SE´N VA UNA AMADORA I LLUITADORA PER LA LLENGUA I CULTURA CATALANES. La mort de Paquita Bosch, un referent històric en la promoció i la recuperació de la llengua i cultura catalanes a Mallorca, una dona compromesa amb tot el moviment cultural de la segona meitat del segle XX, m´ha agafat de sorpresa. Feia molt de temps que no l´havia vista i la recordava com sempre: activa, organitzadora, amable, crítica, parladora, simpàtica. Hi va haver una època que sempre que anava a l´Obra Cultural Balear la trobava fent feina al costat del seu home, un altre activista magnífic ple de bonhomia, Josep Magrinyà.
Ells dos varen ser els responsables de la introducció del moviment escolta a Mallorca entre els anys 1965 i 1977. L´any 1985, amb Josep Magrinyà i Climent Garau i Arbona, fundà el Grup Blanquerna, destinat a promoure l´estudi i la reflexió de la realitat nacional catalana, i la formació dels joves des d´una perspectiva cristiana i de progrés. Gràcies, Paquita Bosch, per una feina de pionera, humil, constant i sacrificada, que ja forma part dels fonaments de la nostra recuperació nacional com a país que vol ser ric, lliure, desvetllat i feliç en un temps de lluita constant per aconseguir-ho.
ZYGMUNT BAUMAN: UN TEÒRIC DE COMBAT. I també ens ha deixat un altre lluitador pel pensament lliure, per la responsabilitat de l´individu, per l´anàlisi i la crítica de la globalització. Nat el 1925 a Poznan (Polònia) d´una família jueva molt humil, va sobreviure a l´Holocaust perquè els pares s´escaparen a la URSS. Des de llavors les peripècies que constitueixen la seva existència són com una aventura darrere una altra, des de l´enrolament en un batalló polonès i un cos de seguretat on escrivia pamflets per als soldats fins a acabar a la Universitat d´on fou expulsat per un govern antisemita, o l´emigració a Israel per acabar a Leeds (Anglaterra), ciutat la Universitat de la qual creà el Bauman Institute, on va poder desenvolupar la seva activitat constant, desficiosa, inacabable que ha quedat reflectida als cinquanta llibres que ha publicat al llarg de la seva vida. El seu darrer text, que no ha estat publicat encara, es titulava Retrotopia. En aquesta obra ens conta com les utopies han estat privatitzades i la gent no es preocupa per crear un planeta més habitable, sinó per fer-se per a si mateix un refugi confortable en un món sense redempció possible.
No som un gran lector de Bauman, però els seus llibres m´han fet pensar i repensar molts de conceptes. El llibre Modernidad líquida (Fondo de Cultura Econòmica de España), que va sortir l´any 2000, quan a Seattle naixia el moviment de protesta contra la globalització, ens deia a les clares que allò que abans era ferm i durava com el lloc de treball, les idees, l´amor, la religió, les relacions, passa a ser efímer, no dura per sempre, només viu el temps d´un sospir. Les coses que semblaven eternes són substituïdes per unes altres, les persones també, ens descobrim dins un canvi continu i tenim por de fixar qualsevol cosa per sempre. Tot és fugaç, incomplet, indefinit, les coses sòlides es fonen dins l´aire. M´agradava que Bauman agafàs el terratrèmol de Lisboa de 1755 per fixar l´inici de la modernitat. Una gran ciutat en flames i per afegitó un martrèmol que ho enfonsa tot. Els savis pensadors decidiren que davant una natura tan salvatge calia que els humans esdevinguessin administradors. Era l´època de la modernitat sòlida que s´havia de dissenyar sota les idees d´una racionalitat: si el planeta no era sòlid calia crear estructures més fortes, més inamovibles. I el capitalisme creà les fàbriques tan grans i potents com catedrals que havien de durar pels segles dels segles. La Revolució Industrial no es pensava mai durar tan poc. Perquè el món, ara, va per un altre camí: no hi ha res sòlid, tot és líquid, no hi ha res que duri tota una vida. Però Bauman després d´avaluar ens mostra les seves preocupacions fondes d´humanista savi: hi ha una pèrdua de la dimensió d´ètica pública (i aquí en tenim exemples a voler) i no cal demanar-se on és el sentit de missió col·lectiva que ens donava la modernitat clàssica (si la coherència social que tant es predicava no es veu enlloc!). Ja sabem que el poder s´ha convertit en alguna cosa ben allunyada de la política i el tenen instàncies que no tenen cap control democràtic. Els Estats ja no controlen els drets econòmics. En la seva darrera obra, Desconeguts a la porta de casa (Arcàdia, en català i Paidós, en castellà), mira amb la gran pietat dels savis els refugiats. "La migració massiva no és, ni de bon tros, un fenomen nou. Ha acompanyat l´era moderna des dels seus inicis, si bé canviant-ne una vegada i una altra i invertint-ne de tant en tant la direcció. El nostre estil de vida implica que hi hagi persones sobreres" Entén l´ansietat que creen en les poblacions que els reben i rebutja els murs i les murades de filferro que els aturen. Les seves preocupacions clàssiques, el rebuig de l´altre, la por a l´estranger, la incomprensió amb el diferent, són alguns temes que formen el repertori de les seves mirades.
Hem perdut un guia, un agitador del cervell, un mestre vell que ens donava saviesa amb la generositat dels amadors de la humanitat. Esmentaré algunes de les seves paraules i serà com si l´escoltàssim amb el seu entusiasme, vivíssim, com un superstar del pensament: "En la societat actual on som més lliures que mai, som també més impotents, sentim que som incapaços de canviar res." I també deia: "O intentam adequar la nostra política, local, amb els problemes, globals, o no podrem actuar amb èxit". I afegia: "Si continuem produint tant, sobreexplotant els recursos del planeta, i no donem importància al canvi climàtic, els nostres nets afrontaran una guerra pràcticament inevitable."
Un far dins les aigües tempestuoses!
