AL PRINCIPI HI VA HAVER UN SILENCI CURT. Després la música de les coses, del temps, de les hores, dels records, dels objectes, de les sensacions, dels exterminis, de les tendreses, de les batalles, dels trets, de les rialles, dels combats, de les amors, de les festes, dels passats, de les invencions, de les pluges, de les infanteses, dels esdevenidors, dels crits, dels àtoms, de les ciutats, dels deserts, de les cariàtides, dels vents, de les injeccions, dels ordinadors, dels cotxes amb ales, dels destins, dels cossos, es va posar en marxa i va durar i durar i durar.
UNA PEL·LÍCULA-POEMA: BLADE RUNNER 2049. Tu m´havies contat el principi: K ha vingut per afrontar Sapper Morton. Sapper és un replicant, també conegut com a robot, en la seva ocultació, i K és un blade runner, un tipus especial de policia el treball del qual és "retirar" replicants renegats que han superat el seu propòsit. M´ho digueres ben a les clares abans d´anar a veure Blade Runner 2049 de l´artista Denis Villeneuve: en el món de Blade Runner, els replicants són mà d'obra esclava, usats per a diverses tasques: treball físic, per exemple, o plaer en forma de robots de treball sexual. Mentre els replicants realitzin les seves tasques i continuïn complint, tot va bé. Però si desobeeixen els seus comandaments i comencen a actuar amb una ment pròpia, creen un problema.
No et puc explicar com vaig caure dins la muntanya russa de muntanyes russes que és el film. La pantalla gegant i la música eixordadora fan que entris dins aquell món d´un futur pròxim en què els espais, les clarors, les persones, els objectes, tot, agafa uns relleus tan nous com la mirada d´un nin que veu el món per primera vegada. Hi ha un tall absolut amb la rutina. Amb l´autorutina. I amb la mirada tòpica sobre les distopies i la ciència-ficció. Allò és tremendament real, tremendament pròxim, tremendament de cada dia, tremendament nou. Hi entres i tots els personatges es posen a viure al teu costat, i pots entendre els seus batecs d´humans o de replicants o viceversa.
Sé que no em demanava res. Procurava estar aferrat a la cadira del cinema per no volar. Per no pujar en aquells viatges entre grans gratacels dins un aire de pluja i de boira i de neveta i de fum, o dins els caramulls de ruïnes vives plenes de gents com si fossin el més enllà d´una guerra en la qual la destrucció de les cases i de la gran ciutat és una altra forma de ciutat, és una altra forma d´habitatge. I de vida. I em temia que els personatges, fossin replicants o humans o viceversa, tenien una característica que els acostava molt. Eren més humans que els humans. I el macguffin de la història ja quasi no m´importava gens, la narrativa no era necessària per bastir-me la història, la meva pròpia història.
La pel·lícula fa preguntes difícils que no tenen respostes clares. I no és entenedora amb senzillesa, com la bona poesia. Crec que demà la puc tornar a anar a veure (hi tornaré) i aconseguiré aficar-me per racons, per encletxes, per músiques, per sensacions, per grans tràvelings que m´enlairaran en d´altres continents de sentit, de sentiment, de sentir.
Es veu que estic entusiasmat? Se sent que em tremolen els records quan intent fer uns gargots que siguin l´espot publicitari de la bellesa?
Per exemple m´entusiasma la relació entre K i Joi, els love storys sempre han estat el meu fort, i qued bocabadat, esmaperdut i corsec quan veig una de les escenes més increïbles de la pel·lícula. Incapaç de tocar físicament K, Joi contracta una prostituta replicant, Davis, per ser el seu suport físic per a una nit d'amor. Joi és capaç de "sincronitzar-se" amb el personatge de Davis, però durant el transcurs de l'escena, es poden veure les dues dones canviant d'anada i tornada, amb les característiques de Davis que de vegades apareixen al cos de Joi i viceversa. No es pot imaginar. S´ha de veure i creure com es veuen i es creuen les coses en el cine: amb els cinc sentits.
També som un enamorat de la persona que té la feina de crear memòries falses per als replicants. Aquestes memòries serveixen per millorar la vida dels replicants: són menys propensos a la misèria i la desesperació si tenen algun tipus de memòria per aferrissar-se, per molt falsa que sigui. El fabricant de la memòria és la doctora Ana Stelline, segrestada en una sala de vidre a causa d'una deficiència immunitària. En la primera de les seves dues escenes, construeix una memòria amb la precisió d'un pintor creant una obra d'art. El més cru és la manera emocionant com descriu el seu procés. Quan K li pregunta si alguna vegada ha utilitzat memòries "reals" per crear records per als replicants, contesta: "Utilitzar records reals és il·legal". Quin guster la lleugera flexió que posa a les paraules i el somriure, i el somriure que fa quan les diu!
Aquells edificis immensos d´una arquitectura historicista de cartó pedra com un Las Vegas abandonat on viu Deckard, submergits en una llum ataronjada plena de pols sobre totes les coses, fa posar la pell de gallina. "A vegades, per estimar algú, has de ser estrany", Deckard diu això i el món trontolla, creix, s´esbuca, vola. Esclata!
No hi ha conclusió de la pel·lícula. Puc entendre que significa que després de trenta anys de romandre estrany, i allunyant-se molt lluny, puguis tornar a veure un cavallet de fusta perdut per sempre. El film m´ha fet treballar en nous records. El record de la neu de Palma de 1956, per exemple, i ha estat com si em trobàs dins una bolla de vidre d´aquelles que quan les remenes aixeques una tempesta de neu que a poc a poc es posa sobre les coses: sobre els pensaments, sobre els sentiments, sobre els dolors, sobre la vida i sobre la mort. Un film ple de segones oportunitats. És insuperable.
Una pel·lícula gran, desafiant i complexa. Lluita amb temes de la humanitat, i més enllà. Ho transmet tot d'una forma gran i bella, plena de moments memorables que no són els que heu vist mai en una pel·lícula moderna!
I ja ha acabat.
No us la podeu perdre. Poesia viva i bategadora!
