprèn que només ets allò que fas, allò que vius, allò que escrius, allò que sents, allò que bategues en cada moment. Que la teva visió, Dàior, sigui nova cada instant.
A. Pensaments del personatge. Voldria ser feliç com en un conte de fades, que passàs el temps, que passassin moltes de coses, que anàs per tot el món i, després, quan fos velleta m´agradaria deixar-ho tot, partir i prendre el vol com una bufada de fum. Avui encara em queden per fer cinc habitacions d´aquest hotel Barbados damunt el Caló Verd. I per afegir al banyat tenc una ciàtica que em fa un maler de collons de mico. Per què no vas al metge del PAC i et donarà la baixa?, em diu la meva amiga Solita amb aquells cabells grocs cremats de tanta perruqueria i la rialla amb unes dents blanquíssimes que li han costat un potosí. No li contestaria si no fos que vertaderament és tan poma que es deu pensar que té tota la raó. Idò no vaig al meu metge de família perquè si em donava la baixa no em renovarien aquest contracte de merda, em pegarien una coça i cap al carrer s´ha dit.
Avui torna a fer un baf espantós encara que ens trobem ben enmig de l´hivern. Els clients ho deixen tot obert i les habitacions s´omplen de pinassa, d´algues seques i d´un polsim que no el treu ni Déu. I tan net com ho vol la governanta. Si tengués ganes de trull li regalaria un paquet de cotó fluix perquè es fes la prova del cotó a la cotorra que la deu dur més bruta que el clot dels fems de la meva padrina de Muro, on jo jugava de petita.
Una altra de feta. Ara me´n vaig a les tres suites. Quan entr dins la primera tot està a les fosques i fa una pudor agra, de vòmit mesclat amb perfum car. Encenc el llum i veig l´endemesa. Una dona tota nua damunt el llit i plena de sang com en un telefilm que vaig veure a la televisió. Tenc una girada de ventre però no em pos a cridar. Travel amb una bossa. L´obr. Hi ha feixos de bitllets. Mir si hi ha ningú. Silenci. Amag la bossa dins un poal del carretet de neteja. Recul. Tanc amb clau i coixeu-coixeu me´n vaig cap a la recepció a donar part.
B. Comentaris del narrador. Quan em demanaren què escrivia vaig dir que feia una història lúgubre sobre aquest sol d´hivern de MMXVI tan inquietant, i aquesta sequera de final de MMXV i començament de MMXVI que ens fa posar en marxa, i a tota, les dessaladores per por que ens quedem sense aigua ni per beure. Sí, el personatge de na Miquela, netejadora d´habitacions d´hotel, de cinquanta-quatre anys i una ciàtica, un home a l´atur que només beu i emprenya, i dos fills de quinze i catorze anys que no en fan de bona (s´escapen de l´institut, assalten tant supermercats com velles, i de vegades roben cotxes) em produeix una pregona tristesa que només puc conjurar amb un bon crim que mogui les entreteles de l´acció i permeti descansar un poc de la sobreexplotació quotidiana aquest exemplar humaníssim de na Miquela.
El meu paper no us penseu que sigui fàcil: dins aquesta illa en què bullen els egoismes més obtusos, els xocs d´interessos, les desigualtats més brutals, les disbauxes més tenebroses, la foscor d´un infern de vida absurda i anormal i els crims més dissimulats, intent treure a la llum les forces lentes i soterrades que exerceixen tensions en les nostres vides sense que ens en temem, vull ser un escrutador agut dels costums i dels esperits que es mouen arreu arreu sense que els puguem veure amb claredat, cecs com estam pels treballs i els dies, les rutines fades i la insensibilització dominant.
Tota la narració supura misèria, misèria moral sobretot com a atmosfera, invisible i real. I m´entren ganes d´observar un cervell. El nostre, amic Lector. Sospesar-lo amb mans immaterials, sentir-ne la mollor, la complexitat, la vulnerabilitat, les zones malaltes, els pous, els territoris aviciats, els solcs per on la follia roda a favor d´un foc follet, els aiguamolls interns on s´enfonsen tant els sentiments més enlluernadors com els més viscosos, les professions de fe, les creences, les morals, els esqueixaments. Una lliçó d´anatomia? Potser. Una autòpsia de l´individu al caire del peny-segat? Això.
C. Notícia de diari. Assassinat en un hotel de la costa de Llevant. Una cambrera de pisos va descobrir al migdia d´ahir el cadàver d´una dona en una de les habitacions de l´hotel S., situat als afores de Salern. La policia confirmà que la dona morta és una italiana que feia tres dies que havia arribat a Mallorca per passar una setmana de vacacions. Les primeres investigacions apunten a una venjança entre bandes de narcotraficants.
D. La vida de na Miquela després del descobriment del cadàver. El policia que l´entrevistava era molt simpàtic i tot el temps li feia bromes. Na Miquela estava molt nerviosa i es queixava de la maleïda ciàtica que no la deixava viure. Havia pres tres dolortec i no li havien fet cap efecte. Repetia una vegada i una altra la mateixa història: «He obert l´habitació amb la clau mestra que obre totes les habitacions. Tot era fosc. He posat la targeta dins la ranura i s´han encès tots els llums. He estirat el carretet amb el material de la neteja, la roba blanca i les coses del bany. No havia fet ni dues passes quan l´he vista. Era una dona nua tota plena de sang, estirada damunt el llit. He quedat tan regirada que no he cridat. He agafat els trastos, he sortit i he baixat a donar part.» I no s´ha acostat al llit i ha mirat si era viva o morta? Na Miquela ho tenia ben clar: «Déu me´n guard d´acostar-m´hi. He vist a les sèries de la televisió que no és bo remenar res en aquests casos». I si la dona no hagués estat morta? «Es veia d´una hora enfora que amb tota aquella sangada aquell cosset no alenava. Si l´hagués vista alenar o bategar-se m´hi hauria acostat per ajudar-la. Però estava ben enravenada, ben morta. No deia ni piu.» I no ha tocat res? Aquí no va tenir cap vacil·lació i amollà cop en sec. «He partit de quatres amb el carretet i he tancat la porta de cop. M´ha fet por que no hi hagués algú amb una pistola i em matàs.» Com sap que l´havien mort amb una pistola si no s´ha acostat al cadàver? «I jo que sé? Amb una pistola, amb un ganivet, amb alguna cosa que l´havia feta amollar la sang com un porc a les matances!» I d´aquí no la treien. Semblava que duia la lliçó ben apresa. L´inspector intentava trobar alguna escletxa, algun detall en què na Miquela es contradigués, tremolàs, però ella seguia ben clara i segura, tossuda com una somera.
E. Parla na Miquela. No vaig contar res a ningú. De la bossa. Vaig enterrar aquells feixos d´euros dins una capsa de llautó a la finqueta del meu home devora Biniali. Ningú no sabria mai res d´allò fins que hagués passat molt de temps. Però tenia molta de por. De vegades somniava que els assassins venien i em demanaven la bossa. I m´amenaçaven de mort. Així ho havia vist a les sèries de la tele. Però varen passar dos mesos i no es va presentar ningú. A poc a poc els malsons es varen fer més espaiats. La policia encara em va fer tornar a declarar quan tancaven el cas sense haver trobat la persona que havia mort aquella dona. Fa dos anys que ha passat i no se´n recorda ningú de res. Qualsevol dia començaré a fer servir aquells bitllets. De vegades pens que només faltaria que fossin falsos... Però mira que han de ser curts de no demanar-me per què vaig sortir de l´habitació amb el carretet...
