Has desaparegut dels miralls, Sion, i ja he après a cops que la il·lusió és la que crea els plaers. El temps torna lent quan et pens. T´empenyen en totes direccions fulgors sobtats, músiques plujoses, ombres d´alens, geometries abismals, dreceres infaustes, siluetes monstruoses, clarors opaques, sentiments nus, tota una cambra d´ecos forma la meva atmosfera aquests horabaixes curts i copejadors quan, assegut al gabinet, enrevoltat de llibres que no toc, em pas les hores dins un oratge carregat d´un tràfec de potencialitats. Sense tu, Sion, sense tu. M´agradava besar-te al coll perquè sabia que era el lloc que t´excitava més, Sion, allà on tenies la pell més fina. I ara no sé ni on cappares lluny dels meus braços. Llegesc aquell bitllet que m´enviares quan ens coneguérem fa quasi un any: Amic i Amat se nuaven, se nuaven les amors, perquè jamai de la vida se desjunyissin els dos. La corda amb què les nuaven era feta de records, de pensaments amorosos, de llàgrimes i de plors. Record la pepa Scraps i els seus companys d´El màgic d´Oz quan van camí de la Ciutat de Maragda. Arriben davant un mur infranquejable amb un portal tancat amb un pany immens. Amb tristor pensen que no podran anar més lluny. Un home malgirbat els diu que tanquin els ulls i facin una passa endavant. Ho fan i quan obren de bell nou els ulls, es temen que el portal és lluny, darrere ells. Quan estupefactes demanen com és possible l´home malgirbat respon: Aquest mur és allò que s´anomena una il·lusió òptica. És real quan teniu els ulls oberts, però si no el mirau no existeix. I si tancava els ulls una estona i quan els obrís tu fossis aquí, al meu costat, dins aquest estudi on hem passat tantes d´hores d´estimació plegats, rebolcats, enamorats. Però el mag només els pot donar un objecte-il·lusió que els farà creure que tot és possible. No ho entenc, Sion, no ho puc entendre. Aquesta partida teva tan precipitada, aquestes explicacions plenes de lleugeresa, aquest abandó. El meu objecte-il·lusió és aquell quadre petitet i extraordinari: la vanitas que em regalares i em fa molta de companyia. Aquest crani, el ram de flors, el rellotge d´arena, la bugia, les peces d´or: un espectacle de la finitud. Medit molt mirant aquella volta sobre el crani que té una superfície que fa de mirall i reflecteix l´escenografia d´una cambra en el fons de la qual hi ha una finestra que s´obre a un món de llum i de músiques d´un altre temps. Quan tu i jo érem feliços. Emperò les coses vénen i desapareixen: les flors es mustien, l´or llenega entre els dits, la bugia es consumeix, el rellotge d´arena s´atura, la carn esdevé esquelet, tot avança cap a l´oblit. Tu, Sion, em deies coses així: "...el sabor de les coses és el saber de la seva precarietat..." i jo no ho escoltava com un presagi sinó com una música. Sent aquell contratenor que t´entusiasmava: Andreas Scholl. He posat la cantata Ich habe genug BWV 82 de Joan Sebastià Bach. És de nit i estic amb les finestres obertes. La torn sentir obsessivament una vegada i una altra vegada. Toc l´aigua amb els dits de la mà dreta de l´estany del jardí, els joncs, els jocs són fets, tenc ganes d´enfonsar-me dins aquella aigua negra amb la música per dins el cap, volcànica, el meravellós i l´estrany es conjuguen, la impressió és forta, percebre les notes com de clavecí i sentir la fusta de l´instrument, els grops de la fusta, els temps de l´harmonia dins la fusta, dins el meu cos, tot ho diu, llenties d´aigua i pa de granota, llengües d´oca pertot, males herbes, bones herbes segur, allà vaig escriure la història d´un jove enamorat del record d´una dona morta, ofegada, engolida per l´aigua i el fang, feta arrel líquida, enfonsament, deliri i eufòria alhora, exili i martiri i una pau lenta lenta que avança amb l´hora crepuscular. Tenc molt de fred. Segur que ets tu, Sion, que m´envies aquest crepuscle que no s´acaba mai la nit dels morts, de les castanyes i els aglans, dels panellets i els bunyols, dels rosaris de carabassat amb una nineta aferrada. I amb la lentitud de la baixada de la llum, una lentitud grisa sense ni una pinzellada de rosa, una lentitud finalitzadora, m´acompanyes, Sion, rialler i fondo, m´acompanyes amb unes calideses humides, amb les pudors vegetals de la fermentació de les fulles podrides que s´acaramullen pels racons del jardí, als caminals, damunt l´aigua del safareig i entre els cruis d´una persiana de fusta, amb una falsa calor que em desarma totalment. No creguis que aquesta malaltia que m´habita, aquest enyor tan fort, m´atura les ganes d´escriure. Tot sovint m´agafen les ganes de fer feina. Pos un poc d´ordre a la meva taula envaïda pels llibres, les revistes i aquelles andròmines de les quals no em puc separar. Un arxivador de fusta amb una foto teva a la Rambla de Barcelona, una rosa del desert que vàrem dur de l´Atles, una frase escrita amb mala cal·ligrafia (Cal inventar el real cada instant!), un flascó de perfum en una ampolleta siciliana amb un dibuix en mosaic que representa un sexe masculí, un saquet amb llavors d´espígol... No és una feina d´unes hores, ni d´un dia. Un matí prepar la plagueta amb aquell paper que deixa lliscar tan bé la tinta, amb molta de suavitat i rapidesa, un altre horabaixa pos ordre en els roller-balls, les dues plomes, els retoladors i els bolígrafs. M´agrada trobar unes eines preparades de molt diverses castes per a la meva feina d´embrutar paper. I arriba el dia en què em pos de bell nou a escriure. Sent primer un gran silenci, un dolç i transparent silenci que m´enrevolta. Torn a trobar la meva raó de viure. No estrafaig la veu ni les sentors llenegadisses. Camín com un mort que sap les lletanies. Dic gloses velles oblidades d´infant boig. El sementer, el guaret, el jardí i la clastra són paradisos sencers que cobej amb esglai. Remuc contra temps paraules destrossades. Estir sense treva les cordes del domini. Esper com una òliba les ombres de tenebra. Avanç esclatabutzes cap al destí ben gràvid com un que meditant prepara el seu saltiri. Arxiu de la natura aquestes despulles del passat, Sion, que són un caminador inútil. Sus-suaixí el record de les carícies pot esquarterar-me i enfony els dits pels cruis que marquen el meu desfici. Acaron amb impaciència els perfums dels ahirs amb tu, Sion, i m´ofeg nedador impossible per ones dels solcs d´una joia extravagant que m´embolica ansiosa. Em deies, Sion, que creies en la revelació que tot és excepcional i jo em faria creus de les teves paraules. Aquesta afuada remor de les capçades dels arbres que arrelen pel cel és com un dolor sord. Aquest ditar les tecles del capvespre entintat de ferotgia. Aquest grufar a les totes dins les nafres dels sentits. Aquest gemec sec com una espina de cristall dins la pluja. Aquesta espera de tu, Sion, demencial i baldera. Aquesta fitora incandescent. Aquest dolor que ix com orbada natura. Aquesta successió d´instants que no duen cap no-res. Aquesta tristesa exacta.
