L´alegria s´ha exiliat de la ciutat, envaïda per la parquedat, les persecucions i la por. Qualsevol signe de les arrels del país està prohibit, amagat com les senyeres en els armaris. Es en aquell món sòrdid on una família busca sobreviure tot i les dificultats, la fam i les malalties que ha deixat la derrota dels republicans a la ciutat. Trama de Des del balcó, de Teresa Muñoz (Barcelona 1974), una novel·la en dos temps i amb una trama que barreja tragèdia, lluita i superació.
En la línia de les grans novel·les històriques que relaten la Barcelona de la postguerra, Des del balcó descriu el funcionament d´aquella gegantina dalla que arrossega amb si la confrontació bèl·lica i que es perpetua en la vida dels vençuts. Es una Barcelona on els barris jeuen confosos en la misèria i on encara sembla escoltar-se en l´aire les sirenes anunciant els bombardejos.
Es el mon en que se submergeix Àngela, alter ego de l´autora, que torna a un pis heretat de la mare al cor del Gòtic, el barri on ella ha crescut. "D´aquella època on ens trasllada la novel·la, en els anys cinquanta, durant la duríssima dictadura, he heretat tot el que he sentit explicar a la gent, sobretot de la meva família però també als veïns, a la gent que vivia aquí o treballava", explica Teresa Muñoz, "la por, la manca de llibertat, la repressió contra la llengua, contra la dona".
Memorable resulta la descripció de la seva gent, en la qual Muñoz ha utilitzat part de la seva pròpia història familiar. "La població treballadora del Gòtic vivia amb força negror. La repressió al carrer era molt forta; el meu besavi va estar a la Model per ser alcalde de barri, perquè organitzava teatre al carrer en català i era actiu; van voler apaivagar els ànims de la gent com ell per sotmetre´ls. Els van robar els somnis, es va castrar la llibertat, se´ls va prohibir divertir-se a la seva manera i se´ls va inculcar la por", afirma l´escriptora barcelonina. "Això sí, una cosa que sempre he admirat, que al final et diuen: però jo vaig ser feliç. Es per pensar-hi... Les grans adversitats fan que la felicitat que es presenta a les petites coses es visqui de manera molt més intensa".
Es una guerra que no s´acaba amb la rendició dels vençuts, sinó que es perpetua en la cultura des de llavors. "Les guerres i dictadures deixen seqüeles similars de fons. Destrueixen famílies, somnis i projectes vitals. En el cas de la guerra civil, no va ser només la guerra sinó la dictadura posterior, la qual va seguir destruint, potser fins i tot més del que va destruir la guerra mateixa", diu Muñoz, qui trasllada a la seva novel·la el més profund de les tradicions catalanes. "No tinc la sensació d´haver burxat molt, només he explicat el que sé que la gent feia, el que m´han explicat que feien al barri, a la ciutat i al país, o el que jo he viscut. Tot ajuda a entendre el perquè de les coses, per això es tan important que sapiguem el que ha passat. I llavors poder fer-nos una idea de la magnitud que tenen els fets i fins i tot poder jutjar per nosaltres mateixos".
La intriga envolta el lector, però com ja ressaltava la crítica literària de la seva primera novel·la Com si fos ahir (2014), hi ha una qualitat i profunditat adherent en la ficció que requereix una reflexió sobre la condició de l´esser humà. "M´agrada escriure sobre la condició humana, escrigui el que escrigui. L´esser humà es simple i complex alhora", afirma. "Simple perquè podem gairebé comptar amb els dits de les mans les emocions que sentim, i complex perquè les combinacions de maneres de ser, de pensar i d´expressar-ho son infinites".
