Segons sembla hi ha molts d´alumnes de doctorat, investigadors i professors que en el procés d´acabar una tesi o un llibre pateixen de ser "impostors". No és que ho siguin realment, sinó que la pressió per aportar alguna cosa nova al món del coneixement és tan feixuga que en moltes ocasions la persona en qüestió es troba envaïda per un sentiment asfixiant de ser un frau, un estafador, un impostor. Aquesta síndrome és especialment comú entre gent molt dotada intel·lectualment -dones, sobretot, segons diuen- amb un nivell d´autoexigència excessiu i poc realista; cruel, en definitiva. Els cursets de la facultat intenten ajudar a superar aquests sentiments d´impostura imaginada.
El món de l´art i el hip hop no semblen tenir cap necessitat d´aquests cursets. En els darrers anys, per exemple, ha sorgit una infiltració molt sospitosa d´impostura, segons alguns. Sense anar més enfora, el 2015 la nova i espectacular Fondation Louis Vuitton de París va presentar uns concerts del Kanye West i una de les sales catedralícies del gran edifici de Frank Gehry (de qui no, si no?) va mostrar durant mesos una "obra" de Kanye, el vídeo d´una de les seves darreres cançons. Kanye és a més a més "escultor" (tot entre cometes, com es veu, perquè ja no hi ha res que sigui el que és). La seva "escultura" més coneguda és Famous, valorada en quatre milions de dòlars i que representa una espècie de llit enorme amb una dotzena de figures humanes de gent famosa. Les figures són d´un realisme tal que fins i tot inflen la pitrera periòdicament simulant la respiració. Com Damien Hirst i altres artistes d´ara, Kanye és també col·leccionista. De fet és el col·leccionista més poderós (amb més poder adquisitiu, el que compra més) en el món de l´entertainment.
Un altre col·leccionista dins aquest mateix univers de lluminàries musicals és Jay Z (amb Beyoncé, hem de suposar). En alguna cançó Jay Z ha insinuat que posseïa picassos, leonardos i miquelangels, però sembla ser una llicència poètica, a pesar que una estimació de la seva col·lecció la situa al voltant dels cinc cents milions de dòlars. Fa uns anys Jay Z va col·laborar amb Marina Abramovic (qui també ha treballat amb Lady Gaga), però la famosa artista de la mirada silenciosa va renegar del seu treball conjunt i va declarar posteriorment que Jay Z s´havia aprofitat d´ella. Previsiblement, alguns mandarins del món de l´art se´n va fer creus -piadosos com són- i van declarar immediatament que el performance art després d´aquesta feta s´havia "mort".
Com Madonna en els anys noranta (Frida Kahlo) i David Bowie la dècada anterior (Andy Warhol), Jaz Z és un gran admirador i mecenes de molts artistes contemporanis (Hirst i Jeff Koons, entre altres no tan coneguts). Anys enrere, Richard Hamilton també va col·laborar amb els Beatles i fa pocs anys Ai Wei Wei va utilitzar la aferradissa cançó "Gangnam Style" del coreà Psy (qui se´n recorda de Psy?) per protestar contra la censura a Xina, país a on la cançó està prohibida. I així i tot, a pesar de saber que aquesta entesa entre art i música és una tradició ben arrelada des de fa anys, ¿per que ens irrita tant l´intrusisme del món del hip hop i la música pop en els temples de l´art d´elit?
Teòricament tots estam a favor de la interdisciplinarietat i de les col·laboracions entre artistes de distints camps; tots predicam, a més a més, les virtuts de trencar fronteres i categories, d´obrir-se a noves experiències. Però si, ja de sí, l´art contemporani és un món opac que requereix preparació pel comú de la gent, aquestes col·laboracions, sospitoses d´intrusisme i impostura, no fan més que crear confusió. Preguntes essencials que ja creiem resoltes per sempre tornen imperioses: què es bo i què és dolent? Qui és artista i qui no ho és? Quina reacció he de tenir davant una obra d´art que en principi no em diu res però que voldria aprendre a apreciar? Quin capital cultural, ens mussita Pierre Bordieu a cau d´orella, m´aporta apreciar art, parlar-ne i comprar-ne?
