LA CONDICIÓ HUMANA ÉS EGOISTA. I aquest cronista en un dia de tardor rúfol i humit s´ho diu a si mateix. Acab d´espipellar dos llibres de dues dones que sense tenir res en comú m´han semblat que presenten una bona intersecció. Una és Susan Sontag amb el seu assaig Davant el dolor dels altres (Proa), que en una excel·lent traducció de Marta Pesarrodona acaba d´aparèixer. I l´altra és Marina Garcés amb el text Nova il·lustració radical que acaba de publicar en els Nous Quaderns d´Anagrama (una meravella de llibres petits d´unes setanta planes on ja han aparegut tres joies que són El secreto y yo de Claudio Magris, El año que nevó en València de Rafa Chirbes i Calais d´Emmanuel Carrère).
La Sontag, que el 18 d´agost de l´any 1993 va muntar a Sarajevo l´obra Esperant a Godot de Beckett, perquè creia que reflectia l´angoixa desesperada dels habitants de la ciutat, ens conta que una dona sarajevana li va contar que dos anys abans havia vist a la televisió la destrucció de Vukovar, a tres-cents quilòmetres d´on era, i després de dir que allò era terrible havia canviat de canal. La Sontag, que va ser molt crítica amb els escriptors, artistes i intel·lectuals que feien d´estruços per no veure allò que passava a Sarajevo ("Gent com George Orwell, André Malraux o Ernest Hemingway anaren a l´Espanya de 1936 per escriure sobre la guerra civil. Per això no crec que la por sigui la raó que impedeix als intel·lectuals venir aquí. Potser és la manca de consciència moral de 1993 que contrasta amb la situació de 1936.") deia després d´escoltar la dona que havia canviat de canal: "Per tant, com puc sentir-me indignada si algú a França, a Itàlia o a Alemanya veu la matança que té lloc aquí dia rere dia a les seves notícies de la nit i busca un altre programa. És normal. És humà."
Això em recorda també un poema de Martin Niemöller dedicat a aquells que no volen mirar la realitat que els envolta perquè se senten segurs. I la policia s´endú els veïns (el comunista, el socialdemòcrata, el sindicalista, el jueu), i ell mira cap a una altra banda, no protesta, fins que un dia el van a cercar a ell, i ja no hi ha ningú per protestar. I en aquests temps d´emocions i commocions també llança un crit d´alerta que ens pot servir molt: "La compassió és una emoció inestable. Cal traduir-la per l´acció o es marceix. (...) En la mesura en la qual sentim solidaritat, sentim que no som còmplices d´allò que ha provocat el patiment. La nostra solidaritat proclama la nostra innocència així com la nostra impotència. Deixar de banda la solidaritat que estenem als altres assetjats per la guerra i per polítiques criminals per fer una reflexió de com els nostres privilegis es localitzen en el mateix mapa que el seu patiment, i poden relacionar-se -amb formes que podem preferir no imaginar-nos- amb el seu patiment." No té pèls a la llengua, aquesta dona que ja ens havia parlat de la sida i del càncer amb un llenguatge tan clar com balsàmic, tan cru com tendre i protector.
EL CONSENS ÉS LA CENSURA QUAN TOT ES POT DIR. Paraula de Marina! Sí, Marina Garcés, filòsofa ben planera i crítica, tampoc no amaga el cap davall l´ala i des d´un bon principi parla de la nostra condició pòstuma: "El nostre temps és el temps en què tot s´acaba. Vam veure com s´acabaven la modernitat, la història, les ideologies i les revolucions. He anat veient com s´acaba el progrés: el futur com a temps de la promesa, del desenvolupament i del creixement. Ara veiem com s´acaben els recursos, l´aigua, el petroli i l´aire net, i com s´extingeixen els ecosistemes i la seva diversitat. En definitiva, el nostre temps és aquell en què tot s´acaba, fins i tot el temps mateix." Què et sembla, lector lúcid dels mil i un sexes de l´esperit, aquesta endemesa? La Garcés és una filòsofa que parla clar, amb paraules domèstiques i no per això menys profundes i plenes de sentit i de saber i de sabor. Tenc tot el llibre ple de subratllats perquè amolla les coses amb el discerniment i la saviesa d´algú que s´ho ha pensat molt abans d´escriure-ho, ha fet voltes i revolts per poder enunciar uns mots amarats de veritat senzilla a l´abast de tothom. I això és molt difícil quan es tracta de parlar dels fins últims dels humans d´ara mateix, de les condicions de vida, de la sostenibilitat i de la mort de cada dia que tota la societat intenta disfressar amb cosmètics falsos i hipòcrites. Escoltau: "I mentrestant, mentre ens fem conscients d´aquesta mort que ja va amb nosaltres, no sabem com respondre a la mort real, als vells i als malalts que ens acompanyen, a les dones violades i assassinades, als qui busquen refugi i als emigrants que creuen fronteres deixant-s´hi la pell. La condició pòstuma és el després d´una mort que no és la nostra mort real, sinó una mort històrica, produïda pel relat dominant del nostre temps. (...) és evident que vivim en temps real un enduriment de les condicions materials de vida, tant econòmiques com ambientals. Els límits del planeta i dels seus recursos són evidències científiques. La insostenibilitat del sistema econòmic també és cada cop més evident. Però, quina és l´arrel de la impotència que ens situa, de manera tan acrítica i obedient, com a agents del nostre final? Per què, si estem vius, acceptem un escenari post mortem?" La citació in extenso m´ha arrossegat per la força de la seva veritat. Així és tot el llibre en què el pensament crític d´aquesta filòsofa ens fa pensar, ens fa cervelltremolar, ens fa veure l´estat miserable de la nostra condició moral en aquests temps precaris i plens de cavalls d´un apocalipsi que no ens deixen veure els poders establerts que ens volen amb un pensament únic i robòtic que puguin controlar al seu gust.
M´agrada també perquè recorda coses molt sabudes però que en aquesta societat semblen oblidades com el fet que amb "humanitats" no ens podem referir a les disciplines dites de "lletres" sinó que hem de pensar en totes aquelles activitats (ciències, arts, oficis, tècniques, pràctiques creatives, etc.) amb les quals elaboram el sentit de l´experiència humana i n´afirmam la dignitat i llibertat.
Dues dones sàvies, dues dones valentes, dues dones crítiques. Valen la joia!
