Fa uns anys i a manera de pròleg del llibre de Jesús Vilaplana Biologia i mites dels ocells (Simat de Valldigna, 2003), l´escriptor i biòleg Martí Domínguez va escriure un Elogi de l´ocellferit, on començava per destacar la justesa de la dedicatòria amb què s´inicia aquella benemèrita obra: "A tots aquells que han trobat en els ocells el camí per estimar la natura". Del llibre d´en Vilaplana, Domínguez també n´escrivia: "Una obra barroca on els ocells són el motiu [...] d´on s´inicien nombrosos camins d´estima cap a la natura, i al mateix temps, cap al país i la seua cultura". Perquè al capdavall -afegia Domínguez- "és com si Jesús Villaplana ens volguera convéncer que estudiant els ocells de segur que arribarem a estimar la cultura pròpia del país". I aquest és precisament el tema que ens ocupa.
Per estudiar-los, els ocells, avui dia disposem sortosament d´un esplet de bones obres adreçades a l´aficionat. Començant per algunes tan singulars com el bellíssim Els ocells amics (Barcelona, 1922) de l´escriptor Josep Maria de Sagarra i Els ocells de les terres catalanes (Barcelona, 1956; reeditat després en tres ocasions: 1973, 1981 i 1987); aquest estudi ornitològic, el primer referit alhora al Principat de Catalunya, el País Valencià i l´arxipèlag balear, va ser obra de Joaquim Maluquer i Sostres, qui fou soci fundador de DEPANA, peça clau en la creació de la Sociedad Española de Ornitologia (SEO) i president de la Institució Catalana d´Història Natural, des d´on va impulsar la gestació de la cabdal Natura, ús o abús? Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans. De Maluquer Sostres és també Conèixer i estimar els ocells (Barcelona, 2008), un llibre -que li havia encarregat amb insistència n´Isidor Cònsul per a l´editorial Proa- encisador i curull d´observacions ornitològiques d´una precisió admirable. I disposem, és clar, dels molts inventaris adreçats a la identificació, allò que els naturalistes denominem guies de camp, començant per la versió catalana de la primerenca Collins Field Guide Birds of Britain and Europe de Petterson, Mountfort i Hollom, amb la traducció al castellà de la qual moltes promocions de biòlegs vàrem fer els primers passos durant els anys setanta.
Tornem, però, al binomi que suara assenyalava Domínguez: el de l´estima per la natura i l´estima per la cultura nostrada. Cal convenir, com deia Miquel Rayó (Aucellari o llibre dels aucells, Palma 1985), "que la cultura de l´home i de la dona no seria com és, de no haver-hi hagut la volada dels aucells en les seves vides"; el mateix Rayó que, juntament amb Gabriel Janer (Aucells esquius, Palma 1979), ja s´havia encarregat de destacar el fet que, també en aquest cas, "mirar i posar noms és en definitiva l´essència de l´estudi". Estudi que, en una tradició de segles, ovint parteix de la utilitat, tal com mostren Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa del cinccentista C. Despuig, llibre on un dels personatges, don Fàbio, il·lustra el visitant don Pedro sobre els ocells que llavors hi havia pels encontorns de la ciutat de l´Ebre: "morells, periçons, cabrelles [...], frarets, movietes, galeres, corriolagues, cirlots, galls marins, dorals, pollets, garses reals, garses rúbies [...], eixadells, alcaravacs...".
Malauradament, però, una part d´aquells ornitònims antics són ara per bé que no desconeguts sí totalment opacs, i només acurats exercicis de recerca filològica permeten entendre´n l´origen i l´evolució (penso, per exemple, en l´admirable treball -publicat el 2001- del lingüista Joan Veny: "L´ètim de merita ´fredeluga´: entre l´arabisme i l´onomatopeia", a propòsit d´un dels noms de la juia, Vanellus vanellus). D´altra banda, tal com assenyalava el professor Francisco Bernis (un altre dels impulsors de la SEO) en el seu més que notable Diccionario de nombres vernáculos de aves (Madrid, 1994), "la gran mayoría de los ornitólogos se desentienden del tema vernacular [...] y, en cuanto a nombres, les bastan los linneanos". És més encara, perquè portats pel caràcter funcional d´aquests darrers, acostumen a prioritzar les llistes patró i, sovint, menystenen la varietat dels geosinònims. Just al contrari dels qui malden per recollir els coneixements populars, sabedors com són del greu perill de desaparició que amenaça aquell riquíssim patrimoni cultural, per al qual cal acudir a la font dels parlants. Sabedors encara, com deia el professor Bernis, que "es tan interesante la existencia de un ave y sus pautas de conducta, como el fenòmeno antropológico que produce ese ave en el lenguaje y conocimiento humano".
És justament en aquest espai de ver humanisme que cal emmarcar la monumental obra de geolingüística del filòleg Cosme Aguiló i l´ornitòleg Antoni Mestre: l´Atles ornitonímic de les Illes Balears (IEC-IEB, Barcelona-Palma, 2017), des d´ara un llibre cabdal per a qualsevol aficionat a la natura de l´arxipèlag. Algunes dades numèriques basten per a copsar-ne l´envergadura: l´Atles, que recull -en 171 mapes- 1.903 noms populars referits a 148 espècies (i dues subespècies) d´ocells, és el fruit del treball de camp dut a terme durant més de vint anys (entre, concretament, 1989 i 2005), en el transcurs dels quals els autors efectuaren més de cinc-centes enquestes i s´entrevistaren amb més de sis-cents cinquanta informants, pertanyents a 126 nuclis històrics de les quatre illes.
L´obra d´Aguiló i Mestre, amb més de quatre-centes cinquanta pàgines, analitza per a cada mot elencat -tal com destaca el professor Veny en el pròleg-, el seu ètim, la seva motivació, el suport documental, la seva relació interinsular, la comparació amb noms d´altres llengües i la seva font bibliogràfica. De tot plegat se´n desprenen, afirma Veny, "incomptables i sucosos ensenyaments"; des del contrast d´uns pocs significants gairebé universals a la bigarrada variació de molts altres, o una creativitat popular impressionant. "En suma -conclou Joan Veny- estem davant una obra original, enriquidora, necessària".
