De fet, no se´n podia esperar menys, després dels extraordinaris relats, de temàtica musical, protagonitzats alguns per destacats compositors de sardanes, com Juli Garreta o Ricard Viladesau (Jordi Lara mateix ha fet de músic en colles sardanistes) que, de fet, es podin llegir com si fos una novel·la, que va publicar el 2008, Una màquina d´espavilar ocells de nit, que va deixar ja la impressió que ens les havíem amb un escriptor que no era qualsevol.
Les distàncies narratives curtes, prou que se sap, exigeixen l´acatament d´unes normes severes; tan perillós és passar-se per excés com per defecte; entre els molts mèrits del llibre de Jordi Lara hi figura la capacitat de racionar amb destresa les mesures dels contes; potser, s´ha dit amb raó, dos dels més extensos, "Un conte de fades" i "Mística conilla", haguessin pogut ser objecte de qualque generosa escapçada, tot i que, rellegint-los (tenim la certesa que és el que faran els bons lectors; els contes de Jordi Lara creen addició i és molt difícil conformar-se amb el plaer de llegir-los tan sols una vegada), seria complicar escatir per on s´haurien d´aprimar.
En pitjor tessitura ens trobaríem si ens fessin escollir quin dels contes posaríem a fer de gregaris; un ha llegit l´opinió d´altres ressenyadors (més saberuts que un servidor, per descomptat) i ha comprovat que els damnificats serien "Dasha Biryuk", nom de la directora de cinema russa que dóna títol al conte, que se suïcida mentre era a un festival de cinema a Corea del Sud, per presentar-hi el darrer film, que resumia la seva concepció, trencadora, anticomercial, del que havia de ser el cinema; i "Scherzo per a bandoneó", un sentit i entranyable, disculpau la paraula, homenatge a Borges, escrit, a més, en espanyol, un Borges ancià, que assisteix a una espectral sessió de cinema, als ravals de Buenos Aires; s´hi troba un espavilat acomodador, i bandoneista a estones perdudes (hem llegit a part o banda que Jordi Lara s´ha dedicat un temps a l´aprenentatge del bandoneó, instrument força difícil de tocar, pel que sembla), que narra a Borges un film inexistent; algú ha dit que tot escriptor, tard o d´hora, ha de retre el seu homenatge a Borges; aquí tenim el deute pagat per Jordi Lara. Donem per bo que un lector apressat pot prescindir d´aquests dos, però de cap manera dels altres quatre.
"Lo matí de ma infantesa", ens retrotreu a episodis que, d´entrada, pareixen intranscendents de l´adolescència de Jacint Verdaguer, i que recrea, de manera innovadora i amb una sensibilitat adàmica, temes tan gastats com el de la naturalesa i la infantesa; "Zapatos de boscal", refereix la visita, fugaç, i, després de molts d´anys d´absència, de pare i fill, que n´és el narrador (apostaríem que té un rerefons autobiogràfic), al poble de Jaén d´on el padrí va partir a Catalunya; un pare diabètic i un fill independentista a la recerca d´uns arrels impossibles; només les sabates de cuiro de boscal que el padrí fabricava; "Un conte de fades" podria suggerir una història feliç; per contra, és el retrat d´una vida sense màgia ni glamur; la del modèlic funcionari d´ajuntament, espòs pacient i fidel d´una dona autoritària i manyós pessebrista, Jeroni Canaula, a qui la mort per accident d´un fill trastoca els horitzons vitals; pel poble corre la brama que s´enamora de les dones d´aigua; el nebot que exerceix de narrador en dóna fe, i alguna n´arriba a conèixer; finalment, "Mística conilla", amb un pretext tan vulgar com és la celebració d´un sopar d´ex-alumnes quarantins, narrada per qui no hi va assistir, que acaba sent la peça mestra del conjunt.
En tot moment aconsegueix Jordi Lara encaixar els mecanismes i estratègies narratives dels contes perquè res no grinyoli; tria uns narradors que saben modular els ritmes de les històries, adoptar el punt de vista pertinent; armar uns maccgufins d´allò més pertinents. Els contes de Jordi Lara estan tocats per la màgia d´un saber contar que no vèiem en llengua catalana feia temps; cada conte regala un grapat de frases soltes que funcionen com a epifanies inoblidables. Només una línia d´ombra desllueix la celebració, i no té res a veure amb la literatura; no som els primers a dir que el llibre de Jordi Lara ostenta un títol desastrós i una coberta lamentable. Però no en faceu cas, d´això.
