A LA RECERCA DE LA BELLESA. Aquesta és la feina del poeta. Caçar dins les músiques dels seus versos allò que ens fa humans, allò que ens fa vulnerables, allò que ens fa intel·ligents, allò que ens fa savis, allò que ens fa sensibles, allò que ens commou i ens alimenta.
En aquests temps convulsos i plens de tempestes d’hostilitat de tota casta convé que el lector ver pugui trobar un bon llibre de poemes que l’acompanyi una estoneta i l’allunyi del brogit dels vertígens del fet de viure. Aquí, on passa tot (Bromera Poesia), de Pere Antoni Pons, m’ha donat moltes petites felicitats en les lectures i, sobretot, les relectures que he fet de les setanta-set planes que el formen. Llegir poesia demana una atenció especial i un temps lent. La velocitat de la lectura cal que cada lector la trobi. I cada poema demana una velocitat diferent. El millor sistema per trobar aquest punt de ritme de lectura just i exacte és la relectura on s’obrin les flors del gust de les paraules confegides, el gust de la música de les paraules. Pere Antoni Pons és un excel·lent musiquer dels mots: sap com confegir-los, com disposar-los i arranjar-los per aconseguir un fi estètic, sap agençar-los perquè el sentit hi brolli en totes direccions.
El primer poema amb el títol anglès —“Poetry revisited”— és, alhora, a) una declaració de principis, b) un tractat de poesia, c) una poètica personal i intransferible, d) un tríptic en què el poeta d’una forma plena d’interrogants i d’afirmacions, de tremolors ingenus i de metàfores oscades, de fervors iconoclastes i de coratjoses invitacions, agafa la benevolència del lector i el sedueix amb impudor atlètic.
IMPRESSIONS I NO-RESOS. Escrit mentre escoltava Amazing d’Aerosmith i havia rellegit el poema “Una altra generació perduda”.
Quan l’alegria inconscient que segrega el poema de Pons m’ha amarat només pensava en dos versos meus per contestar aquesta pregunta: “On se’n van l’energia i el talent / que—pletòrics— / no troben una sortida / productiva / ni cap trajectòria / regular / consistent / seriosa / amb opcions de durabilitat?”
Els meus versos eren: “No sabreu mai / on és el cementiri de les roses.”
Escrit dins l’avió de Palma a Barcelona.
No és el mal que és perillós pels humans, no és la paraula que convé: és la cretinització que és perillosa. Els poemes de Pons són antídots contra la cretinització creixent.
Escrit al Cafè de l’Òpera, just davant el Liceu de Barcelona mentre esperava una amiga.
Crec profundament que la poesia és una via de coneixement. I de saviesa, i de plaer. I de dolor, també. Alguns versos de Pere Antoni Pons són com sagetes de foc que et toquen el punt exacte i et deixen l’esperit ple d’electricitats. Alerta! Aquesta poesia no és inofensiva i té efectes secundaris.
Escrit dins el meu estudi de Telloc just quan feia uns dies que havia arribat de París.
Haver llegit “Feliç tota la vida” ha fet que el meu París s’hagi entrecreuat amb el de Pons. I el meu París s’ha eixamplat amb el seu. I el meu París s’ha omplert d’idees del seu. Una ciutat estimada és, sobretot, un feix d’històries, de persones, de pensaments, de fetes pròpies. He construït llums meves amb els seus versos i la novel·la breu del poema m’ha servit de guia i d’aprenentatge. Això ho fa la bona poesia: sembra i fa néixer epifanies de felicitats domèstiques, et fa vagar i divagar pels boulevards plens de clarors tapades de boira, et mostra escenografies que creies oblidades per sempre, t’obre el cap de cantons d’ensomni i places de fulguracions perdudes, t’ensenya l’escola de les solituds i que els clixés d’adolescent per cursis i ridículs que siguin no fan vergonya i són impactants.
Escrit dins la capella del Corpus Christi de la Seu de Mallorca.
No caminis mai tot sol. No ploris mai tot sol. No et perdis mai tot sol. No aprenem res de la nostra experiència si no hem pres la precaució demencial i injustificada d’escriure i descriure la successió dels dies perquè en el futur —i només en el futur— flamejarà en aquelles pàgines el sentit. Si miram el present quan ja ha passat i ens instal·lam en el que ha de venir per tornar veure allò que hem viscut, algunes coses s’aclareixen.
Aquesta feina la fa Pere Antoni en aquesta plagueta de versos Aquí, on passa tot, i per això ned dins unes aigües transparents i nítides on en qualsevol moment una frase escatada que arriba com un atzar et pot tallar l’alè i fer-te veure que et mous dins un cos viu l’esperit del qual toques tostemps.
Escrit dins el tren que va der Madrid a Salamanca un matí de tardor.
Com han pintat els poemes d’Antonio Machado aquests camps de Castella! Com han fet sentir les coples de Jorge Manrique aquest desert pla que convida al vol, a la reflexió, a l’entusiasme, a la gràcia, al pensament. Estic quasi sol al vagó. Llegesc en veu alta el “Panteó dels herois caiguts”. La poesia s’ha de llegir fort, la bona poesia s’ha de llegir fort! Me’n vaig a veure un parell d’exposicions de Miquel Barceló i la música verbal de Pere Antoni Pons em serveix de preludi. Sent en Perico “Mengo”, veig na Maria Llobina, entenc en Toni “Negret”, m’entendreix na Magdalena de “s’Estany”. Els veig com si fossin retrats de Barceló fets amb llixiuet sobre una tela de drap.
La poesia és també això: una successió de retrats que les lletres dibuixen sobre el no-res del full blanc. Reliquiaris que ens tornen més prudents, savis, valents, retinguts, íntegres, plausibles, vertaders.
Escrit en un banc de la capella del Colegio Fonseca després de veure el quadre “L’arca de Noé” de Miquel Barceló i enlluernat per unes columnes— fasser d’un gòtic netíssim dins la claror daurada d’un capvespre salmantí.
He llegit el poema titulat “Culminant” que tanca el llibre Aquí, on passa tot. I cop en sec aquells versos que en unes primeres lectures sempre trobava massa “familiars”, massa “domèstics”, massa “casolans” s’han transfigurat.
Vet aquí una de les capacitats perantoniponsianes: escriure versos que no s’aturen de bategar, d’irradiar sentits i sentiments, solituds i belleses com miratges grafiters damunt aquests murs del segle XXI. Per saber escriure cal saber llegir. I per saber llegir cal saber viure. Pere Antoni Pons amb aquestes retxes sobre l’aigua del temps ens diu que fa del suc de la vida una festa verbal.
PERE A. PONS
Aquí on passa tot
Bromera, 80 pàgines, 20 €
