Durant anys i anys, Manhattan va ser sinònim de Nova York. Si un visitava NY, anava a Manhattan, i això era irrebatible. Els altres quatre barris de la ciutat -Brooklyn, Bronx, Queens i Staten Island- ni comptaven ni existien, pràcticament. Quan jo vaig arribar a NY fa més de vint anys vaig anar a Manhattan naturalment i haurien de passar llustres per arribar a conèixer els altres grans barris de la ciutat. De fet, solíem dir amb petulància que no hi havia cap necessitat de sortir de Manhattan, a no ser per anar a l´aeroport situat a Queens.
Manhattan suplia amb escreix la llegenda de la majoria de la gent del meu temps. En els anys setanta i vuitanta havíem mitificat el Manhattan de les pel·lícules de Woody Allen (una d´elles, efectivament, es titula Manhattan), les festes d´Andy Warhol i la seva Factory i els bars obscurs i canalles de Lou Reed i Patti Smith. Manhattan eren les galeries del Soho (ja tancades totes), el Central Park i els atlètics joggers (corredors), els ambiciosos homes amb corbata de Wall Street, els latinos i la seva exuberant salsa al barrio, els negres de Harlem, el graffitti, el rap i el break dance. I amb tot això a mà, tan avinent, ¿per què voldria algú sortir mai de Manhattan?
I així, un bon dia ens vam despertar i tothom s´havia traslladat a Brooklyn, i els que encara no s´hi havien mudat s´ho estaven pensant. ¿Brooklyn? Brooklyn, efectivament. Les coses van començar a canviar a finals dels s. XX. S´ha dit moltes vegades, però ho he de repetir per contextualitzar aquest petit relat. En els anys setanta i vuitanta NY era una ciutat farcida de crim i econòmicament en bancarrota. El batle Rudy Giuliani, ex fiscal com era, va adoptar accions policials contundents que van disminuir el crim, efectivament, però que van incrementar la gentrificació de la ciutat. Els pobres van haver d´abandonar els seus barris, incapaços de poder mantenir el nou nivell de vida i els petits comerços, incapaços de pagar el lloguer dels locals, van donar pas a cadenes, franquícies i grans superfícies. Manhattan no tenia crim, però començava a semblar-se a un parc temàtic, han afirmat els detractors de Giuliani. I això, naturalment, va provocar un irremeiable èxode de la vida literària i artística cap a Brooklyn.
El barri, però, ja tenia una gloriosa tradició artística, especialment en el seu vessant literari. Walt Whitmann, el gran poeta nordamericà, va cantar els carrers i la gent d´aquest barri i tota la seva obra va ser escrita a Brooklyn. Posteriorment Henry Miller, Norma Mailer, Truman Capote, entre molts altres, viurien, treballarien i escriurien a Brooklyn i sobre Brooklyn. Però eren excepcions, realment, perquè en el temps, el s. XX, quan tots ells publicaven, Manhattan encara era l´inqüestionable centre de la vida literària de NY i, fins i tot, dels EUA.
Amb tot, una nova generació d´escriptors s´establiria aviat a Brooklyn. A més de Paul Auster, probablement el més llegit de tots i el que més ha contribuït a la mitologia de Brooklyn com a barri artístic, autors més joves com Jonathan Safran Foer, Jonathan Lethem, Rick Moody, Jhumpa Lahiri, Nicole Krauss i molts altres, viuen i treballen a Brooklyn i marquen la tònica literària de NY i, en certa mesura, la de la llengua anglesa. Fins i tot Martin Amis, que és britànic, ara viu a Brooklyn. Però, atenció, Colm Tóibín que és irlandès i ha escrit una gran novel·la titulada Brooklyn ni viu a Brooklyn ni l´obra està ambientada a Brooklyn més que parcialment.
Així, en una dècada, les acusacions de parc temàtic i falsa bohèmia ja s´han començat a aplicar inexorablement a Brooklyn. La gentrificació -l´expulsió dels pobres per fer lloc als benestants- és un fenomen indubtable i més que evident a Brooklyn, probablement és també imparable i inevitable. És cert que hi ha molta cultura de cafè i això dóna al barri un aire de ciutat de províncies pausada i tranquil·la. Però aquí els capuccinos costen set dòlars i els joves amb ulleres de pasta negra, lectors infatigables i sísifics dels tomarros de David Foster Wallace, fixats en la pantalla dels seus portàtils ultra lleugers, són -segons diuen els envejosos- trust fund babies, és a dir fills de rics que viuen de rendes. Falsa bohèmia, efectivament.
