UNA LECTORA M´HA AFERRAT L´ADOCTRINERA. Pareix mentida la facilitat d´infecció del virus Adoctrinator pericolusus. L´altre dia vaig trobar una lectora per la XXVIII Setmana del Llibre en Català, n´A. C., que se´m va afuar com un coet i em va amollar davant tothom: Biel, adoctrina´m! Aquest cronista que, sense ser molt tímid té un penchant afrancesat, va quedar de pasta de quarto. I va fer com si no passàs res. Es va separar del petit grup amb el qual parlaven de l´estat de repressió terrible al qual ens sotmet el govern del PP (lligat amb els Ciudadanos i el Poseistes), i va demanar a n´A. C. què volia amb aquell imperatiu categòric. Necessit que em recomanis un llibre se´ns falta. Tenc una llegiguera rabiosa i una comprera ferotge i no sé per on m´he de girar. Vaig fer uns alens fondos i li vaig amollar: pots llegir El guant de plàstic rosa (Edicions 62), de la poeta guardonada amb el Premi de Poesia Ausiàs March, Dolors Miquel. N´A. C., que està molt al dia dels xafardejos literaris catalans pel que vaig veure, em demanà: ¿aquella que volien cremar perquè havia recitat al Saló de Cent de l´Ajuntament de Barcelona, davant n´Ada Colau, i en la clausura d´un Jocs Florals un parenostre que deien que era sacríleg? Ella mateixa. És una poeta excel·lent, malgrat que les forces reaccionaries que no creuen que els escriptors són creadors de llibertats, intentassin dur-la a la barra com els agrada tant. No li vaig dir que feia una estona m´havia manifestat a la mateixa fira amb un grup d´escriptors per demanar la llibertat dels presos polítics —els Jordis i els consellers de la Generalitat de Catalunya empresonats a Madrid—, i la vaig convidar el dissabte següent a la lectura per part d´onze escriptors d´un conte, "Ocells de fusta" d´Asli Erdogan, una escriptora turca lluitadora contra la dictadura i que fou empresonada per les seves idees. Una lectura organitzada pel PEN català amb el seu combatiu vice-president, Miquel Àngel Llauger.
Bé, li vaig explicar que aquell llibre, El guant de plàstic rosa, l´havia començat la poeta el 2010 i l´havia acabat el 2016 i tenia un tema central, la mort. Un tema que, paradoxalment, era un cant a la vida. N´hi vaig llegir els dos primers versos: La Vida li va dir a la Mort que per què la necessitava per viure. / I la Mort li va dir a la Vida que per què la necessitava per morir.
A la primera part del llibre hi ha una al·lusió als morts familiars i, tot d´una, el final d´una història amorosa amb un home. Tot final és una mort, i aquí la poeta, amb un llenguatge d´una netedat i una cruesa extraordinàries, ens fa viatjar pels meandres d´un dol en què només les paraules poden servir de bàlsam. Però ja sabem que no hi ha consol per a les absències. Amb versos a mitja descomposició, la Miquel ens mostra aquest home que es podreix a l´aigüera amb els tints més exquisits d´una normalitat femenina (Tota dona té un home podrint-se a l´aigüera), que gosa dir el seu nom amb els ritmes més quotidians que et deixen entre l´emoció i el coneixement
UNA OBRA AMARADA DE CONEIXEMENT. Hi ha molta de saviesa en aquesta obra que fa totes les cucaveles de l´art de la putrefacció amb una forma tan subtil que cal que les metàfores esclatin per dedins perquè copsis la profunditat de la contarella. La gola que s´empassa líquids mortuoris d´un escamarlà ens diu i ens fa pensar amb la quantitat de cadàvers que consumim quotidianament sense témer-nos-en. Sense voler témer-no-en. I ho fa sense cap afany ideològic, ecologista o mèdic, sinó amb la profunditat que només la poesia pot donar a una feta tan poc viscuda com la mort de cada dia. I tot passa dins una casa, la casa com a refugi, com a niu.
Ello ho explica amb paraules planeres: "La casa també és el cos. Nosaltres som muntats vers l´altre. Però quan l´altre falta, quan hi ha la mort, quan hi ha el dol, també nosaltres entrem en crisi, perquè la falta de l´altre ens posa en crisi a nosaltres mateixos. També hi ha el fet que jo volia mirar la mort tan de prop com pogués. Per exemple, durant un temps em vaig instal·lar a Manresa en un pis enorme, on no hi havia mobles. Des de la finestra veia les muntanyes de Montserrat, que és un punt molt fort, però en aquella casa enorme de tres-cents metres, només hi havia una taula, dues cadires i un llit. I jo era allí llegint que si ara sortia un cuc per aquí, que si ara sortia un cuc per allà i després sortia la nit que era fosca, i amb aquella sensació€ Ha estat un llibre molt estrany. Algunes vegades realment terrible, perquè a mi em feia por llegir tot allò que llegia, del que ens passava, de com esdeveníem€ Després, en canvi, vaig aconseguir veure-ho bonic. Hi ha un poema que es diu Mosques pioneres, Far West, on les mosques comencen a pondre els ous en un cos en descomposició i després esclaten tots a la vegada. I penso: com ho fa això la natura? És una de les coses que em van cridar més l´atenció. Però ho veig com una cosa bonica, com quan anem a un continent a poblar-lo perquè hi ha aigua i menjar per als nostres fills. Ara puc veure la mort com una ofrena a la natura i no pas com la veu la societat occidental, una cosa de putrefacció. Vaig aconseguir veure la mort com un fet bonic. Era com un cos obert a la vida."
Les dimensions de la mort, el lleixiu espiritual, el fet d´escriure la mort en lloc d´experimentar-la, la tria d´un taüt, la soledat com a tomba oberta dins del cor, plorar com a vida: tot això són sensacions, pensaments, records, vicissituds, aventures que pots experimentar llegint aquest llibre, que com els bons poemaris no s´acaba mai, que sempre pots rellegir amb l´alegria en punt de saber-te viu, que et convida a viure el carpe momentum que és l´únic que tenim els humans.
N´A. C. em va mirar com si jo fos una sibil·la que li acaba d´anunciar la fi d´un món. Em va donar les gràcies. I va partir a l´escapada a comprar el llibre que estic segur que li haurà fet molta de companyia. L´havia adoctrinat de bon de veres amb la meva veritat!
